divendres, 28 de desembre de 2012

Poca broma amb Herodes


Això de no voler deixar lliure la poltrona ve de lluny. Posem que ets Herodes i t'assabentes que ha nascut el nou rei dels jueus. Alguna cosa hauràs de fer si vols conservar el tron, així que et treus de la màniga un pla dràstic però efectiu: degollar tots els nens menors de dos anys. Sí, d'acord que els danys col·laterals semblen excessius, però tot sigui per conservar el càrrec. Poc comptava Herodes amb que Josep tindria un somni 1968 anys abans que Martin Luther King i es refugiaria a Egipte amb la seua esposa i el xiquet amenaçat. Els historiadors no troben indicis de veracitat en aquest relat de Sant Mateu. Però val a dir que l'evangelista tampoc no va inventar massa, perquè Herodes era molt partidari d'acabar amb els seus rivals polítics seguint el lema de la reina de cors d'Alícia al país de les meravelles: 'Que li tallin el cap!' Així ho va fer amb tots aquells que s'interposaven en el seu camí, inclosos un parell de fills. Però seguim amb la tradició cristiana. Imaginem que un valerós comte del Pallars retorna de Terra Santa amb glòria eterna i una relíquia molt especial: els ossos d'una mare i els seus dos fills martiritzats per ordre del sanguinari rei de Judea. És de suposar que la presència de la mare donava encara més dramatisme a la història que explicaria el comte. Tot podria ser que la dona hagués perdut la vida tractant de protegir els petits. El noble porta les restes a un dels castells més importants del comtat, el de Peramea. I allí es veneraran cada 28 de desembre. Els Martissants, que així en diuen a Peramea, van passar una temporada al poble veí de Peracalç. Sembla ser que van ser enterrats en el context d'alguna guerra remota i redescoberts per una vaca que pasturava amb prou entusiasme per excavar la terra. Ja tenim la troca embolicada. Els de Peracalç no volien sentir a parlar de retornar les calaveres. Però sembla ser que un dia que tots els pobles de la vall havien fet una peregrinació fins l'estany de Montcortès per demanar pluja al déu del cel es van treure les relíquies en processó. Va arribar l'hora de dinar. Els de Peracalç s'havien descuidat el vinagre (en algunes versions l'oli) i els de Peramea van veure l'ocasió presentada en safata d'amanida i van canviar els ossos per un setrill. Avui -i només avui- tenen ocasió de comprovar si va ser un bon tracte.

El retrovisor. Diari Segre (28-12-12)

Costa de creure que la matança es commemori gastant bromes.

divendres, 21 de desembre de 2012

El dia que va morir Alberti


Per a Tomás Cano

Va ser una setmana plujosa, però aquell dijous a València hi lluïa un sol esplèndid. A l'IVAM s'hi acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes. Hi havia una preciosa llum de tardor. No semblava un bon dia per deprimir-se viatjant a les terribles Hurdes de 1933. Però hi vaig anar. Una exposició magnífica, encara que no vingui al cas. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27. Però jo només tenia ulls per a María Teresa León, la que va ser la dona de Rafael Alberti. L'havia descobert deu anys abans, en un curs d'estiu de la Universidad Complutense de Madrid a l'Escorial. Confesso que m'hi vaig matricular només perquè hi seria ell, el poeta que va marxar amb el puny tancat i va tornar de l'exili amb la mà estesa. Un mite. Ja era molt gran i feia poc que havia patit un accident de cotxe, però quan li va tocar intervenir ens va posar la pell de gallina. La mort de María Teresa León era molt recent. Però el dol ja feia molt que l'havia passat, des que l'Alzheimer li va prendre la companya de la seua vida. Potser per això en parlava amb prou llunyania per emocionar. “Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Aquells dies de l'Escorial també vaig poder-lo sentir recitar amb Paco Rabal. Un luxe. Encara el tornaria a veure a Còrdova el 1991. Ell sol omplint l'escenari amb 89 anys. Pensava tot això sense apartar els ulls d'aquella foto. M'impressionava saber que d'aquells joves que desprenien una estranya aurèola de talent ja només en quedava un de viu. El veia amb aquella presència tan pertorbadorament viril i em semblava impossible que fos el mateix padrí de melena blanca que el feien fotografiar amb Aznar sense cap mena d'escrúpol. Vaig tornar a l'hotel una mica trista pensant en Alberti. En el dibuix que em va fer quan el vaig conèixer i que vaig perdre en alguna de les moltes mudances que he fet. En la vergonya que vaig passar quan l'absurda ploma de plàstic rosa que li vaig deixar va decidir tacar una glòria nacional sense miraments. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.

El retrovisor. Diari Segre (21-12-12)

Rafael Alberti i María Teresa León.


divendres, 14 de desembre de 2012

De gairebé tot fa vint anys


Era el meu poeta de capçalera. No el podia entendre, perquè no havia viscut prou, però era el meu poeta de capçalera. He estat molts anys sense llegir-lo, però ara els seus versos em retornen com un boomerang per recordar-me que m'he fet gran, que de gairebé tot fa vint anys. Vint? Més i tot. Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde. Gil de Biedma tenia raó. El 14 de desembre de 1988 jo no era conscient de viure un dia històric. Potser perquè als dinou anys no ets ben bé conscient de res. Hi havia convocada una vaga general que va paralitzar el país. Però de veritat. Era un dimecres gèlid. La ciutat sense ombres per gentilesa de la boira va acabar de donar un aire fantasmagòric al dia. No hi havia res obert. Fins i tot es va tallar el senyal de Televisió Espanyola -i compte que això reduïa l'oferta al 50%, que aleshores només es podia triar entre TVE i TV3-. Però ens vam proposar de trobar algun bar on acabar la tarda sense passar fred. Va costar. Només en vam veure un d'obert, amagat en un carreró de la mítica zona dels vins. L'endemà no perdonaríem que era dijous i sortiríem. Tant era. Podíem amb tot. Érem joves i ens volíem menjar el món. “Llevarnos la vida por delante”, en paraules de Gil de Biedma. La vaga va servir per aturar la reforma laboral que preparava el govern de Felipe González. Suposo que aquest hauria de ser el sentit d'una vaga general: fer un pols al poder. Però des d'aleshores s'ha abusat tant de la fórmula que ja ben bé sembla que vaga i general són paraules que no poden anar soles, sinó que formen un tàndem indissoluble. I és clar, s'ha descafeïnat el concepte. S'ha normalitzat el seu caràcter excepcional. Enguany, sense anar més lluny, se n'ha convocat dos (dos!). Potser per això ara ens sembla inconcebible paralitzar (de veritat, insisteixo, no en versió dels sindicats) un país. I no serà que de raons no ens en falten. La cultura del no que amb tanta alegria hem incorporat a les nostres vides ens ha fet perdre credibilitat. Oposar-nos per sistema a tot té conseqüències i no sé si en som massa conscients. La del 'no' és una etapa que dura pocs mesos en un nadó. Després ve la del 'per què?', i quan ens començarem a fer preguntes potser no en tindrem prou abaixant la persiana en senyal de protesta. Llavors comprendrem que la vida iba en serio.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (14-12-12)

Jaime Gil de Biedma presumint de 'buena línea de cabeza'.

divendres, 7 de desembre de 2012

L'home que saludava els camions


Era inofensiu. Formava part del paisatge dels nostres feliços dies d'institut. No se'ns va ocórrer de preguntar-nos què hi feia palplantat en aquell pas de vianants que mai no creuava. Potser perquè era evident: saludava els camions que hi passaven. Sí que el miràvem de reüll, sí que se'ns escapava el riure quan érem testimonis de la pueril excitació que li produïa que algun dels conductors fes sonar el clàxon al seu pas. Però mai no haguéssim gosat de dir-li res. Centenars i centenars d'adolescents creuàvem aquell semàfor cada dia. Érem uns descerebrats sorollosos i impertinents, però hi havia una frontera invisible que cap de nosaltres no hagués gosat de traspassar. Potser sí que havíem rebut una educació tirant a justeta. Però encara que a les nostres cases no hi hagués biblioteca ni haguéssim anat mai al teatre sabíem que aquell pobre home d'edat indeterminada era de sucre. Aquesta expressió endolcia la crueltat del món des de la nostra tendra infància. Quan un germà petit se'ns volia afegir a algun joc per al qual no el veies capacitat, l'integraves advertint a la resta que era de sucre i que, per tant, no se'l podia fer parar. A un personatge com el de l'home que saludava als camions, avui no sabríem molt bé com tractar-lo. Vull pensar que no és perquè la societat no tingui valors, sinó perquè per sort els discapacitats intel·lectuals, els malalts mentals, ja no vaguegen pels carrers en el millor dels casos o s'amaguen a les cases en els pitjors. No. En poc més de vint anys, l'anomenat tercer sector ha donat ensenyament i feina a aquestes persones, millorant-los la qualitat de vida. Fent-los autònoms en la mesura de les seues possibilitats. Però la tisora de Dàmocles amenaça la tasca d'aquestes entitats. Arran d'una de les nombroses protestes que s'han fet recentment contra la retallada de subvencions vaig sentir un senyor que lamentava que es retornés als anys vuitanta i em va venir clara i diàfana la imatge d'aquest pobre home que saludava els camions perquè, segurament, no tenia res millor a fer durant tot el dia. I vaig enyorar els dies d'institut, aquell ahir de Paul McCartney en què tots els nostres problemes semblaven tan llunyans. Ara em costaria més de desentendre'm d'una persona tan vulnerable. De fet, no me'n vull desentendre. Seria immoral. És immoral.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (7-12-12)

divendres, 30 de novembre de 2012

La gran aventura del romànic


Un dia com avui de l'any 2000 el romànic de La Vall de Boí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Què lluny queda la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó. No pateixin, jo també vaig sentir esgarrifances quan l'historiador de l'art Alberto Velasco em va proposar entusiasmat de fer-ne un reportatge. Però no es refiïn de les aparences. El títol que se li dóna no promet massa, però ja els aviso que és una pel·lícula d'aventures al més pur estil Indiana Jones. Som al 1907. El Noucentisme furga en la història catalana fins a emmirallar-se en l'Edat Mitjana. Però costa de trobar-ne vestigis. Es diu per Barcelona que al Pirineu hi ha esglésies que conserven intacte el romànic. I que els antiquaris l'han començat a malvendre fora del país. Es posa en marxa la missió, encapçalada per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, president de la Junta de Museus; Guillem Maria Brocà, responsable de la recerca jurídica; mossèn Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic; Josep Mª Goday, també arquitecte; i Adolf Mas, fotògraf que arrossegava un equip de vora cent quilos. Van anar en tren de Barcelona fins a Tolosa de Llenguadoc, van recórrer la Val d'Aran i van fer cap a la Ribagorça creuant per Colomers. Poca broma, que anaven a lloms d'uns matxos i a sobre, van patir una d'aquelles apocalíptiques tempestes de finals d'estiu. Encara no entenc com ho van aconseguir, però després de gairebé vint-i-quatre hores van arribar a Caldes de Boí. De matinada, xops i amb uns quants blaus, això sí. Al seu dietari, Gudiol descriu aquesta excursió de nivell expert que ell va fer amb sotana com una visita a l'infern de Dant. Unes hores de descans al balneari i van trobar-se de fit a fit amb la mirada del Pantocràtor. “Qui això escriu recordarà per a sempre amb emoció la data del 9 de setembre de 1907 (...) quan darrere dels alts pinacles d’un retaule gòtic va poder fer-se a la idea de com de meravellosa era la decoració de l’absis”. Tant s'emociona Gudiol que s'equivoca de data (va ser el 5). No li retraurem. Sentir-se descobridor d'una icona universal de l'art medieval que ha acabat sent la marca de Catalunya al món no té preu. El romànic que havien anat a cercar com si d'un sant graal es tractés no tan sols existia, sinó que era més gran del que mai haguessin gosat imaginar.

El retrovisor. (Segre 30-11-12)



divendres, 23 de novembre de 2012

Jornada de reflexió


Darrer dia de campanya. Demà, aquell anacronisme de nouvinguts en democràcia anomenat jornada de reflexió. El dia en què els fotògrafs s'han d'escarrassar per fer una imatge divertida i original amb els candidats. Els veurem relaxats i somrients i ens explicaran que estan cansats, però satisfets, que passaran el dia en família, que faran esport. No veurem corbates i es faran bromes els uns als altres -almenys mentre la tele gravi el making off de la foto en qüestió-. Seran persones educades que no cridaran, ni s'insultaran, ni es faran retrets. Diumenge encara aniran a votar amb aquesta actitud, i ens animaran a participar de la gran festa de la democràcia -un clàssic-. Al vespre, la cosa canviarà. A mesura que s'aniran escrutant resultats començarem a sentir lectures delirants d'uns números que seran els que seran, però que tindran interpretacions dadaïstes. De vegades penso que hi ha assessors cruels que gaudeixen fent quedar en ridícul a qui els paga el sou. Si no, no s'explica que tothom guanyi i que tot es justifiqui. És patètic. No pot ser que es pensin que som tan rucs. Però n'hi ha que porten tants anys de professionals de la política que han perdut el contacte amb la realitat. No crec que nosaltres necessitem aquest dissabte per decidir el nostre vot sense interferències. Més aviat penso que són els candidats els que haurien de reflexionar. Perquè alguna cosa no va bé. I comencem a veure'ls com un luxe que no sabem si podem ni volem permetre'ns. Quin sentit tenen 135 diputats si sabem el resultat de totes les votacions que es faran al Parlament abans que es constitueixi? No triem capitans de colla per jugar al mocador. És deplorable que s'estigui a favor o en contra de polítiques que afectaran a milions de persones en funció de qui faci la proposta. Els que ja han estat il·lustres -tractament protocol·lari dels diputats- els costarà més. La resta, que memoritzin la nòmina d'aquest novembre -si en tenen-. Només així seran conscients que han de treballar molt, però molt, per guanyar-se un escó. I que tot i amb això, segurament cobraran massa. No és demagògia, és una senzilla regla de tres: si un professor cobra el que cobra, si un metge cobra el que cobra... per què aquests treballadors públics han de ser una costosa excepció? Demà és un bon dia perquè hi pensin. De res.



Que el sou d'un diputat el votin al Parlament els propis diputats em sembla una indecència.


El retrovisor. Publicat al diari Segre 23-11-12

divendres, 16 de novembre de 2012

A propòsit del 20-N


Hi ha una època meravellosa en què no fas servir despertador. Una veu familiar t'espolsa la son amb una suavitat comprensiva. Et passa la mà per sobre de les mantes, com si et fes un massatge esmorteït. T'estires i goses obrir els ulls amb la certesa que aquella persona clement que t'omple de besos i paraules boniques no t'haurà encès el llum perquè tinguis un millor despertar. Toca anar a l'escola. Sents de fons 'Ronda matinal'. No, calla, avui a la ràdio no hi ha cap locutor que es guardi l'estima dels oients en un pou sense fons -així ho repetia diàriament el tal Miguel Luis-. “S'ha mort Franco i no hi ha estudi”, va dir la mama per sorpresa quan m'havia incorporat. La primera part de la frase era un senyor titular a cinc columnes i cos de lletra de mida més que generosa, però jo aleshores només tenia sis anys i em vaig quedar més impactada amb l'altra notícia. No hi ha escola? Aquella pròrroga de son matinera és un dels capítols més agradables que atresora la memòria de la meua infància i la de tota una generació. Ens havíem despertat de cop, sí. Però ens vam tornar a adormir amb ganes d'assaborir cada minut d'aquelles vacances inesperades. Ni es va fer classe aquell dia ni l'endemà, ni l'altre... Aquest record infantil, però, no és universal. I no, no em refereixo a la mort del dictador. Hi ha criatures que no es desperten en un llit confortable. Ni els preparen un got de llet amb Cola-cao. Ni es vesteixen amb desgana per anar a l'escola. Malgrat l'època de casposa repressió que ens va tocar viure, érem i som uns privilegiats que podíem dormir profundament perquè com en la lletra del tango, sabíem que algú vetllaria els nostres somnis, que sempre hi hauria un adult a prop nostre que ens permetria seguir sent nens. Però hi ha infants sense infància. I per això existeix Unicef. El 20-N, precisament, és el Dia Internacional del Nen. Es va instaurar el 1989 per commemorar la Convenció sobre els Drets de l'Infant. Hi ha tanta feina a fer esgarrifa. Però tot és posar-s'hi. I, si cal, ajudar-se de la màgia. Sabien que el tronc, els Reis i fins i tot el Pare Noel (compte, els que s'emparren pels balcons no funcionen) poden fer que un regal arribi a més d'un nen a la vegada? I de punta a punta de món. Només cal especificar a la carta que volem veure el logo d'Unicef en algun dels paquets. 

El retrovisor. Diari Segre (16-11-12)

divendres, 9 de novembre de 2012

Tot el dia va ploure


Feia mal temps i la tele era un avorriment: monogràfic de la visita del Papa a Espanya. Aquell diumenge era a Catalunya. Montserrat, missa multitudinària al Camp Nou... Ho havies de veure sí o sí. Es començaven a comercialitzar els comandaments a distància, però eren ben inútils quan l'única alternativa era l'UHF. Feia pocs dies que s'havia votat pel canvi, però encara res no havia canviat. Ara ens agrada pensar que érem en plena 'moguda', però Laberinto de pasiones, de Pedro Almodóvar, només es podia veure a les pomposament anomenades sales d'art i assaig. També hi havia les sales 'X', normalment més concorregudes. Aquell cap de setmana, un dels títols que s'hi projectaven era La novicia musulmana. Ja es poden figurar l'argument i la seua nul·la aportació al setè art. Als diaris també hi sortia la paraula 'independència', però en anuncis de brandi, encara que al jovent li semblava molt més glamurós demanar un Cointreau on the rocks. També havíem desat els jerseis de llana XXL tan cotitzats la dècada anterior. Havia arribat la revolucionària samarreta Damart Termolactil, que es promocionava amb una pregunta inquietant: “Per què la princesa Diana mai no porta abric?” Liz Taylor s'havia divorciat per sisena vegada i Santiago Carrillo havia dimitit com a secretari general del PCE. Però tot això tant t'era. Feia un diumenge de cine. La millor opció de la cartellera et portava al Bahía: Blade Runner. No ho sabien quan van comprar l'entrada, però aquells joves àvids de modernitat, quedarien marcats per la colpidora història de replicants sense memòria. Van sortir impregnats de pluja àcida fent cabòries sobre un futur que encara quedava molt lluny. Al carrer plovia, també. Tot el dia va ploure, de fet. Però ara ho feia amb una intensitat inusual, apocalíptica. Com si l'atmosfera de la pel·lícula de Ridley Scott s'hagués traslladat més enllà d'Orió i acabessin de creuar la porta de Tannhäuser. No va brillar cap raig-C en la foscor, però semblava que s'acabava el món. Un brogit d'una fera que mai no havien sentit semblava amagar-se en la foscor. L'endemà van descobrir que la bèstia desfermada era el riu, que ja s'havia emportat una vintena de vides en la seua voracitat insaciable. I, per fi, va cobrar sentit una estranya frase que deien els grans: menja més que una vora de riu. 
El retrovisor. (Diari Segre 9-11-12)


dimarts, 6 de novembre de 2012

Amb l'aigua al coll


Diuen que va ploure molt. Moltíssim. Jo no ho recordo. Als tretze anys estàs més preocupada per com t'ha quedat el serrell o per si ja s'ha pansit aquell gra horrible que et fa sentir monstruosa. Les preocupacions van a càrrec dels adults. Però encara que em passés per alt la pluja, aquella tardor en què havia començat a estudiar vuitè de primària era ben estranya. El meu germà se n'havia anat a estudiar a Barcelona i quan encara no m'havia acostumat al buit que intueixes permanent, encara que oficialment no ho sigui, ens vam quedar sense escola. Com si fos ahir. Joan Manuel de Serengue era el primer de la fila i, per tant, va ser el primer que va donar l'alerta: “ha caigut la teulada!” Tots vam pensar que exagerava fins que vam ser a la porta del que aleshores era la classe de setè i vam veure el cel blau entre canyissos que penjaven, bigues que havien caigut sobre les taules verdes, i pols, molta pols. Aleshores la imatge, tot i que em va impactar, no em va semblar esgarrifosa. No era prou conscient que la desgràcia havia planat sobre el poble. Ens van enviar cap a casa. I sense deures, perquè no ens van deixar ni recollir els estris. Massa sort que havíem tingut per tornar a temptar-la.

Van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco. Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que es va trobar una solució d'urgència: repartir la canalla entre diferents equipaments municipals adaptats a corre-cuita. Als de vuitè ens van col·locar en un pis, davant per davant del que abans era la consulta del metge. Nosaltres n'estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t'acostumes, i el dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Se sentia tant d'enrenou! Tractors amunt i avall, gent que parlava fort... La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la ràdio. Encara que vaig dormir com un tronc, en el meu subconscient alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa alarma. Així que aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar si s'havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l'autocar que portava els estudiants a l'institut de Fraga havien gosat a fer el viatge. La ràdio encara donava notícies apocalíptiques, però mai tant...

El senyor Vallés era optimista. “Exagerats, que sou uns exagerats!” I vam fer classe. De tant en tant, algú trucava a la porta i deixava caure que potser fóra prudent desallotjar-nos. Ni cas. El senyor Vallés era tot un personatge. Un gran mestre. Un home compromès amb el país, amb l'ensenyament i amb els alumnes. Però això sí, era maniós. Molt maniós. I aquell dilluns es va encaparrar amb què no passaria res. “Senyor Vallés, l'aigua arriba a la Carretera!” No sé qui va ser el primer a fixar-se'n, però sí, des del balcó de la nostra classe inusual (un menjador amb pissarra, de fet) es veia l'avinguda de Lleida -que aleshores tots en dèiem la Carretera- amb dos dits d'aigua i gent esverada que feia el que podia. Van tornar a trucar a la porta. Aquest cop, no era un veí preocupat per la canalla, sinó algú que portava l'ordre de Protecció Civil de desallotjar-nos. A nosaltres i a tots els veïns de la part baixa del poble. 

No vam tardar ni un minut a sortir. I no perquè tinguéssim por, sinó perquè volíem veure què passava. Tots els homes portaven botes d'aigua i semblaven molt atrafegats. Hi havia molta feina a fer. L'aigua havia entrat al poble i de manera lenta però constant, anava creixent. Ni se'ns va ocórrer d'anar cap a casa. Tota l'acció la teníem allà i no ens la pensàvem deixar perdre. Els medicaments de la farmàcia es van pujar al pis de dalt de l'establiment, perquè no es fessin malbé. També es van haver de treure tots els estris dels garatges. Tothom ajudava a tothom. En poca estona, l'aigua ja feia un pam. Al senyor Vallés, que es devia quedar recollint la classe i tancant-la amb clau, ja el van haver d'ajudar a sortir, perquè els baixos dels pisos ja estaven inundats. I, de cop, una grua que avança cap a l'aigua i plors de nerviosisme d'algú que s'ho mira. Una parella gran que  no havia volgut marxar de casa, va haver de sortir pel balcó a cavall d'aquella pala de grua.   Nosaltres érem a la Creu, no ens deixaven baixar més, però l'escena, encara que vista de lluny, era esfereïdora.  Vaig tenir por. Per primera vegada, vaig ser conscient que allò no seria una anècdota, sinó que s'aproximava més a una catàstrofe. I l'aigua seguia pujant. I aviat no es van veure les columnes dels pisos on féiem classe. I l'aigua seguia pujant, i va fer desaparèixer la plaça Nova. No sé si és veritat o llegenda urbana, però es va dir que si arribava a la Creu s'havia de desallotjar tot el poble. I ja gairebé hi era. Abans que no es fes fosc, vam anar al camp de futbol. Des d'allà, l'espectacle era dantesc: un immens oceà de color marró semblava envoltar el poble. El brogit de l'aigua era ferotge. No gosaves ni parlar. Veies la força de la corrent arrossegant arbres, animals morts i, fins i tot, bombones de butà. Els grans estaven cada cop més nerviosos. Tothom tenia l'imprescindible preparat per si calia evacuar el poble. Les persones eren el primer, però veure l'horta sota aquella aigua espessa feia augurar que vindrien anys molt dolents, que costaria molt de refer-se.

Vam tornar a la Creu. Una llanxa navegava per l'avinguda de Lleida. Era una escena irreal, dramàtica. A bord, uns guàrdies civils amb metralletes. Es va dir que l'aigua amenaçava a fer caure una casa en concret perquè s'arremolinava i  feia massa pressió, com si en aquell punt, el Segre busqués la manera per esbravar-se encara més. I es van disparar ràfegues de metralleta perquè el riu embogit trobés una sortida. La llanxa va creuar el carrer que no es veia. Els medicaments s'havien quedat a la zona inundada. Ningú no es podia imaginar que l'aigua pujaria tant. I pel balcó es van treure algunes medecines bàsiques per tenir-les a mà. Va ser un bateig de foc per a una metgessa recent llicenciada que acabava d'aterrar a la Granja per fer una substitució.   Va ser més efectiu que fer un màster. El poble estava incomunicat per carretera, sense llum ni telèfon. I amb un padrí greu i dos dones en avançat estat de gestació. No va perdre la calma i malgrat la seua joventut va saber transmetre confiança. Un helicòpter aterrava tot sovint al camp de futbol per portar aigua potable i, sobretot, per interessar-se pels tres veïns susceptibles de necessitar una evacuació urgent.  Tenint en compte que la mateixa riuada es va cobrar la vida d'una vintena de persones al Pirineu i es va emportar el poble de Pont de Bar, podem dir allò que les finques, rai. Però van venir uns anys molt dolents. El 8 de novembre de 1982 serà una data difícil d'oblidar per a tots els que la vam viure.

El padrí i els de la seua generació ens deien que allò no era res, que la de l'any 7 va ser pitjor. Els historiadors ho confirmen. Esperem, en tot cas, que la de fa trenta anys fos l'última.  

divendres, 2 de novembre de 2012

La lletra ena


Era un so esgarrifós. Cada tarda, entre les tres i les quatre, les temudes paves de l'aviació nacional creuaven el cel de Lleida. Després, un silenci tranquil·litzador. La mortífera càrrega queia, invariablement, sobre el camp d'aviació d'Alfés. La tardor de 1937 aquella sinistra visita era un fet tan quotidià que ni tan sols es corria als refugis quan sonaven les sirenes. La canalla sí que corria, però per no perdre's detall de l'espectacle. M'ho explicava fa molts anys Ernest Corbella. El futur advocat i alcalde tenia tretze anys aleshores i havia convertit el terrat de casa en un mirador privilegiat. Un dia de les ànimes, com avui, l'acompanyava un nebot de cinc anys. “Mira, oncle, avui solten peixets”. Eren bombes. Més de dotze mil quilos. En qüestió de minuts, la ciutat era un sembrat de cadàvers. No es veia res. L'aire s'havia convertit en pols. Però la intensa olor de pólvora i els crits ofegats de qui ho ha perdut tot feien intuir la magnitud de la tragèdia. Ernest Corbella va sortir de casa a buscar la família, però els soldats li van barrar el pas. No era un espectacle apte per a menors. Tossut, es va esmunyir fins a Blondel...I ja no recordava res més. Només tenia ulls per a les lletres del 'Banco de España'. A l'ena, com si d'un macabre trofeu es tractés, hi havia quedat empotrat el cap d'un motorista que en aquell fatídic moment circulava pel carrer. Aquella visió terrible traumatitzaria un altre nen que els tres dies següents al bombardeig no va ser capaç de dormir ni un minut. El futur mossèn Jesús Tarragona tenia dotze anys i l'havien enviat a fer un encàrrec al carrer Blondel. Era a davant del Banc d'Espanya quan el van cridar perquè s'havia deixat una coixinera. Encara no havia acabat de pujar l'escala quan es va sentir un soroll infernal i va semblar que es feia de nit, de tant fum i tanta pols. Esfereït, va començar a caminar i, a mesura que els seus ulls blavíssims s'acostumaven a aquella atmosfera dantesca, van aparèixer figures tacades de sang, que corrien i cridaven amb nens als braços que no es movien. Cossos destrossats, que s'anaven apilant. Eren els alumnes del Liceu Escolar, centre pedagògic modern i liberal, fundat el 1906 per Frederic Godàs. Ja han passat 75 anys, però és el dia dels difunts, i n'hi ha més de 200 per recordar. Impossible l'oblit.


El retrovisor. (Publicat a Segre 2-11-12)

divendres, 26 d’octubre de 2012

Tardor, hivern, etc


Sóc tòpica, com les pomades. M'agrada la tardor. M'encanta. Evocadora i elegant, ens regala dies de pluja que conviden al recolliment i paisatges que sense sortir d'una gamma cromàtica col·leccionen colors. La temperatura és suau, però baixa prou a les nits perquè puguis tapar-te i experimentis una confortable sensació de benestar. Els gats s'enrosquen i engeguen el seu motor de felicitat. D'acord, d'acord, ja paro. Veig que es fan a la idea que m'agrada la tardor. Però (sempre hi ha un però) és més curta del que diuen els astrònoms. Potser per això té tant d'encant. Diumenge s'acaba. Així, de cop. Algú va decidir que per estalviar energia calia potinejar rellotges avant i enrere. I aquest cap de setmana guanyarem una hora. Això sí, paguem els seixanta minuts a preu d'or. Dilluns calculo que serà el dia més trist de l'any. Ens hauran pres la tarda. Les tardes, en plural. Encara no toca, però ja serà hivern. I es farà llarg, com sempre. Tot i que de vegades, la primavera pot esclatar en ple mes d'octubre. Recordo un diumenge de tardor de fa 35 anys. Jo en tenia vuit. Vaig anar a veure els padrins. L'escala, fosquíssima. El terra, d'un insòlit color roig que tenien les cases velles que no estaven enrajolades. No era l'hora del parte, però contra pronòstic, estaven mirant la tele. Li havien tret la funda verda amb què la vestien tan bon punt s'acabava l'informatiu. El padrí tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels pantalons, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant-los des d'un balcó. Va ser una escena desconcertant. A partir d'aquell moment, el senyor que semblava que tingués la mota, aquelles pigues grosses que ensorraven el preu de les mançanes, es va fer omnipresent. Pensava que tenia un repertori curt, perquè sempre l'ensenyaven pronunciant una mateixa frase: “ja sóc aquí”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes els ulls tan blaus del padrí. Ara sí. Ara penso que en aquell precís moment es va acabar la guerra, per a ell. Ja tenia 77 anys, però en certa manera havia vençut. Potser el 25 de novembre també tindrem una primavera inesperada en època de boires i en alguna casa un nét es preguntarà perquè plora el seu avi. Algun dia entendrà que havia presenciat un moment històric. 


I després de veure aquesta meravella de Llorenç Melgosa, encara m'agrada més la tardor.


El retrovisor. Publicat al diari Segre (26-10-12)

divendres, 19 d’octubre de 2012

"Ha sigut una xiqueta"


Aquesta setmana he sabut que una amiga està embarassada. Sorpresa majúscula. Ja té un fill gran i amb els temps que corren... Rectifico. Potser són els temps que corren els que donen sentit a aquesta bona nova. “El món no s'acaba si hi ha nens per néixer”, escriu Eva Piquer. Abans del nostre 11-S de l'eufòria en va haver un de terrible. Molt lluny i, a la vegada, molt a prop. A Nova York. Va ser un dia de por i incertesa en què aquesta escriptora i periodista va decidir lluitar contra la fi del món engendrant un fill. La vida imposant-se contra pronòstic, com aquelles figueres que creixen als campanars. Una aposta de futur rebel i militant. Al cap i a la fi, els meus pares van arribar a aquest món enmig d'una guerra. La vida obrint-se pas. I, per petita que sigui l'esquerda, trobant el camí per avançar. Escric això i hi poso les cares dels estudiants de tercer de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la UdL que vaig veure dimarts. Vint anys. Edat de tindre la sang en ebullició, de mostrar-se insolent perquè s'enceta el camí pensant que s'està de tornada de tot. De voler-se menjar el món. De sentir-se immortal. Ells també s'ajustaven al patró. També hi havia espurnes d'il·lusió en la seua mirada. Però, a la vegada, una certa por, un desencant preventiu. No els culpo. La crisi s'ha instaurat a les nostres vides. L'economia és un tema d'ascensor tan socorregut com la meteorologia. Però les crisis es vencen. La del petroli em va enxampar al parvulari, però com si fos ahir que sentia dir a la mama que d'un dia per altre, mil pessetes no eren res. Que te les posaves al moneder i ja no hi eren. Aquell bitllet verd no havia canviat tant, potser el que passava és que l'havia perdut (pensava). Un diumenge era al camp de futbol. Vés a saber qui jugava. Jo recollia flors. Algú es va apropar al meu pare i no sé què li va dir, però vam marxar corrent. Li vaig donar les flors a la mama i ella es va posar a plorar baixant les escales, amb un canastrell que feia dies que voltava per casa. “Tot anirà bé”, deia. Misteris dels adults. Els padrins es van instal·lar a casa: havien canviat les regles del joc. Al vespre va sonar el timbre. L'única veïna que tenia telèfon pujava emocionada cridant “ha sigut una xiqueta!”. Les mil pessetes cada cop durarien menys, però la meua germana s'havia imposat a la crisi un dia com avui de 1975.


Costa de creure, però aquesta és l'única foto que tenim dels tres germans.

El retrovisor (Segre 19-10-12)

divendres, 12 d’octubre de 2012

Dos espelmes negres


No s'estranyin si una matinada d'insomni em veuen a la televisió. Aquesta setmana he descobert que mirant a través del retrovisor sóc capaç de veure el futur. Sí, sí, pitonissa. Jo en sóc la primera sorpresa. Els freqüents viatges al tardofranquisme de la meua infantesa no eren records, sinó flashforwards! (pels que no estiguin tan malalts de sèries com jo: un salt endavant en el temps). Mira que no adonar-me'n! Avui, coincidint amb el Dia de la Raça, compartiré alguna de les visions que he tingut, no fos cas que els falsos records fossin, en realitat, premonicions i el futur ens enxampés sense una mantellina a l'armari, que ja els aviso que és el més in. La porten Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría i les protagonistes d'Amar en tiempos revueltos quan van a missa. Jo em pensava que ficció i realitat estaven separades per cinquanta anys llargs. Però no. També recordava haver rigut amb ganes amb El florido pensil i resulta que Andrés Sopeña no havia escrit un llibre ple d'ironia, sinó un manual per a l'espanyolització de la canalla que li anirà molt bé al ministre de cognom estranger (ai quines paradoxes té la vida!). Val a dir que jo que vaig ser molt ben espanyolitzada us vaticino que les classes d'història se us faran curtes amb el sistema Wert. A mi les proeses del Cid m'encantaven. En especial, l'inesperat capítol final, en què (compte, que colo un spoiler) un campeador ferit de mort té una idea de guionista de Hollywood desesperat i mana que es mantingui en secret l'inevitable desenllaç, s'embalsami el seu cadàver, es guarneixi amb l'armadura i es col·loqui a sobre del cavall. No s'explicava com s'havia fet tot això. Ho escric i em vénen al cap imatges pròpies dels Monty Python (coses del rigor mortis). Però no, no s'explicava. Es resumia amb una frase lapidària de suposada èpica: el Cid guanyava batalles després de mort. Avui s'escau més una altra de les lliçons d'espanyolitat que amb més silenci entomàvem: la conquesta d'Amèrica. T'ho sabies de memòria però la mandíbula tendia a deixar-se caure, rendida d'admiració amb aquella dona superba que regnava en un país providencialment situat al centre del món i no dubtava a portar les joies al Cash Converter de l'època per finançar el viatge de Colom. Bé, Colón. Com el de busqui, compari i si troba un país millor, voti'l.


El retrovisor. Segre (12-10-12)

divendres, 5 d’octubre de 2012

Sang de tinta



Feia poc que havia sortit de la llibreria Punt de Llibre amb l'exemplar de Sang de tinta que tantes ganes tenia de llegir la meua filla quan vaig saber que havia mort Montse Comajuncosas a la seua estimada Holanda. Ens havíem creuat al carrer Major de Lleida el dia que havia comprat els bitllets. Estava il·lusionada, amb ganes de veure els néts. Tot era com sempre. Un somriure enorme, fantàstic, i aquell aspecte de noia rebel de setanta-set anys. Estava malalta, però quan has sobreviscut a la mort d'un fill, hi ha poques coses que et puguin espantar i potser per això transmetia tanta vitalitat. Ens portàvem molts anys, però coincidíem a l'hora de vestir-nos. Mai no em va incomodar, al contrari, era un afalag. Jo de gran volia ser com ella. Tenir el seu estil, haver llegit tant. Va ser bibliotecària de professió i lectora de vocació. Això la va salvar. La jubilació va estar a punt de deprimir-la, perquè no trobava el seu lloc. Vaig saber que tornava a ser ama de la seua vida un dia de 2004 en què vam passar-nos una hora de rellotge parlant d'una novel·la que a les dos ens havia fascinat: Les veus del Pamano. L'entusiasme no es pot fingir. També va coordinar durant molts anys el suplement de llibres d'aquest diari. I va estar al capdavant del mític cicle de Teatre Cavall Fort. I va formar part de l'AMPA de la vella Espiga quan més que una escola era un projecte pedagògic revolucionari... i tantes coses que ni sé. Hi ha gent que crea. I hi ha gent que viu, que fa una obra de la seua vida. La Montse Comajuncosas no era una autora, però la cultura no serà el mateix sense ella. Formava part d'una gauche divine a la que confesso admirar i respectar. I estimar, sobretot estimar. Una generació de dones valentes i decidides, molt diferents entre elles, però totes compromeses. Amb Lleida, amb l'art, amb la literatura, amb l'avantguarda, amb la política, quan cal... i el que és més difícil, amb elles mateixes: Pepa Domingo, Mary Coma, Roser Ferran, Àngels Santa... A totes us porto al cor, encara que soni cursi. Avantatges de tenir una columna setmanal per dir allò que vols, allò que sents. I avui em sentia molt a prop de Nimega. Fa vint anys que no hi he estat, però m'imagino que hi ha un cel de Vermeer, amb aquella lluminositat tan trista, esperant de rebre les cendres d'una dona a qui mai no oblidaré.


El retrovisor. (Segre, 5-10-12)


divendres, 28 de setembre de 2012

Tot esperant Salomó


Eren unes fotos diminutes, amb les vores treballades, com si s'intentés compensar la garreperia de paper amb un acabat primorós i delicat. Com si s'embolcallés el record. De fet, era un petit tresor. Fins a l'any que ve, segurament, no se'n farien cap altra. Abans les fotos eren cosa de professionals. Potser sí que quedaves més rígid i encarcarat, però passaves a la posteritat mudat i amb la clenxa ben recta. La festa major era una bona ocasió per fer lluir la canalla. Amb els músics i les paradetes de fira arribaven els fotògrafs, que improvisaven un estudi a la plaça amb uns decorats pintats amb més bona intenció que traça. Famílies senceres hi desfilarien. Entre les quals, la del meu pare. A totes surt seriós i amb el cap cot. Un dia em va explicar el perquè. “Eren temps de passar gana, i no acabàvem d'entendre perquè els murcians ens havíem de gastar uns diners que no teníem per fer-nos una foto si ningú més del poble ho feia. Em sentia diferent”. Amb els anys va entendre que enviar-se fotos era la manera de no perdre del tot el contacte amb els de casa. De posar cara als néts que ja no es coneixerien, de comprovar que malgrat la distància i la misèria, tots estaven bé. Els grans s'esforcen a somriure. Es nota que volen tranquil·litzar el destinatari. Però els xiquets, encara que també hagin nascut tan lluny d'aquell poble, ja hi formen part i no tenen ganes de fer el paperina, conscients que seran la riota dels amics. Són i se senten murcians. Però, a la vegada, ja són catalans. La primera generació es queda en una inhòspita terra de ningú que gestiona com pot, més que no pas com vol. Però la segona? I ara resulta que Guillermo Fernández Vara, que no és un senyor que passa pel carrer i li planten un micròfon, sinó l'expresident d'Extremadura, secretari general del PSOE en aquest territori, diu que si Catalunya assoleix la independència s'han de “tornar” els 150.000 extremenys que hi van emigrar, així com els seus fills i néts. Potser es pensa que les persones són bestiar. Potser no sap que aquests 150.000 extremenys s'han barrejat amb gent d'altres procedències. Que uns tindran ganes de retrobar-se amb els orígens i d'altres es voldran quedar a casa seua. No perdem el nord. Ni el sud. O jo i tants com jo haurem d'esperar que Salomó ens parteixi per la meitat. Ridícul. Trist i ridícul.


El Retrovisor. Publicat al diari Segre (28-9-12)

divendres, 21 de setembre de 2012

Què va passar amb Julie Andrews?


Dissabte al vespre ens vam quedar sense llum. Dilluns, matí i nit. Dimarts, altre cop. Quan era petita això era molt freqüent. Tothom tenia espelmes a mà, perquè es necessitaven. Em vénen a la memòria unes de molt primes de colors vius que es portaven a beneir no sé quin dia. Un parell de trons i ja hi érem. “Sant Just, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” i a encendre espelmes. Em queixava, però secretament trobava màgiques aquelles nits sense llum en què, invariablement, demanàvem a la mama que ens expliqués històries de quan era petita. Tot era tan remot! Potser era per la calidesa de la minsa il·luminació, però aquelles anècdotes eren millor que qualsevol programa que poguessin estar fent a la tele. T'esgarrifaves de la cruesa de la postguerra i, suposo, et senties afortunat malgrat no ser-ne, objectivament parlant. Quan vaig deixar el poble per anar a viure a Lleida, els talls de llum van passar a ser més excepcionals. Però en el doble sentit de la paraula. El 14 d'octubre de 1987 era dimecres. El curs acabava de començar i encara hi havia un cert relax al nostre pis d'estudiants. A TV3 feien una pel·lícula que pintava bé: Víctor o Victòria? Vint-i-cinc anys i encara me'n recordo. Més que un sofà, teníem un instrument de tortura concebut per garantir el futur dels fills de traumatòlegs i fisioterapeutes, i la tele era un model vintage, tot i que en aquella època se'n deia vella i tots ens enteníem. Però vam sopar d'hora per no perdre'ns el començament. No la veuríem acabar. A les 22,45 ens vam quedar a les fosques. Nosaltres, i vuit milions de persones més a tot l'Estat. Feia impressió, mai no havia vist (o no vist) res de semblant. Sorties al balcó i tot era negre. De cop, un crit angoixat: “algú em pot dir on sóc?” Una noia sanglotava totalment desorientada. L'apagada la va sorprendre al carrer. A Barcelona, centenars de persones van haver de ser rescatades dels túnels del metro. Però no ho vam saber fins a l'endemà, quan va tornar el llum i ens vam tornar a sentir moderns. I això sí que té mèrit. Una setmana després, es presentava la Lotto 6/49 amb una gala retransmesa en directe per televisió. Conductors: Mary Santpere i Manolo Escobar. Convidats: Bertín Osborne i Norma Duval. No hi havia prou HS als prestatges dels supermercats per fer marxar tota la caspa que arrossegàvem.
El retrovisor. Diari Segre 21-9-12

La pel·lícula tenia pintes de ser de les que acaben bé, però ens vam quedar amb les ganes de comprovar-ho.


divendres, 14 de setembre de 2012

La finestra indiscreta


És estranya la mort urbana. No s'anuncia amb el plany d'unes campanes severes, de tan greus. No és visible. Fa uns mesos va traspassar la veïna del darrere de casa. Ho vam saber per l'esquela. Aparentment, el món va seguir girant aliè a aquell fet previsible, inevitable. Però era un miratge. En pocs dies tot va canviar. No he tornat a veure la noia que molts migdies parlava per telèfon des de la finestra. No la coneixia de res, però era evident que havia nascut molt lluny de Lleida, segurament sota el sol caribeny. I que havia deixat moltes coses enrere. Molta gent. Això ho dedueixo per l'estona que es quedava aguaitant callada i pensativa un cop havia penjat. Una concessió a la nostàlgia, suposo. Sabies quan havia tingut festa perquè l'endemà l'estenedor era ple de roba alegre. Potser és perquè el vent la feia ballar, però em semblava que encara podia sentir una remor de salsa. Tampoc no he sabut res més de la gosseta que de tant en tant sortia a prendre el sol, caminant amb una certa dificultat. Era vella i s'havia quedat cega. Una altra víctima col·lateral. El dia de cap d'any es van abaixar les persianes. Ja no hi va tornar a haver roba estesa. Ni converses transatlàntiques. La cuidadora començava el 2012 sense casa i sense feina. Pobra noia. Les plantes sobrevivien. En passat. Ahir vaig sentir un soroll que fa molts anys m'anunciava l'arribada del fred. El d'una motoserra que fa llenya. El jardiner no semblava de Texas, ni portava cap màscara de cuir. Però també resultava sinistre. No apilava troncs, com tantes vegades li havia vist fer al meu pare. Tenia l'encàrrec de no deixar ni rastre del que un dia va ser un lloc verd i amable. La parra que s'enfilava per una teuladeta que feia de porxo, l'heura que durant tants anys havia teixit un laberint de branques, fulles i arrels, la figuera borda i exuberant... res. Tot pelat. Feia impressió. Mai no vaig creuar una paraula amb la difunta, però me la imaginava com una Gloria Swanson a Sunset Boulevard. Ella també havia conegut temps millors. Tenia un nom. Una carrera. L'estrella es va anar apagant, lentament. Amb agònica crueltat. El jardí despullat resulta ara una visió grotesca. Una metàfora trista. Com aquella cadira buida que ens colpeja amb una violència inesperada per recordar-nos que hi falta algú. Aquella absència tangible i dolorosa.

El retrovisor (publicat al diari Segre 14-9-12)

divendres, 7 de setembre de 2012

He estat al futur


Era una extraterrestre bona. Quan els humans de la base lunar Alpha eren atacats per la bestiola més despietada de l'espai, ella es concentrava i aconseguia transformar-se en un monstre bessó que garantia que triomfés el bé per després recuperar l' aparença de dona sofisticada amb unes celles que no eren d'aquest món. Maya, es deia el personatge. Abans d'escriure aquest text, he buscat escenes d'Space:1999 al Youtube i m'he esgarrifat amb la crueltat del pas del temps. Quan la veia a la tele en blanc i negre de la meua infància, però, no hi havia cartró pedra. Era tot tan real, que ja sabies com seria el futur. 1999. Faltaven tants anys! Jo en tindria trenta. Ho calculava cada tarda que feien la sèrie. El canvi de mil·lenni no m'impressionava tant com l'arribada al 1999. Però el futur no existeix quan treballes a la redacció d'un diari. Bé, sí, però és l'endemà. Un futur a curt termini. Mai no vaig veure cap company pujant a sobre de la taula al crit de Carpe diem! Però tots vivíem el present amb tanta intensitat que no tenies temps de mirar enrere i sentir el vertigen d'haver explicat des de l'avui que el món havia canviat. Que la totpoderosa URSS era un caos de repúbliques que ja mai ens aprendríem. Que Barcelona havia acollit uns Jocs Olímpics perquè ja érem moderns i europeus. Un vespre d'abril de 1999 va sonar el telèfon. “Saps aquelles pintures rupestres de l'Albi que van ruixar dos cops amb un esprai?”. Sí, sé quines són, perquè les agressions havien obligat l'IEI a aixecar una insòlita fortalesa en aquella balma recòndita que s'havia presentat no feia massa. “Doncs les han tornat a tacar. Aquesta vegada, de color taronja”. Pot estar content l'informador de que el futur no fos com ens el van ensenyar, perquè si hagués tingut els poders de Maya, ves a saber en què m'hagués transformat, que no eren hores. L'endemà a primera hora, cap a l'Albi. Vam passar el poble i vam recórrer un laberint de camins fins arribar a la vall de la Coma. Aquell cas aixecaria polseguera, literalment. Mai no m'hagués esperat celebrar els trenta anys en aquell racó de món amb dos guàrdies civils que recollien empremtes dactilars i amb la visió grotesca d'un patrimoni de la humanitat guixat per tercera vegada en deu anys. Això sí, amb aquella felicitat de qui ha passat abans pel quiosc i ha comprovat que l'exclusiva és seua.

El Retrovisor (Segre 7-9-12)

Qui li havia de dir a Maya que les 'chonis' del futur li copiarien les celles?

divendres, 31 d’agost de 2012

Feliç any nou!


Per Sant Ramon no es fan curses, però també és el darrer dia de l'any. Sí, sí, encara que les vacances descol·loquen una mica, sóc conscient que demà encara serem al 2012 i encara tindrem l'amenaça maia planant sobre el calendari. Però l'any comença al setembre. S'acaben les vacances i es torna a la rutina, es canvia de curs, es passen els comptes de la collita, es presenten les novetats editorials que no va poder digerir Sant Jordi, els quioscos s'omplen de col·leccionables delirants... I fins i tot fem bons propòsits que ens porten al gimnàs i a l'acadèmia d'idiomes i ens omplen de pegats de nicotina. Una preciosa llum de setembre inundarà de calidesa aquest començament prometedor sabent -perquè farem trampa- que d'aquí a quatre mesos ens donarem una nova oportunitat. Com una pròrroga fictícia i pactada. Un assaig general del 2013. Sense el vestuari, però, que amb una vegada que fem el ridícul amb el cucurutxo al cap i els vestits de lluentors impossibles anem més que servits. Alguna cosa ens remourà la consciència. Ens semblarà que des d'algun racó de la nostra ànima ens arriba una remor esmorteïda. Si escoltem amb atenció sentirem la veu de la consciència, que ens empeny i ens demana canvis. A l'altra punta del quadrilàter, plantant cara, el venedor de les pastilles per a no somniar de Sabina, disposat a guanyar l'assalt, ens adverteix de com despentina el vent de la llibertat. De com n'és de confortable la seguretat. Si ho hagués de representar en versió dibuixos animats, no tinc clar qui seria l'àngel i qui el dimoni. En tot cas, jo ja he fet el meu particular ritual i m'he comprat una agenda nova de trinca -he de confessar que les papereries són la meua perdició-. Tinc una pila de deures per fer. Potser sí que hauré d'anar a la 'repesca' del gener... però igualment, feliç any nou a tothom! Que sigui un setembre de canvis, que puguem passar pàgina i avançar. En aquest estat de por immobilista que ens ha paralitzat col·lectivament no anem enlloc. Literalment. No cal ser cap expert en macroeconomia per veure-ho. Deixem-nos portar i gaudim del viatge. Impregnem-nos dels colors que dauraran l'horitzó d'aquí a quatre dies. Qui sap? Potser l'any tretze serà el de la bona sort. Creuo els dits. I això que no sóc gens supersticiosa. Confio més en les decisions valentes que en la carta astral. 


El retrovisor (Segre, 31-8-12)

divendres, 24 d’agost de 2012

Mequinensa la nuit


Acabem de passar el pont del Segre. Canvi. Entrem al pont de l'Ebre. Canvi. La conversa amb walkie talkie era una mica absurda, perquè un cotxe anava al darrera de l'altre. Però passant-nos el parte el viatge no es feia tan feixuc. Especialment emocionant era anunciar que s'entrava a la zona de guals que hi havia a prop de Faió, la nostra destinació. Pessigolles a la panxa només de pensar que el cotxe volaria durant una llarga mil·lèsima de segon. Una estranya sensació d'ingravidesa retransmesa en directe amb l'aparell que feia les delícies dels germans. Era el poble més bonic que havia vist mai. Cases blanques i enjardinades, fonts amb peixos de colors i una església tan moderna que em fascinava. De vegades anàvem a l'ermita del Pilar, a contemplar un paisatge que entristia als meus pares i a mi em feia una mica de por, amb aquella aigua verda i espessa que encerclaven les serres, i el sinistre campanar emergint prou per fer saber que el pantà era molt profund. No entenia perquè als grans els semblava un despropòsit haver ofegat aquell poble. El trosset que en veia em semblava d'una absoluta vulgaritat. Era una torre com una altra. El poble nou, en canvi... allò sí que feia goig, amb aquells carrers amples i rectes. Fèiem un berenar-sopar (abans que s'inventés el brunch, aquí ja fèiem berenars-sopars) a la Fonda i tornàvem cap a casa. Una carretera infernal de mil revolts i el premi de veure Mequinensa il·luminant el riu. Una imatge preciosa allargassant-se a l'horitzó amb uns llumets de colors que feien pampallugues a l'aigua per acomiadar un diumenge de senzilla felicitat. Un skyline més sofisticat que el de Manhattan, en el meu record. Invariablement, els adults s'exclamaven de les meravelles del poble vell, com si els seus ulls no veiessin el mateix que els meus. I així era. Si no tens memòria no pots estimar. Des de la meua innocència no podia concebre què representa que t'arrabassin el teu món. La casa on vas néixer, els carrers on vas jugar, els bancals que van plantar remots avantpassats...Tot. I que et facin un succedani artificial i a callar. Què terrible! Ara miro aquells paisatges i se'm fa un nus a la gola. Encara penso que Faió i Mequinensa són pobles amb molt encant, però em dol que aquesta personalitat que als anys setanta em semblava futurista hagués estat imposada per l'inefable Paco Rana.





El retrovisor (Segre 24-8-12)

divendres, 17 d’agost de 2012

Punks d'abans de la guerra


Intuïa que la generació de la padrina era la precursora del punk. Tants imperdibles em feien sospitar. Agulles de ganxo, en deien elles, que no trepitjarien mai el Londres del 'no future'. 
I sí, ho he confirmat. Ara fa vuitanta anys un contemporani d'aquestes dones va publicar el número zero d'una revista que si avui encara ens ruboritza, el 1932 devia causar estralls. Al primer pis del número 37 del carrer Cavallers de Lleida hi havia el centre d'operacions de la revista Art, dirigida per Enric Crous. Dir-ne redacció és quedar-se curt. Aquí es coïa la modernitat “a despit dels imbècils de cultura rovellada”. I després d'unes quantes consignes tipus “la tradició és la negació de l'evolució”, Crous explica que la línia editorial d'Art anirà adreçada a “obtenir el baptisme d'anormals: la normalitat és l'ordinari”. Anaven forts. “Detestem un Miquel Àngel i elogiem la línia contundent d'una creació mural romànica”. Són contundents amb les “misèries que hi ha als museus” i qualifiquen de morts que encara badallen “els pintors que viuen en una altra època pictòrica”, als quals, en tant que cadàvers, es mostren partidaris d'aplicar “les normes de la profilaxi moderna”. És a dir: cremar-los amb les seues obres. No se n'escapa ni Leandre Cristòfol. Li fan una crítica el 1933 en què li destaquen una frase del catàleg: “crec trobar-me en el començament del començament”. I la destaquen perquè hi estan d'acord. Li auguren èxits si deixa de banda “les seves anteriors vacil·lacions”. De la sardana “tal i com nosaltres la coneixem” en diuen que és una música “buida, detestable i deplorable”. Fent amics. I sempre signant amb nom i cognom. De fet, ja en la presentació, avisen que consideren “d'ús apropiat entre els hipòcrites” els pseudònims. Tenint en compte que Lleida no arribava als 40.000 habitants, és fàcil deduir que la colla de Crous no despertava massa simpaties. Però no eren uns destroyers descerebrats. Fan uns articles exquisits. Unes crítiques valentes i rigoroses. Unes recomanacions que han passat la prova del cotó de la història. Van encertar en gairebé tot, encara que no tinguessin club de fans. “Enutja i és dolorós haver-ho de dir, però avui per avui, la realitat és aquesta: Lleida és una -canalla i prohoms de la ciutat no continueu llegint que prendreu mal- MERDA!”, en majúscules, perquè quedi clar.




(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre amb data 17-8-12)

divendres, 10 d’agost de 2012

El bisbe i les sirenes


L'any 1994 les tanques publicitàries de tot el món mostraven una noia rossa i guapíssima donant ordres en roba interior: “Mira'm als ulls. He dit als ulls!” El cert és que costava obeir-la. La model en qüestió era la txeca Eva Herzigova, i el producte que ens venia era un sostenidor revolucionari, ara arraconat per la silicona: el Wonderbra. Mai no s'havia parlat tant d'escots com en aquella època. O potser sí? Traslladem-nos a la Lleida de finals del XVIII.

Eva (Herzigova), la temptació dels 90.

Som a l'any 1784, en plena Il·lustració. El marquès de Blondel està immers en el procés de modernització de la ciutat. Poc es pot imaginar  que és a punt de protagonitzar una polèmica tan encesa amb el bisbe Torres que hi hauran d'acabar intervenint el rei Carles IV i el seu primer ministre, el comte de Floridablanca. Blondel endega el 1784 la que serà la seva gran obra: un dipòsit capaç d'abastir Lleida d'aigua potable procedent del canal de Pinyana que posaria punt final als problemes de salubritat medievals. És una obra molt complexa, molt ambiciosa, amb la qual la ciutat enceta una nova època. El dipòsit es construeix al que avui és el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit. Felip V ja ha fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que al barri universitari d'espai en sobra. Amb nou-cents metres quadrats de planta, vint-i-cinc impressionants pilastres de pedra i una capacitat per a nou milions de litres d'aigua, el dipòsit es pot considerar una obra faraònica, una insòlita catedral submergida, manllevant-li el títol a Débussy.
Però no n'hi ha prou emmagatzemant aigua. Ha d'arribar a tothom, així que Blondel continua endavant amb el seu pla. I el següent pas serà crear una xarxa de fonts públiques. Se'n faran cinc: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan. És una època complicada per als ciutadans: carrers oberts per soterrar tubs, pols tanta com se'n vulgui i, per descomptat, retards en les obres. Un còctel explosiu que acaba generant un cert descontent de la població. Dit en plata: la gent ja en comença a estar tipa de la modernitat de Blondel. Potser per esgarrapar una mica més de paciència, es promet que la font de la plaça de Sant Joan, la més cèntrica de Lleida, serà de les que fa època . Una font monumental que comptarà amb el vist-i-plau de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Es fa un projecte ambiciós que preveu instal·lar a la font, presidida pel déu Neptú, dues sirenes i dos dofins. Mai no es durà a terme. No s'han conservat plànols, ni dibuixos ni documentació d'aquesta primera proposta, però sembla que les dimensions eren excessivament generoses. Les autoritats no veien amb massa bons ulls que la font entorpís tant el trànsit de la plaça, així que el lleidatà Josep Tarragó rep l'encàrrec de refer el projecte sense encarir-lo. El doctor Ferran Boneu, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, recull una acta de la Paeria de 1791, en què queda molt clar que “después de mirar con atención uno y otro plan y considerando que el último es mucho más hermoso y sencillo, que tendrá cuatro caras, sirviendo por lo mismo de mayor decoración a la principal plaza”, es queden amb el de Tarragó, que no preveia dues, sinó quatre sirenes. I quines sirenes! El 20 d'agost de 1791, quan s'instal·len aquests personatges mitològics a la font, el rector de l'església de Sant Joan, mossèn Manuel Bordalba, se'n fa creus. Aquelles figures que difícilment passaran desapercebudes, amb els seus dos metres ben bons, representaven “una mujer profana e indecente capaz de inspirar lascivia aún a los más cautos, siendo tales y tan abultados los pechos”, segons li escriu al bisbe Torres aquell mateix dia. Potser era un home que s'esverava massa, perquè el bisbe, abans “de quitarlas o desfigurarlas”, tal com li proposa Bordalba, envia un home de la seva confiança a veure si n'hi ha per a tant.
I sí, sembla que mossèn Bordalba no és que pequés de massa purità, sinó que la Font de les Sirenes esconverteix en un monumental escàndol des del mateix dia de la seua inauguració. De fet, només dos dies després de la carta del rector de Sant Joan, és el propi Bisbe Torres qui escriu a Blondel per estirar-li les orelles perquè “las estatuas de la fuente de San  Juan estaban sumamente lascivas y daban ocasión al escándalo”.

No hi ha cap imatge de la font, només aquesta recreació historicista de Garsaball.

El bisbe està més que enfadat. Una cosa són sirenes i l'altra “unas imágenes de una mujer provocativa y disoluta en una postura de lo más indecente”. A l'acurat treball que fa Boneu (i que pot consultar-se a la biblioteca-hemeroteca de l'IEI) es recull tota la correspondència que es van intercanviar aquell estiu Torres i Blondel. El bisbe no vol excuses i li deixa caure al corregidor que “el Santo Tribunal de la Inquisición prohíbe a los artífices que tallen o hagan estatuas lascivas bajo pena de Excomunión Mayor”. Blondel agafa aire. La referència a la Inquisició no sembla casual. Ni, per descomptat, innocent. Pren paciència i l'endemà (suposem que després de comptar fins a cent) li explica que el motiu del seu enuig “no son mujeres provocativas, sino sirenas, pescados de más de medio cuerpo”. Val a dir que l'excusa està poc elaborada, perquè queda clar que allò que havia provocat les ires de la diòcesi no és la meitat corresponent a la cua de peix, sinó la de més amunt del melic. Potser adonant-se que s'ho havia de treballar més, Blondel li afegeix que d'imatges com aquella se'n poden veure a Madrid, a Roma, a Florència o a Bellpuig. El magnífic mausoleu renaixentista del duc de Cardona que avui es pot veure a l'església parroquial d'aquesta població del pla de Lleida inclou sirenes que, en la versó de Blondel, “encima mismo del altar donde se dice la misa los pechos de las sirenas casi tocan el cáliz”. Val a dir que el marquès exagera una mica, perquè costa de trobar aquest pit provocador al marbre del mausoleu. I més si el busquem “a tocar del cáliz”.
El corregidor de Lleida ja no sabia què inventar-se per acabar amb aquell malson. Ni Ulisses havia patit tant amb les sirenes. No entén l'agre debat encetat i li fa saber al bisbe que se sent molt incòmode per la situació, i que li agradaria recuperar les bones relacions amb el bisbat. Però Torres no es deixa convèncer fàcilment i mou fils fins a aconseguir que el rei Carles IV hi digui la seva. A través del primer ministre Floridablanca, el monarca contesta que dubta que aquella obra que tant incomoda al bisbe hagi estat aprovada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. I val a dir que Boneu assegura haver remenat cel i terra sense aconseguir cap prova de què un tribunal artístic hagués autoritzat l'obra.
El rei no volia posar-se a males amb l'Església, però tampoc no podia dir que a Lleida les sirenes havien de ser discretes i decents quan a San Ildefonso estava envoltant-se d'escultures i pintures que no n'eren. És a dir, toca nadar i guardar la roba. D'aquí aquesta sortida per la tangent qüestionant la qualitat artística de l'obra. O potser sí que Carles IV va ser sincer en jutjar el dibuix que li havia fet arribar Blondel. Com ja s'ha dit, no hi ha constància que la severa Acadèmia aprovés cap projecte similar al de la Font de les Sirenes de Lleida. I, d'altra banda, tampoc no està clar que Josep Tarragó, l'autor de la versió que finalment construeix la Paeria, fos arquitecte, tal com s'esmenta en l'acta de l'ajuntament. En d'altres documents de l'època consta com a paleta o mestre d'obres. Sigui com sigui, la font que tanta polseguera havia aixecat, es desmantella el 1841. El bisbe Jeroni Maria de Torres no pot assaborir el moment pel qual tant havia lluitat. Mor molts anys abans, el 1816. De tota manera, la font es treu de Sant Joan perquè fa nosa. La ciutat ja ha arribat als 16.000 habitants i s'ha d'alleugerir una mica el centre, perquè cada dia hi transiten més carros.
El 1848 l'arquitecte Agapito Lamarca guanya el concurs per instal·lar-la al que avui és l'avinguda Catalunya. Lleida ha crescut cap a l'antic portal de Sant Antoni, i en aquest nou eixample de fora les muralles, els carrers són prou amples per acollir la font de la discòrdia. Així és com “el cos petri de les mamelludes sirenes” en paraules de Vidal Vidal, es trasllada a aquesta Lleida moderna. No consta que hi hagués cap polèmica. Els ciutadans ja s'hi havien acostumat. Potser massa i tot. Les sirenes ja no són motiu de debat i, sense massa miraments, pocs anys després es trossegen sense pietat i s'aprofita la pedra per cimentar alguna casa nova de l'avinguda Catalunya. L'aleshores arquitecte tècnic de la Diputació, Ricard Calvet, indulta un rostre mutilat que ara formaria part d'una col·lecció privada. Ni una foto, ni una il·lustració. Ni un projecte. Res. No ha quedat cap document gràfic de l'escàndol monumental. Poc es podien imaginar els sacerdots que hi eren en contra que tot el que ens quedaria són les seves explícites descripcions. Ja ens podem deslligar del masteler, no corre cap perill la nostra ànima.


Versió ampliada del Retrovisor publicat a la contraportada de Segre (10-8-12)

divendres, 3 d’agost de 2012

El vestit de Salomé


Tinc mala consciència. He posat el títol amb traïdoria. Es passaran el cap de setmana repetint -mentalment, amb una mica de sort- “Desde que llegaste ya no vivo llorando (hey)/ vivo cantando, (hey)/ vivo soñando, (hey)”. Els catorze quilos de tubets de ceràmica blau cel amb què Pertegaz va carregar Salomé al festival d'Eurovisió del 1969 van fer història. Però no. Jo em referia a l'altra Salomé, la que va demanar el cap de Sant Joan Baptista en una safata, tal i com Bustos (cognom molt apropiat per al cas) voldria veure l'escó i l'acta de diputat d'Ernest Maragall. Salomé en versió segle XV, pintada per Pere Garcia de Benavarri. El Museu de Lleida acull una exposició d'aquelles que no es poden deixar escapar. I no tan sols pels meravellosos brocats dels estilismes. Fragments d'un passat, que així es titula la mostra, retorna temporalment a Lleida sis compartiments que van formar part del retaule de l'església de Sant Joan. Dit així, sembla que tampoc n'hi ha per a tant. Però creguin-me que quan sàpiguen la història entendran que és un miracle. La de Sant Joan era la parròquia més important de la Lleida medieval. Veient les dimensions i la qualitat dels compartiments del retaule conservats, te'n fas càrrec. Però ja ho diuen que la fama costa i que més difícil que arribar al número u és mantenir-s'hi. Així que el 1678, el temple es ven per 215 lliures barcelonines aquesta joia del gòtic que ja no estava à la page i s'encarrega un retaule nou i modern (o sigui, barroc) per més del triple. La Salomé demodée i companyia fan cap a Benavent de Segrià i s'hi queden poc més de dos-cents anys, fins que el retaule es torna a vendre i aquest cop s'escampa per tot el món. Encara rai de la feina feta per la Junta de Museus. Som al 1907. Recorden la magnífica església de Sant Joan a la qual fèiem referència unes ratlles més amunt? Doncs ja és història. El 1868, amb l'excusa que amenaçava ruïna, es va enderrocar per eixamplar la plaça. Se'n construiria una altra, insòlitament arraconada perquè no entorpís el mercat. Coses d'aquelles sense sentit ni sensibilitat que tant abundaven en altres èpoques. El 1975, les obres de construcció d'un pàrquing van fer emergir els fonaments del vell absis medieval, com un buc ancorat al fons del mar del temps, recordant el naufragi d'un patrimoni que fins al 21 d'octubre tornarà a ser a casa.


El retrovisor (diari Segre 3-8-12)

Aquesta joia del gòtic es conserva al MNAC.
Salomé donant-ho tot el 1969.