dijous, 16 de febrer de 2012

La culpa és de Nadiuska

“Ho hem de confessar”. Era massa gros per callar-ho. No teníem cap intenció d'anar a la policia, però havia arribat el temut moment de parlar. “Com ho diem?” Era un tema delicat i calia preparar-ho. No es podien donar versions contradictòries d'uns fets tan greus. L'angoixa s'apoderava de nosaltres. Se'ns acabava el temps. Que curta es pot fer una setmana quan el dissabte expira el termini per dir allò que has callat tant de temps. Ara ja no ho podíem ajornar més. Elisenda va trobar la solució: “no cal donar detalls, n'hi ha prou dient que hem comès actes impurs”. Es notava que tenia una germana gran i experimentada. D'acord, diríem que havíem comès actes impurs i confiaríem en què el mossèn no fes preguntes. El cas era quedar lliures de culpa el dia abans de fer la primera comunió. El capellà es va esverar molt. I amb això no hi comptàvem. Va voler saber detalls. Especialment, a la quarta o cinquena vegada que sentia la història dels actes impurs. Vam fer una reunió improvisada entre el capellà i les xiquetes pecadores. Tot havia començat un any abans en un garatge. Pòsters de Grease, Starsky i Hutch, Pedro Marín i Leif Garrett i moltes ganes de triomfar al més pur estil de Bárbara Rey, la impressionant senyora que els caps de setmana feia “Palmarés”. O de Nadiuska, amb aquella mirada hipnòtica i descarada. Nosaltres també volíem ser artistes. I fèiem obres de teatre cada dos per tres. Teatre de varietats, eh. Un dia ens vam animar. “Fem destape?” Va ser extraordinari. Un dels números consistia a cantar el Credo d'Elsa Baeza però amb unes taronges a la sina. “Creo señor firmementeeee, que de tu prodiga menteeee, todo este mundo nació...” També vam ballar el Can-can aixecant-nos les faldilles. Molt greu. No vam acabar d'entendre perquè el mossèn feia ganyotes aguantant-se el riure en comptes d'excomunicar-nos abans i tot d'haver arribat a tastar el cos de Crist. No érem dignes que entrés a casa nostra.  





9 comentaris:

  1. Santa innocència, què bo!

    ResponElimina
  2. Només ens portem sis anys...però tu ja ets d'un altre món!

    ResponElimina
  3. he recordat La mala educación

    ResponElimina
  4. Hòstia, Moni, m'has tret les paraules de la boca. Literals: "santa innocència, què bo!"
    Un escrit excel·lent, com sempre.

    ResponElimina
  5. Com ens va marcar el destape, jo recordo que un dia vaig sortir de la dutxa (devia tenir uns 9-10 anys i envoltada en una tovallola vaig anar al pati de llums per deixar la meva roba a la rentadora i.... vaig fer així com un ballet "cotxinotet" treient-me una mica la tovallola i cantant nosequinacançócutre de la tele i uuups un vei que em saluda i somriu.. GLUBS vaig estar amb el cap cot un parell d'anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. I aquell sentiment de culpa... Uf, que si ens va marcar!

      Elimina
  6. Boníssim Anna... quins temps, quants records. El destape, només la paraula ja dona forma a tot un univers que va atrapar la nostra generació.

    Això és fantàstic. Trobar una escriptora bona, de la mateixa edat, més o menys, de la mateixa zona, més o menys, amb tantes vivències semblants. Ens ajudes a posar ordre als nostres records i els poses paraules per poder explicar-los en veu alta. És extraordinari!!!. Gràcies Anna.

    Fina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Fina!!!! Un plaer que et sumis a la meva modesta party revival.

      Elimina