dissabte, 10 de març del 2012

Home blanc solter busca...

Dos mil pessetes. Dotze euros. Quatre-cents duros, com li agradava dir a ell. Aquest és el preu que li va costar la casa al padrí. Eren els bojos anys vint. Però que ningú pensi en xarlestons ni en gàngsters amb sabates blanques. Aquí la vida no era tan excitant com ens mostren les pel·lícules. La riuada de 1907 s'ho va emportar tot menys la misèria. I els nois que van sobreviure a la terrible grip de l'any 18 van veure com la joventut es fonia entre la llarga mili i la guerra d'Àfrica. Tres anys mobilitzats són molts. Van tornar amb la fortalesa que et dóna saber-se supervivent i l'ànsia per recuperar el temps perdut, ara que encara se sentien bullir la sang. Dos mil pessetes era un bon preu. Potser massa i tot. Però ja tocava casar-se i fer la seua. Massa ordres que havien obeït en aquell desert ignot on van veure (i viure) coses que la gent no creuria. I no, no eren escenes tan poètiques com les del replicant de Blade Runner, però també sentien que aquests terribles moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja. El tracte anava de debò. Però les dos mil pessetes incloïen un insòlit recàrrec: t'havies de quedar la casa amb l'amo. Un vell solitari de pèl roig i barba llarga. Mal presagi per a una parella començar amb un incòmode testimoni la seua vida en comú. Però quan s'és pobre, la resignació forma part de l'ADN, i fins i tot una desgràcia es pot considerar un cop de sort. Fumar és un mal hàbit. I fumar al llit pot ser molt perillós. Així va morir el primer propietari de la casa del padrí: cremat per una burilla que va perdre's en els pèls de la seua excèntrica barba. Encara hi hauria una altra guerra. I, molt després, una altra riuada. “Això no és res!”, repetia al 82. “La de l'any set sí que va ser tremenda”. Sembla impossible haver estat contemporània d'algú que tenia un record tan nítid del 1907. De fet, quan jo era petita, la majoria de gent gran havia nascut al segle XIX. Alguns encara portaven una faixa ben cenyida a la cintura. Sempre negra. La majoria només havien sortit del poble per anar a la mili. O a la guerra. Havien enterrat fills. Sabien què era passar gana. “Que què hi ha per berenar? Fetge de feixista, redéu!”. Dir-li això a un xiquet no ha de ser fàcil. Però el càntir que portes al cap pesa, que el riu és lluny. I nosaltres parlem de crisi? Quina crisi?


Una foto del padrí el 1918, quan acabava d'arribar a l'Àfrica.


El retrovisor. (Segre 9-3-12)

16 comentaris:

  1. Así me gusta... Con todo el arsenal. Felicidades. Ya era hora.

    ResponElimina
  2. No comprenc com l'article es publica al "Segre" amb aquesta falta morfològica: en català correcte diem DUES mil pessetes perquè el numeral DOS té gènere. Igual que diem DOS nois i DUES noies, hem de dir DOS mil euros i DUES mil pessetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé per què no m'ha deixat respondre't en primera instància. Ho he fet a continuació. Una abraçada!

      A.

      Elimina
  3. Benvolguda, al diari Segre s'empra la variant dialectal nordoccidental del català i, com bé saps, dos només té gènere a la variant oriental. El llibre d'estil del diari preveu que sempre que es pugui s'utilitzi la forma dialectal prevalent a les Terres de Lleida, àmbit d'influència del Segre.

    Gràcies pel teu interès.

    Anna

    ResponElimina
  4. Hola Anna,
    M'agrada com escrius i con cret com has descrit aquest personatge i de passada altres. M'he sentit identificada quan dius que has conviscut a persones pertanyets al S:XIX. Per alguns els nostres els nostres avis ho eren.
    Aquest detall m'ha fer recordar de fomar ràpida com ha estat la meva vida. Conclusió: molts de nosaltres no ens podem queixar de patir crisi. Crec que solsament es tracta de ser més humils i saber viure amb el que tenim i sobre tot donar gràcies per que és així, per respecte als nostres avantpassats i moltes persones que avui passen gana, descriminació i deshumanització al món.
    Endavant Anna!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! D'això es tractava, de fer un homenatge a una generació que ho va passar malament de debò. I que ja n'hi ha prou de tanta crisi, que nosaltres no sabem què és la misèria. Moltes de les coses més importants de la vida són gratuïtes. Costen molt, però són gratuïtes.

      Una abraçada!

      Anna

      Elimina
  5. Felicitats Anna, jo en soc fan de les contraportades, són de "lo milloret" de la premsa, ara tindré metius per llegir la del SEGRE

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Montse! Ets molt amable. Encantada de rebre't cada divendres.

      Elimina
  6. "Que què hi ha per berenar? Fetge de feixista, redéu! "

    Redéu !!!!

    "Sentien que aquests terribles moments es perdrien en el temps, com llàgrimes en la pluja".

    Magnífic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordo qui era la dona que li deia al seu fill. Però sí que recordo que em va impactar l'expressió. El xiquet deuria ser de l'edat de les meus pares, perquè ells ho van comentar un dia. Vaig visualitzar el nen anant als safarejos a buscar el berenar. I sa mare que no tenia res per a donar-li. Realment, estem molt mal acostumats.

      Elimina
  7. Felicitats per la contra de Segre! Estaré esperant els divendres amb candeletes! Una abraçada

    ResponElimina
  8. Quant vaig pirar de Lleida vaig anar a despedir-me de l'avi Sisco... Un survivor del Ebre, i tal... Total era una cosa protocolaria i formal i per dir algo li pregunto si tenia cap consell. Com vols dir un consell, de quartos?... No no -contesto jo- vull dir un consell no sé, de la vida en general. Ahh, diu lo tio, de la vida general... Es queda un rato pensant i diu... Pues no en tic cap... Si no hi ha guerra, no et preocupis, i si hi ha guerra no et presentis a res voluntari i fes-te amic d'una carnissera...

    ResponElimina
  9. "Si no hi ha guerra, no et preocupis, i si hi ha guerra no et presentis a res voluntari i fes-te amic d'una carnissera..."

    M'ho tatuaré al braç.

    ResponElimina