divendres, 30 de març del 2012

La veritat és allà a fora

Déu me'n guard de qüestionar la fe. Ha de ser bonic veure una muntanya en moviment. Ara: fins i tot els més convençuts, segur que hi ha dies que senten planar l'ombra del dubte per sobre del seu cap. És ben estrany que en plena era audiovisual, quan tothom fa fotos de tot a tothora i en qüestió de segons es pengen a la xarxa i s'expandeixen com una plaga bíblica, hagin desaparegut els ovnis. I, amb ells, els pomposament autoanomenats ufòlegs. Feien tanta companyia als anys setanta! El cel era ple de possibilitats. Qui més qui menys, n'havia vist algun. Jo mateixa. Ho confesso avui per primera vegada. Clar i diàfan. Bé, potser sí que algun descregut el descriuria com un núvol amb una estranya forma antropomòrfica. Però no: era un ovni. I tant! No vaig compartir amb ningú l'excepcional avistament. Hi ha molts envejosos, pel món, i s'ha de ser caut. Perquè s'ha de tindre molt bona sort per veure un objecte volador no identificat pocs dies després que el cel es tornés de colors inversemblants per l'explosió de no sé quin satèl·lit rus. I a sobre, coincidir que cap altre ésser humà de l'hemisferi nord mirés cap amunt en el moment que jo ho feia. Però és que als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les. Però no tenia resposta per a tot. Va ser ben estrany que un bon dia la gent gran ens tanqués massivament a casa. No semblava que hagués passat res d'excepcional. Tota la setmana que venien cotxes empaperats de dalt a baix amb fotos de gent ignota i voltaven els carrers del poble perquè els altaveus deixessin entrar a cada casa consignes electorals disfressades de cançonetes que s'encomanaven més que la varicel·la. Ens en sabíem un munt. Ideals per fer la banda sonora d'un joc (de paraules) que es va posar de moda entre la canalla i que ens feia botar amb el mateix entusiasme que la gent gran votava. Fins aleshores, això de donar tombs pel poble amb un vehicle cridaner era patrimoni d'esmolets i matalassers, però van arribar les campanyes electorals i, amb elles, els forasters que semblaven molt preocupats per saber com vivíem i quins problemes teníem. Per què aquell cotxe en concret va fer tancar els vells a casa? La padrina fins i tot va començar a anar a missa a partir d'aquell dia. La cançó de l'esvalotament no era tan moguda com 'Habla pueblo habla'. Començava així: “Agrupémonos todos en la lucha final...” Anys després vaig saber que era la Internacional. Que la por et paralitza. I que les ferides d'una guerra no cicatritzen en cinquanta anys.


(El Retrovisor. Publicat al diari Segre el 30-3-12)

4 comentaris:

  1. Jo en tinc un record difús d'aquest dia que el cel es va tornar de molts colors.No hi havia pensat més. La meva germana, en canvi, és més gran que jo i no ho recorda gens. Algú sap que va passar realment?

    ResponElimina
  2. Jo també en tinc un record molt vague i per més que ho he buscat a internet i a les hemeroteques, res. Però gent més gran que jo me n'ha donat molts detalls: juny entre el 72 i el 74... I coses així. És increïble, no? Si hagués passat ara en menjaríem a la sopa!

    ResponElimina
  3. Això ho comentava el meu avi, pero jo si que diria que havia trobat informació a algún lloc d'Internet...

    ResponElimina