Res no és per sempre

Res no és per sempre. “A partir d'avui els teus cognoms seran aquests”. I els hi van canviar. Era la primera vegada que sortia de Fraga, i li seria difícil d'oblidar. En una ignota caixa de reclutes, sol i espantat, el meu oncle va descobrir que era adoptat. I que els seus pares biològics havien deixat escrit que el dia que el cridessin a files recuperés la identitat perduda. Vés a saber per què. Res no és per sempre. Pots nàixer al Pallars i tornar-te ribagorçà. D'un dia per altre. Capricis de cartògraf. Als veïns de Viu de Llevata els ha passat. Aquest canvi rai, que no és dolorós. Pitjor va ser quan Viu es va quedar sense escola. De fet, es quedava sense gent. Ni el castell havia resistit els estralls del pas del temps. S'esmicolava turó avall amb altiva tossuderia. Feia tants anys que rodolaven pedres, que molt abans que fos una immensa ruïna, se'n va perdre la memòria. Hi havia molta feina a fer per plànyer-se. La prioritat era l'església. Per bé i per mal, tots hi havien de fer cap. Darrerament, acollia més funerals que bodes, però fos com fos, s'hi havia d'obrar. Un dia de 1972, mossèn Joan Mora demana ajut a Casimir Macià. Ha de moure l'altar i no se'n surt. Pesa massa. La força dels dos homes és insuficient. S'esperaran a que arribin els xiquets de Macià, que estudien fora. Entre tots, la poden bellugar. Perplexos, veuen una caixeta de fusta que qui sap el temps que fa que és en aquell forat. A dins, hi ha un pergamí. És l'acta de consagració, firmada pel bisbe Ramon de Roda d'Isàvena el 19 de desembre del 1008. Res no és per sempre. Qui li havia de dir al bisbe que 900 anys després aquell pergamí aniria a parar a terra d'infidels. Això sí, entremig Medina Larida va ser conquerida pels cristians i es va convertir en capital de la diòcesi. El Museu de Lleida és el testimoni mut d'aquests segles de canvis constants. S'hi conserva el pergamí descobert fa 40 anys. Els records, però, s'han quedat a Viu. Els turistes fan fotos de l'espectacular portalada. Els més vells enyoren el temps en què s'obria una estranya porteta minúscula que sembla haver perdut les escales. Dóna a la pila baptismal. No està concebuda per creuar-la, sinó per passar un nadó dels braços de la mare impura, que no podrà entrar al temple fins que no acabi la quarantena, als dels padrins de bateig. Per sort, res no és per sempre.

La curiosa porta d'infantar de l'església de Viu.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (27-4-12)