dimarts, 8 de maig de 2012

He vingut a parlar del meu blog!


Demà farà tres mesos que vaig començar aquest blog. M'ho vaig plantejar com una mena de teràpia en un moment delicat, d'autoestima tocada i enfonsada. Tenia ganes d'escriure. Sempre m'ha agradat, però mai no m'he atrevit amb la creació. Una barreja de mandra còsmica i por irracional m'han anat frenant. M'autoconcedia pròrrogues. I com que el cuquet ja el matava amb reportatges mil... El cas és que vaig creuar al Google “crear un blog” i “fàcil” i vaig comprovar que, efectivament, es podia obrir una finestra al món sense cap mena de dificultat. Potser encara és més un forat a la paret que una altra cosa, però a mi ja em val: t'aireja igualment. Tant és així que, en poques setmanes em va canviar la vida. Literalment. Em vaig convertir en una altra persona. O, més aviat, vaig fer fora la impostora que s'havia apropiat de la meua identitat. Em sento lliure i feliç. Bé, potser més alliberada que lliure. Si no escric més és perquè tinc mala consciència, massa encàrrecs pendents de lliurar. Però el cap em bull. Se m'acumulen les idees. I no sé si això és bo o és dolent, si té cap sentit a aquestes alçades. M'és indiferent, la veritat. Cadascun dels vostres comentaris inesperats i generosos són una raó poderosa per seguir. 
No hi comptava. Descobrir que tens 'lectors' -tant és que siguin pocs com molts- t'aclapara una mica. Et ruboritza, fins i tot. “On has deixat el pudor?” et preguntes quan comproves que les entrades més llegides sempre són les més personals. Et descobreixes un punt exhibicionista que t'inquieta i t'afalaga a parts iguals. I vols compartir més i més. La part racional que sempre ha manat al teu cap et mostra un avís en forma de folklòrica que s'arrossega més anys del compte perquè es deu al seu públic -o això diu. Potser sí que sou una excusa, però m'aneu bé, la veritat. Tinc tantes coses a dir-vos! Doneu-me, almenys, tres mesos més i us escriuré discos dedicats, com feia un oncle meu de Fraga. 
Era poeta. I molt bona persona. Publicava amb assiduïtat a la revista 'La voz del pensionista', on rivalitzava amb un altre autor local de la tercera edat: Restituto Briongos -juro que no era un pseudònim-. A Joaquinet, que així es deia el meu oncle, la inspiració li arribava on menys t'esperes. Segurament, ell no sabia qui era Marinetti, però tenien moltes coses en comú. No tothom és capaç de fer una oda a la clínica Montserrat i quedar-se tan ample. Quan ens venia a veure, ens reptava: "digues un color". I t'improvisava un poema. Ma germana era molt petita, però el padrí rapsoda la carregava i no tenia pietat: "el beis". I ell, dissimulant uns pocs segons de perplexitat, s'arrencava amb una composició que començava més o menys així: "el beige es un color que no veis en la flores..." . Nosaltres imploràvem les seues obres complertes malgrat les mirades assassines de ma mare, que sabia que riuríem fins a la indecència tota la nit. Ara em sap greu, que consti, però li vam arribar a musicar algun poema i tot.
A mon padrí també li agradava molt escriure. Però ell era més de dietaris. Quan va morir vam trobar llibretes i més llibretes escrites amb la seua inconfusible bona lletra: 7 de març de 1971, avui hem comprat una bombona de butà. La data me l'he inventat, però l'entrada d'aquell dia, no. Suposo que no tothom té la vida de Lawrence d'Aràbia ni la sort de néixer ric per poder cultivar-se. Abans, s'escrivia molt. Fins als anys noranta, les cartes eren una agradable sorpresa a la bústia. Com es troba a faltar aquell bot al cor de quan reconeixies la lletra que enyoraves llegir. “Tardan las cartas y son poco para decir lo que uno quiere”, ens advertia Gil de Biedma. Però eren tant, que algunes ens les sabíem de memòria. Quan jo era petita, moltes portaven una enigmàtica anotació feta a mà al sobre: “Recuerdos Constante”. Sembla ser que Constante havia fet de carter a la Granja als anys cinquanta i seixanta. Feia molt de temps que vivia a fora, jo ja no el vaig conèixer. Quan passava per les seues mans un sobre on es llegia el nom del seu poble l'envaïa una certa nostàlgia i enviava records, encara que no conegués el destinatari. És tan poètic. Era com si llancés al mar una botella de vidre amb missatge inclòs. Algú ho llegirà, segur que pensava. I potser aquest algú el recordaria i tornarien a ser dos joves feliços i despreocupats sobrevivint a les misèries de la postguerra. Un únic lector pot obrar miracles. Gràcies!

13 comentaris:

  1. Gràcies, Anna, per posar tants i tans missatges en ampolles a la deriva, recollir-les és com obrir les cartes abans: un plaer íntim i inviolable;-)
    Potxons RIL

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un comentari preciós!!!!!!!

      Elimina
  2. He de dir una vegada més que m'ha agradat molt, al fianl farem "mania"... sobre el tema de les cartes tinc una activitat per mi molt bonica que faig ammb els meus nenets, t'envio l'enllaç al feis.... Tot va començar arran d'un llibre de portada horrorosa que es titula: CASTAS DE AMOR Y DE ODIO

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boníssim lo de CASTAS!!! Per cert, no vaig veure l'enllaç :-(

      Elimina
  3. jajajaj cartas, volia dir cartas
    estas gafas!!!

    ResponElimina
  4. Com sempre brillant. Vaig reprendre el bloc quan em vaig quedar a l'atur. Era una mena de teràpia. Ara, cada cop em costa més escriure-hi. No ens facis el mateix, eh.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric. No crec, hi estic molt enganxada!

      Elimina
  5. Gràcies a tu, per saltar-te l'impostora i deixar-nos entrar en aquest teu món que m'encanta. Ara no ens deixis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu món és el vostre món ;-) Oh benvinguts, passeu, passeu...

      Elimina
  6. De vegades penso que la Granja te algo de Macondo. Recuerdos Constante.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament!
      Quan el meu germà se'n va anar a estudiar a Barcelona encara no teníem telèfon i ens cartejàvem -ara sembla una anècdota remotíssima- i, of course, sempre posàvem al sobre "Recuerdos Constante". Ma mare s'emprenyava molt "per si ho veia Constante. Pobre home!, ell té el detall de saludar quan li passa per les mans una carta que va a la Granja i vosaltres... no té nom lo que feu vosaltres!!!"

      Elimina
  7. Records des de la fondària del cor. No paris, sis-plau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per ser-hi, Macià! De moment, no penso parar.

      Elimina