divendres, 25 de maig de 2012

La inventora de l'Escola Alba


Sóc molt aficionada a les esqueles. Són textos breus, bastits amb paraules previsibles. Noms, dates i horaris. Poca cosa més. Un estricte convencionalisme on, aparentment, no hi té cabuda la literatura. Aparentment. Jo hi llegeixo més coses. Aquesta setmana hi vaig descobrir un preciós epíleg a El amor en los tiempos del cólera. No hi pot haver un poema més desesperat que un que comenci amb aquest vers descarnat: “Vaig tancar-te els ulls”. És una imatge esgarrifosa i precisa del dramatisme de la mort. Dramatisme també en el sentit de teatralitat. La mà envellida abaixant el teló perquè sap que aquell rostre irreal ja no pertany a la noia del somriure etern i la mirada verda. S'ha acabat. Isabel Arqué era la protagonista de l'esquela. I Josep Vallverdú, l'autor del vers que em va commoure. Es van conèixer a la facultat de Filosofia i Lletres. Els ulls d'aquella jove barcelonina eren una illa de color en la grisor de la més estricta postguerra. Mestres com Valentí Fiol, Vicens Vives o Joan Obiols li van imprimir vocació i caràcter. Prou perquè el 1969 es decidís a fundar un centre educatiu avançat al seu temps, l'Escola Alba. La meua filla és a punt d'acabar-hi la primària. Per Sant Jordi, la parella no va faltar a la cita. Van fer un tomb per les parades dels llibres que cada any fan els propis alumnes. Una tradició que diu molt dels orígens del col·legi. Se la veia una mica perduda, però aquell xivarri que fa de banda sonora als esbarjos escolars li endolcia l'expressió. Vallverdú al seu costat, com sempre. Un acte d'amor, perquè encara que sigui un reconegut escriptor de literatura infantil, no és cap secret que fuig de la canalla. L'atabalen. L'estiu del 2003 preparava una publicació commemorativa de la vintena edició del premi d'assaig que porta el seu nom i vaig anar a entrevistar-lo a l'Espluga de Francolí. No tenir carnet de conduir uneix molt la família, que m'hi va acompanyar. No sé què farien mentre va durar la nostra conversa, però quan marxava els vaig veure jugant en un parc. No em vaig estar de dir-li a la Isabel que aquell setembre, la xiqueta que veia baixar pel tobogan seria alumna del seu centre. Es va emocionar i la va voler conèixer. Des d'aquell dia, a casa nostra, a la Isabel Arqué se la coneixia com “la inventora de l'Escola Alba”. Descansi en pau.


El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (25-5-12)

1 comentari:

  1. A propòsit del tema, avui m'han recomanat 'Souvenirs pieux"'(Recordatoris) de Marguerite Yourcenar . Ho comparteixo per si a algú li interessa.

    ResponElimina