divendres, 29 de juny del 2012

Un príncep roig


Set mesos d'hivern i tres d'infern. Una delícia de clima, el de Lleida. Quan freguem els quaranta graus, invariablement, penso en l'estiu calent del 36. Aquesta calor insana encenent l'odi que alimenta una guerra. Feia molta calor, com ara. I encara en faria més. Els dies que va cremar la catedral (sí, en plural) expliquen els pocs testimonis que van quedant d'aquella atrocitat que la temperatura va pujar quatre o cinc graus a tot el centre. Lleida era un forn on es coïen les poques esperances de la República. Prenent nota del que passava, un mite. Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor de 'El petit príncep', va exercir de corresponsal de guerra des de Ponent. L'agost de 1936 el diari L'Intransigeant l'envia a Barcelona, però s'hi està molt poc temps, perquè l'acció i la notícia són a Lleida. Li sembla una ciutat que s'emprèn la guerra seriosament. No veu fatxendes fent girar revòlvers. La barbàrie és tan tangible “que no cal jugar a la mort”. Torna commocionat. No li sembla veure gent preparant-se per a la guerra, sinó per a una epidèmia. Potser sí que allò era una malaltia que tindria devastadors efectes secundaris. Tot és trist i precari. S'afusella amb la mateixa facilitat que es tala un arbre, va escriure. De sobte, una imatge preciosa que fa aflorar l'escriptor que mai no deixa de ser. Un pagès trillant un camp de blat. “Una aurèola d'or” a pocs quilòmetres del front. El pa, tan escàs, que ha d'alimentar uns nois que lluiten sense uniforme. Em resulta inexplicable que Saint-Exupéry no tingui un carrer dedicat a Lleida. Potser sí que els francesos en fan un gra massa i no cal convertir en placa totes les petjades que han deixat les celebritats sobre el territori. Però aquí potser pequem del contrari, i tenim uns oblits difícils de justificar. Les cròniques de l' aviador es van publicar amb el títol genèric d'Espagne ensanglantée. Va ser un estiu sagnant, efectivament. Un altra ploma llegendària sense carrer, la de George Orwell, en deixa constància a Homenatge a Catalunya. Ell també va ser a Lleida, on es va recuperar d'una ferida al coll que de poc li costa la vida. Quan rep l'alta passeja per la ciutat desfeta i hi veu una altra imatge d'esperança: nius d'oreneta en edificis mig ensorrats que, de lluny, li semblen una motllura rococó. Cal esperar al 2036 per recordar-ho?

El retrovisor. (Diari Segre 29-6-12)

divendres, 22 de juny del 2012

Duaners sense fronteres


Dedicat a Ramon Minguell, el mestre que em va inspirar.

Aquest estiu havia pensat de fer un intensiu d'anglès. Fins i tot havia anat a preguntar preus i horaris. Però he canviat d'idea. Em matricularé de llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Em fa vergonya d'admetre-ho, però és una de les meues mancances idiomàtiques. I té delicte, perquè l'he mamat. Ara m'adono que quan ens pensàvem que la padrina sordejava, en realitat ens trobàvem davant un greu problema de comunicació entre una fragatina i uns granjolins. És fort. Per no parlar del malament que m'anaven les matemàtiques a primer de BUP. Clar, em van portar a l' institut Ramon J. Sender, on la gran majoria parlava aquesta llengua de les sis paraules... Amb raó no m'entraven, si ja feia prou! Ha arribat l'hora de reciclar-nos. Ara aquest verb et fa visualitzar contenidors de colors, però no sempre ha estat així. Als anys setanta, reciclar-se era sinònim d'estudiar català a marxes forçades. Si, home, aquella llengua que s'assembla increïblement a la pròpia de l'àrea oriental d'Aragó. Els matins de dissabte, tocava curset. No tan sols no era remunerat, sinó que a sobre, els que no eren de ciutat havien de pagar-se la gasolina. Va ser una d'aquelles callades heroïcitats que van fer possible la normalització lingüística. Estrenàvem democràcia. Franco va morir al 75, però el franquisme va durar una mica més. Podies palpar la il·lusió. Ens sentíem com la Pippi Langstrump, l'heroïna dels nostres caps de setmana en blanc i negre: podíem amb tot. Interviú ens va descobrir en portada que la nena de les trenes impossibles ja no existia. Veure aquella magnífica sueca en la seua plenitud sexual va ser un dels meus primers mites caiguts. Però encara sentíem que podíem treure-li la llaçada a un futur que estava per estrenar. Avui, que s'acaba el curs, alguns d'aquests mestres que van fer tants quilòmetres i tants sacrificis es jubilaran. Serà un dia molt especial en què costarà de reprimir l'emoció. Ho personifico en Maria Antònia Cuchí, encara que mai n'hagi estat alumna. Com a mequinensana que ha treballat tant pel català, se n'anirà de l'aula amb un regust d'incertesa. Creuarà el Segre de tornada cap a casa amb l'estranya sensació que els polítics de Terra Lloba li han aixecat una frontera. Segur que pensarà en Jesús Moncada. Li hauria sortit un conte àcid i redó... en aragonès oriental, és clar.


El Retrovisor. Publicat a Segre el 22-6-12



divendres, 15 de juny del 2012

El millor consell que us donaran mai


Xiques!” El padrí forçava una veu còmicament aguda per posar-se en el paper de noia, una mica bleda. A nosaltres ens feia riure molt aquesta anècdota. “Xiqueees!”, repetia, amb la mà fent d'altaveu, com li veia fer els dissabtes a la tarda a Tarzan, quan proferia el seu mític crit. I el padrí seguia amb la història, explicant que tota la colla d'amigues, entenent la situació desesperada de la nostra fugaç heroïna, l'encerclava perquè pogués lligar-se les botes sense que cap descarat li veiés, ni que fos per atzar, un mil·límetre de cama. Era un record remotíssim de la seua infància, quan les dones encara anaven amb vestits llargs. L'imaginava llençant una mirada furtiva amb els seus ulls blavíssims, tractant d'emportar-se un trofeu inesperat. Una barreja de blancor de polaines bordades i carn que no veuria mai el sol. Havia nascut un dia com avui del 1900. “Meitat de l'any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Un equador que passa desapercebut, però que a mi em convida a fer balanç. A constatar que el calendari perd fulles en una tardor eterna. El temps avança, implacable. I quan te'n vols adonar, el món ha canviat. Aquelles damisel·les cursis es van fer dones poderoses. Van treure's aquella roberiada que no les deixava respirar i als anys trenta van tenir veu i vot. Sí, d'acord, de poc els va servir. Les seues filles rebrien indicacions de la Sección Femenina per ser ser mares abnegades i esposes submises. Però les agulles del rellotge seguirien rodant i un dia tornarien a sortir de casa amb la mateixa empenta i decisió que ho van fer les seues mares. La vida t'ensenya que amb paciència i obstinació, el sentit comú s'imposarà als deliris d'un governant. Tant és si es tracta de considerar la dona menor d'edat, com de negar-li l'atenció sanitària a un immigrant, o inventar-se llengües com l'eivissenc (perdó, ibicicenco). Per això, de tots els consells que he sentit (que no seguit) mai, em quedo amb el que li va donar el padrí d'un amic meu poc abans de casar-se. “Si no hi ha guerra, no et preocupis. I si hi ha guerra, no et presentis voluntari a res i fes-te amic d'una carnissera”. La resta és fum. Tot passarà. Sí, polítics: vosaltres també passareu. Només el temps és etern, quina paradoxa! I només l'art és capaç de vèncer-lo. Els poetes que arraconeu, us guanyaran la partida.


El Retrovisor. Publicat al diari Segre (15-6-12)

divendres, 8 de juny del 2012

Un bisbe, un complot i un agent de l'FBI


Si ho arribo a saber, faig història de l'art. Qui s'havia de pensar que Dan Brown es quedaria curt. El seu fantasiós (per no dir poc documentat) Codi Da Vinci no li arriba a la sola de la sabata a cap història real. Ara mateix, mentre teniu l'amabilitat de llegir aquestes ratlles, a Palamós hi ha cua de periodistes per veure un claustre que segons un expert de la Universitat de Girona és romànic, i dels bons. Els propietaris ho neguen, però ves, què han de dir. Als anys cinquanta, quan pagant Sant Pere cantava, es va traslladar pedra a pedra des de Madrid. No ens esverem: el cor de la catedral de la Seu d'Urgell és al discret menjador del magnat de la comunicació William Randolph Hearst. 

Però ara volem embolicar més la troca, així que retrocedim 40 anys justos, fins a la nit del 6 al 7 de juny de 1972. Tronava. Tot era a favor dels lladres, que sense testimonis incòmodes van forçar la porta lateral de l'església d'Abella de la Conca i se'n van emportar un retaule gòtic pintat el 1375 per Pere Serra. Poca broma, que feia gairebé dos per tres metres. Al poble treien foc pels queixals. Els havien pres un tros de la seua història. La rumorologia es va posar en marxa. Quina casualitat que poc després que es neguessin en rodó a portar-lo al Museu Diocesà d'Urgell fos robat misteriosament. “No ha anat gaire lluny aquest retaule”, deien els veïns a la premsa setantera. El suposat complot no es va demostrar mai. Era l'època en què Erik el Belga voltava molt pel Pirineu i no precisament per fer turisme. Però tampoc no se'l va poder vincular mai al robatori del Pallars. Havien passat cinc anys llargs. S'havia perdut tota l'esperança. Però va sonar el telèfon: un antiquari holandès amb negocis a Panamà oferia la peça al govern espanyol per un milió i mig de dòlars. Comença la segona part de la pel·lícula. Atents, que és d'acció. L'FBI envia una falsa apoderada del govern de l'Estat a tancar el tracte. És un parany. L'holandès, un tal Robert Roozemond, és arrestat al Waldorf Astoria de Nova York i la mercaderia és incautada. Sis mesos després, el 24 de maig del 78, el fiscal del Tribunal de Manhattan fa entrega de l'obra al representant del bisbat d'Urgell, l'advocat Joan Piqué Vidal (el mateix que va defensar Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i que va acabar empresonat pel cas Estevill). A l'acte no hi va faltar el cònsol general d'Espanya a Nova York, Rafael Casares ni, per descomptat, el George Clooney de la història, l'agent especial de l'FBI Joseph J. McForlane. José María Carrascal, que bé podria ser que aquell dia estrenés corbata perquè l'ocasió s'ho mereixia, signa la crònica que va publicar el diari Abc

El retaule torna a creuar l'Atlàntic a bord d'un avió d'Ibèria. És tanta l'expectació que s'instal·la durant setze dies al Museu del Prado, on rep la visita de 56.000 curiosos. De Madrid fa cap a Barcelona i, per fi, torna (en cursiva perquè traïm la definició d'aquest verb) a la Seu d'Urgell. A Abella s'amotinen. Al poble hi ha un altre retaule gòtic no tan bo com el de Serra, però més que notable. El fragmenten i se'l reparteixen. S'imposa l'omertà, la llei del silenci. Si no torna el seu, aquest tampoc no apareixerà. Per sort, la història ha tingut final feliç. Però aquest és l'argument de la seqüela... la pel·lícula encara no s'ha acabat. Falta l'escena del judici. Roozemond queda exculpat, però no s'aclaraeix com arriba el retaule a les seues mans. Ni qui paga José Rocosa Bernasach, detingut a Estepona el desembre de 1985, per forçar la porta de l'església de Sant Esteve d'Abella i emportar-se'n el seu tresor més preuat. Queden prou interrogants per fer una segona part, que ben bé podria començar amb un pròleg. Un viatge d'avió entre Barcelona i la Seu d'Urgell. De fet, un vol històric, perquè és el primer que es fa. És dijous. En concret, 14 de setembre de 1978. Entre el passatge, un americà. McForlane, l'agent especial de l'FBI que recupera la peça, es disposa a rebre un homenatge al Bisbat d'Urgell. Se l'ha guanyat. A Abella no estan per festes. La celebració els cou. 

S'ha silenciat la insòlita protesta del poble, que no ha estat denunciada i no ha tingut cap repercussió mediàtica. El retaule de la Pietat acaba sent una llegenda. Però de tant en tant  algun estudiós de l'art medieval s'apropa a Abella i en pregunta. Sempre n'hi ha qui és més persuasiu, o qui és més fàcil de convèncer. I, per fi, ss'aconsegueix una prova documental d'aquesta joia oculta. Una foto amb l'inequívoc desgast del color de les dels anys vuitanta. Unes golfes, unes tenalles, i una escena d'un retaule gòtic. Falta una periodista que vulgui destapar el cas. I aquí és on entro jo. Va ser un dels dies més emocionants de la meua vida. Arran de la notícia, Bisbat i Generalitat van posar en marxa una complicada operació diplomàtica per calmar els ànims i posar seny. No va ser fàcil. Servidora posava en dubte que el reduït cens d'Abella fos correcte, perquè em trucava tanta gent del poble facilitant sucosa informació anònima que no donava l'abast a contrastar-la. Tots els missatges anaven en la direcció del complot. Tots posaven en dubte la història americana. Algun altre tema va apartar el retaule d'Abella del primer pla de la informació. I un any després, quan estava de vacances (encara em dol haver-m'ho perdut), Francesc Vidal, aleshores coordinador dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida, va obrar el miracle: els veïns accedien a lliurar el retaule sempre i quan hi hagués el compromís de que, un cop restaurat, tornés a Abella. I sí, aquest cop, així va ser. Sense cursiva.
Gràcies Pac, Carme i Albert per aquesta història.










Variació (*) sobre El Retrovisor publicat a Segre (8-6-12)

(*) Tenia un d'aquells dies carta de Pedro J., en què sents que et falta espai... i no és claustrofòbia.

divendres, 1 de juny del 2012

"Si em moro, et mato"


La primera cançó que tinc record d'haver ballat era de Georgie Dann. El Bimbó, es deia. Sí, segurament seria una dada a ometre en una biografia. Però Georgie Dann és la banda sonora dels estius de moltes generacions. El seu primer èxit és de l'any que vaig néixer. I ja n'he fet 43... El video, en blanc i negre, de Casatschok el mostra amb el somriure perenne i el cabell immutable amb dos noies que llueixen cuixa. Deuen d'estar jubilades. Potser fins i tot ja són àvies. El Bimbó és del 75. Teníem la coreografia ben apresa i hi posàvem tant d'entusiasme, que més d'un dia acabaves amb un blau al maluc. Però què divertit que era! No acabava d'entendre que el meu germà em digués que era una hortera. Els seus cantautors sí que eren avorrits i jo no me'n queixava pas! Hi ha una època en què les relacions fraternals són complicades. Els anys que et separen, siguin molts o siguin pocs, són un abisme insalvable. Almenys t'ho sembla. La mateixa impotència que li inspirava amb el meu dubtós gust musical vaig sentir envers la meua germana petita quan havia de començar a anar estudi. Em tenia traumatitzada que no sabés llegir. Pensava que seria la riota de l'escola. Era incapaç d'abstreure que jo també era analfabeta quan em van escolaritzar. Ara, que quan en va aprendre, es va venjar. “Eres más tonta que un pollo pelao”, va deixar escrit al meu llibre preferit. No ho vaig descobrir fins molts anys després, i encara ric ara. Els germans petits fan nosa i inspiren tendresa a parts iguals. De tant en tant, els cau algun clatellot. L'Enric no es va fixar que son germà menjava pipes i li va fer empassar les closques. Amb els ulls fora d'òrbita, el petit va amenaçar: “si em moro, et mato”. Sí, potser no sabia què era un oxímoron, però tenia clar que podia al·legar defensa pròpia. Sembla mentida com el pas dels anys converteix aquestes tragèdies en anècdotes que et fan tronxar. L'estiu passat, sense anar més lluny, el meu germà em va descobrir el Trololó. Va ser l'himne de les vacances. Ens en vam fer un tip de cantar aquest frustrat intent soviètic de competir amb la música que arribava de l'altre costat del teló d'acer. Si no la coneixen, posin “Trololó” al Google. No em veig amb cor de descriure-la. I menys després de saber que Eduard Khil, el seu intèrpret, està en coma i pateix danys cerebrals irreversibles.  Potser sí que els maies tenien raó i el món s'acaba.



El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (1-6-12)