divendres, 1 de juny del 2012

"Si em moro, et mato"


La primera cançó que tinc record d'haver ballat era de Georgie Dann. El Bimbó, es deia. Sí, segurament seria una dada a ometre en una biografia. Però Georgie Dann és la banda sonora dels estius de moltes generacions. El seu primer èxit és de l'any que vaig néixer. I ja n'he fet 43... El video, en blanc i negre, de Casatschok el mostra amb el somriure perenne i el cabell immutable amb dos noies que llueixen cuixa. Deuen d'estar jubilades. Potser fins i tot ja són àvies. El Bimbó és del 75. Teníem la coreografia ben apresa i hi posàvem tant d'entusiasme, que més d'un dia acabaves amb un blau al maluc. Però què divertit que era! No acabava d'entendre que el meu germà em digués que era una hortera. Els seus cantautors sí que eren avorrits i jo no me'n queixava pas! Hi ha una època en què les relacions fraternals són complicades. Els anys que et separen, siguin molts o siguin pocs, són un abisme insalvable. Almenys t'ho sembla. La mateixa impotència que li inspirava amb el meu dubtós gust musical vaig sentir envers la meua germana petita quan havia de començar a anar estudi. Em tenia traumatitzada que no sabés llegir. Pensava que seria la riota de l'escola. Era incapaç d'abstreure que jo també era analfabeta quan em van escolaritzar. Ara, que quan en va aprendre, es va venjar. “Eres más tonta que un pollo pelao”, va deixar escrit al meu llibre preferit. No ho vaig descobrir fins molts anys després, i encara ric ara. Els germans petits fan nosa i inspiren tendresa a parts iguals. De tant en tant, els cau algun clatellot. L'Enric no es va fixar que son germà menjava pipes i li va fer empassar les closques. Amb els ulls fora d'òrbita, el petit va amenaçar: “si em moro, et mato”. Sí, potser no sabia què era un oxímoron, però tenia clar que podia al·legar defensa pròpia. Sembla mentida com el pas dels anys converteix aquestes tragèdies en anècdotes que et fan tronxar. L'estiu passat, sense anar més lluny, el meu germà em va descobrir el Trololó. Va ser l'himne de les vacances. Ens en vam fer un tip de cantar aquest frustrat intent soviètic de competir amb la música que arribava de l'altre costat del teló d'acer. Si no la coneixen, posin “Trololó” al Google. No em veig amb cor de descriure-la. I menys després de saber que Eduard Khil, el seu intèrpret, està en coma i pateix danys cerebrals irreversibles.  Potser sí que els maies tenien raó i el món s'acaba.



El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (1-6-12)

8 comentaris:

  1. Viva la grasia y er salero soviético....

    ResponElimina
    Respostes
    1. 1 de juny de 2012
      De germans i de músiques
      No hi ha cap germà que sigui igual en tot a un altre.
      I per a què n’hauria d’haver si n’és una còpia clavada?
      Cadascú té el seu himne, la seva cançó, fins i tot
      el qui no li agrada la música, només per actes de repetició.
      En contra del que alguns creuen, la música, com l’art i la poesia,
      també marca. Només falta arribar-hi, o que ens arribi.
      Oxímoron? Potser tots ho som. O un bumerang. Deia un pensador americà: “un filòsof és aquell que ni mana ni obeeix, però procura simpatitzar”.
      Però germans, parlàvem de músiques, ritmes
      i musiquetes, no? Doncs bé , sobre el tema
      aquesta seria, ara per ara, la meva interpretació.
      .
      Ramon
      P.D. Si vols, contesta’m com vulguis. Sorprèn-me i no et tallis.

      Elimina
    2. Es veu que hi ha una explicación científica de perquè ens marca tant la música de l'adolescència (Mentes Criminales, no et creguis que he llegit res de seriós). Però sí, hi ha una sèrie de cançons que per a tu són himnes. Ha estat la teva carta de presentació al món adult. Encara ets un crio, però ja no te'n sents, i et vols reafirmar amb tanta convicció que acabes sent una caricatura. És dura l'adolescència. Una estranya competició per desmarcar-te i ser diferent, únic, singular...i a la vegada, una necessitat malaltissa de pertànyer a un grup. De trobar els teus iguals. L'uniforme de la diferència. Als 18 no hagués confessat ni amb mètodes de Guantànamo que havia ballat el Bimbó... La Granja estava molt lluny del Londres punk del no future, però jo no ho sabia.

      Elimina
  2. Aquesta lletra és poesia pura. Podria ser com un perfecte asereje.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La perversitat supina de qui es va entretenir fent els subtítols mereix un capítol a banda!

      Elimina
  3. Què cabró el que ha posat subtítols !!! Què cabró !!!

    ResponElimina
  4. Finalment, el pobre Eduard Khil ha mort. Ara m'alegro d'haver publicat l'article. Pobre, tant que ens havia fet riure. Sense proposar-s'ho, això sí.

    ResponElimina