Et dec un bolero

(intent de carta -de desamor- a Félix Pardo)

Lleida, 29 de febrer de 2012

Enyorat Félix, he de començar amb una nota preliminar: no t'espantis, si us plau.

Si després de tants anys m'he decidit a demanar la teva adreça no és per a perseguir-te ni molt menys incomodar-te. En circumstàncies normals, entenc els codis elementals de la comunicació i tinc més o menys clar que si algú no em truca és perquè no vol parlar amb mi. Però per alguna estranya raó tinc la necessitat de dir-te que em va alegrar molt retrobar-te, ni que fos casualment. I que vaig lamentar en l'ànima haver perdut el contacte. Ha passat molt de temps i crec que mereixes saber que ara que jo ja sóc com eres tu entenc les teves raons. Em va costar molt. Sento haver forçat tant la màquina. Ara sé que ningú pertany a ningú. Que tot és més fàcil i, alhora, més complicat. Ara entenc la teva darrera carta, quan em parlaves d'allò que queda malgrat els anys i els danys. Era preciosa. Això no té mèrit perquè tu sempre has escrit molt bé. Però era preciosa. Ara sóc jo qui pensa exactament això: que malgrat tot, ha quedat alguna cosa. Ja no sonen boleros a la nostra banda sonora. Em fa riure pensar que un dia em vaig creure que si tu em deies vine ho deixaria tot. Però penso que va ser molt bonic estimar-te amb aquesta desesperació. Amb el mateix patetisme amb què Brel es conformava a ser la teva ombra, l'ombra de la teva mà, l'ombra del teu gos. Ara no en tindria prou. Ja no sóc invisible. Potser per això em sento amb forces per fer-te saber que malgrat les pors i les inseguretats, mai no vaig ser tan nena com tu et pensaves. Aquella càndida Lolita era un personatge. Un personatge que podia a arribar a ser ferotge amb els depredadors que et rondaven. Mereixes saber que et vaig espantar moltes candidates a ocupar el meu lloc. Vaig ser cruel i mesquina. Però són delictes que ja han prescrit i no tinc ganes de confessar. M'estimo més aprofitar aquest paper per desfer estúpids malentesos que m'han turmentat durant massa temps.

Sí, eres el centre del meu món, és cert. Però jo ja no era un satèl·lit que et voltava el dia que et vaig trucar per convidar-te a passar el Nadal a casa meva. Segur que va semblar un intent maldestre i desesperat, però va ser una absurda confusió. Aquell matí m'havies trucat contra pronòstic i m'havies desitjat bones festes amb el teu inequívoc accent estranger. Tan inesperada va ser aquella trucada, que amb l'excusa que portava el cap moll i ho estava deixant tot perdut, vaig penjar-te per guanyar uns minuts. Per recompondre'm. Tu et vas fer el boig i això em va divertir i tot. Amb la seguretat que em donava que m'haguessis enyorat, vaig ser valenta i decidida. Oberta. Llençada. No vas venir, però tant era. M'havies trucat! En plena eterna sobretaula familiar va tornar a sonar el telèfon. El Sebastià em preguntava amb falsa irritació si encara no m'havia eixugat els cabells. No podia ser! No podia ser! Tenia tantes ganes de sentir la teva veu que vaig pensar que eres tu. Ni el dia que et vaig portar un pom amb dues gardènies no m'havia anat el cor tan accelerat. No tenia remei. Havia fet el ridícul. Un ridícul espantós. No m'estranya que marxessis. Que tornessis a la teva terra. Mai no vaig pensar que aquí hi deixaves més coses que el meu difús record, potser per pur instint de supervivència. Així que un dia que a l'editorial anaven bojos perquè la il·lustració de portada no funcionava jo vaig proposar de treballar sobre una foto vella. Una foto que em vaig fer a Peníscola. Tinc les mans a la butxaca i el cap cot malgrat l'impressionant mirador que hi ha al meu davant. El rètol dóna una pista: “calle del Olvido”. Un oblit impossible. El meu interès en publicar aquella portada era estrictament professional. Una fugida endavant quan no tens el temps al teu favor i no vols ni pensar en les conseqüències d'incomplir terminis. Però sí, no et negaré que també va ser una concessió a la nostàlgia. Un adéu íntim. Un homenatge privat. O això em pensava. “Saps qui va venir aquest cap de setmana?” I no, no ho sabia. Però amb la meva antològica mala sort només podies ser tu. Vas tornar a temps de veure la meva foto en tots els suplements literaris, d'assaborir cadascuna de les engrunes d'amor que havies deixat al teu pas. De compadir-te del meu cor trencat en ple dia de Sant Jordi. Segur que fins i tot vas pensar d'enviar-me una rosa, com qui envia una corona de morts.

En fi, que l'abril és un mes molt cruel. Això també m'ho vas ensenyar tu.

No sé si acomiadar-me amb fúria i per sempre o dir-te que tinc ganes de tornar-te a veure. Les dues coses serien certes.

Teva sempre, malgrat tot. 
A.