divendres, 27 de juliol de 2012

Judici a un poeta


M'agrada mirar enrere. Què els he de d'explicar, si aquesta secció es diu El retrovisor! Però això no vol dir que faci de la nostàlgia una religió. Em fa ràbia no coincidir amb Manrique, però malgrat tot, els temps passats van ser pitjors. Parlem amb molta alegria -potser massa- de censura. I no entenc com les generacions que ens precedeixen no ens donen un parell de mastegots i ens fan callar. Amb les nostres consignes caducades semblem senyorets d'aquells que escriuen, per mala consciència, poesia social. No me n'aniré als anys quaranta per explicar què és la censura. No. Maig de 1980. Al carrer Cavallers hi conviuen en promíscua harmonia prostitutes i universitaris. Al Roser, que encara depenia de la Universitat de Barcelona, es crea una revista irreverent que es bateja amb el nom d'una botiga de condons del barri: La Higiènica. Un estudiant de quart curs de Geografia i Història, Cèsar Alegre, hi publica un poema que a algú no li agrada. Barreja sexe i religió. Franco ha mort, però el franquisme no. El denuncien. El fiscal demana tres mesos d'arrest major, multa de 20.000 pessetes i sis anys i un dia d'inhabilitació especial. Poca broma. La policia entra a la facultat de Lletres i segresta els 16 exemplars que queden de La Higiènica -la tirada era molt d'anar per casa, de només 200-, així com 18 planxes d'offset. Hi ha protestes, vagues d'estudiants, actes de suport a Lleida i arreu protagonitzats per Montserrat Roig o Maria Aurèlia Campany... Però el cas va tirar endavant i el 1981 aquest noi va ser condemnat a un mes i un dia i a sis anys i un dia d'inhabilitació. Es recorre i s'arriba al Suprem, que ara fa trenta anys, el 1982 (el 1982!) ratifica la sentència per vilipendiar, ultratjar i ridiculitzar dos de les persones de la Santíssima Trinitat i, amb elles, un dels dogmes fonamentals de la religió catòlica. Com no s'ha d'entendre que Felipe González arrasés proposant un canvi. Necessitàvem un canvi. Ens era urgent. Però mira, em contradic i em poso nostàlgica. Aquells que exercien la llibertat d'expressió sabent què s'hi jugaven em mereixen tot el respecte. Per signar amb nom i cognoms, a pit descobert. Em costa d'entendre que al 2012 algú s'amagui rere un pseudònim per driblar una suposada censura. És una manera covarda de frivolitzar un tema massa seriós. O potser és que sóc una ingènua.  




El Retrovisor, publicat a Segre 27-7-12

1 comentari:

  1. Quan ja havia escrit aquest article, vaig trobar aquesta nota de la redacció publicada a la pàgina 5 del número 1 de la revista Art (*)

    "No voldrem tenir gens de contacte amb cap possible polemista sense solvència, o que sigui proveït de cèdula falsa. Exigirem el puntal de la seva signatura en l'article; mai però, no ens atreuran els pseudònims, d'ús apropiat entre els hipòcrites, i per tant que podrien tenir relació amb el patrimoni de la Casa Gran.. La redacció"

    (*) La revista d'avantguarda Art, dirigida per Enric Crous, es va publicar a Lleida entre 1932 i 1936.

    ResponElimina