divendres, 21 de setembre de 2012

Què va passar amb Julie Andrews?


Dissabte al vespre ens vam quedar sense llum. Dilluns, matí i nit. Dimarts, altre cop. Quan era petita això era molt freqüent. Tothom tenia espelmes a mà, perquè es necessitaven. Em vénen a la memòria unes de molt primes de colors vius que es portaven a beneir no sé quin dia. Un parell de trons i ja hi érem. “Sant Just, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” i a encendre espelmes. Em queixava, però secretament trobava màgiques aquelles nits sense llum en què, invariablement, demanàvem a la mama que ens expliqués històries de quan era petita. Tot era tan remot! Potser era per la calidesa de la minsa il·luminació, però aquelles anècdotes eren millor que qualsevol programa que poguessin estar fent a la tele. T'esgarrifaves de la cruesa de la postguerra i, suposo, et senties afortunat malgrat no ser-ne, objectivament parlant. Quan vaig deixar el poble per anar a viure a Lleida, els talls de llum van passar a ser més excepcionals. Però en el doble sentit de la paraula. El 14 d'octubre de 1987 era dimecres. El curs acabava de començar i encara hi havia un cert relax al nostre pis d'estudiants. A TV3 feien una pel·lícula que pintava bé: Víctor o Victòria? Vint-i-cinc anys i encara me'n recordo. Més que un sofà, teníem un instrument de tortura concebut per garantir el futur dels fills de traumatòlegs i fisioterapeutes, i la tele era un model vintage, tot i que en aquella època se'n deia vella i tots ens enteníem. Però vam sopar d'hora per no perdre'ns el començament. No la veuríem acabar. A les 22,45 ens vam quedar a les fosques. Nosaltres, i vuit milions de persones més a tot l'Estat. Feia impressió, mai no havia vist (o no vist) res de semblant. Sorties al balcó i tot era negre. De cop, un crit angoixat: “algú em pot dir on sóc?” Una noia sanglotava totalment desorientada. L'apagada la va sorprendre al carrer. A Barcelona, centenars de persones van haver de ser rescatades dels túnels del metro. Però no ho vam saber fins a l'endemà, quan va tornar el llum i ens vam tornar a sentir moderns. I això sí que té mèrit. Una setmana després, es presentava la Lotto 6/49 amb una gala retransmesa en directe per televisió. Conductors: Mary Santpere i Manolo Escobar. Convidats: Bertín Osborne i Norma Duval. No hi havia prou HS als prestatges dels supermercats per fer marxar tota la caspa que arrossegàvem.
El retrovisor. Diari Segre 21-9-12

La pel·lícula tenia pintes de ser de les que acaben bé, però ens vam quedar amb les ganes de comprovar-ho.


2 comentaris:

  1. Memòria prodigiosa la teva! Recordo que va ser el meu primer any a Lleida, però és possible que durant l'apagada dormint. El que comentes de la mare explicant històries d'abans és molt tendre. Tinc la sort de compartir aquest record. Gràcies anar per fer-me recordar els meus propis records amb les teves cròniques tan ben escrites.

    ResponElimina
  2. ;-) No creguis. La meua memòria és estranya. Recordava amb detall la Pel·lícula, l'apagada, la noia, la gala del 6/49... però impossible de posar-hi data. Això sí, com que en aquell pis només hi vam viure dos cursos, vaig poder acotar i l'hemeroteca de La Vanguàrdia va fer la resta!

    ResponElimina