divendres, 30 de novembre del 2012

La gran aventura del romànic


Un dia com avui de l'any 2000 el romànic de La Vall de Boí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Què lluny queda la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó. No pateixin, jo també vaig sentir esgarrifances quan l'historiador de l'art Alberto Velasco em va proposar entusiasmat de fer-ne un reportatge. Però no es refiïn de les aparences. El títol que se li dóna no promet massa, però ja els aviso que és una pel·lícula d'aventures al més pur estil Indiana Jones. Som al 1907. El Noucentisme furga en la història catalana fins a emmirallar-se en l'Edat Mitjana. Però costa de trobar-ne vestigis. Es diu per Barcelona que al Pirineu hi ha esglésies que conserven intacte el romànic. I que els antiquaris l'han començat a malvendre fora del país. Es posa en marxa la missió, encapçalada per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, president de la Junta de Museus; Guillem Maria Brocà, responsable de la recerca jurídica; mossèn Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic; Josep Mª Goday, també arquitecte; i Adolf Mas, fotògraf que arrossegava un equip de vora cent quilos. Van anar en tren de Barcelona fins a Tolosa de Llenguadoc, van recórrer la Val d'Aran i van fer cap a la Ribagorça creuant per Colomers. Poca broma, que anaven a lloms d'uns matxos i a sobre, van patir una d'aquelles apocalíptiques tempestes de finals d'estiu. Encara no entenc com ho van aconseguir, però després de gairebé vint-i-quatre hores van arribar a Caldes de Boí. De matinada, xops i amb uns quants blaus, això sí. Al seu dietari, Gudiol descriu aquesta excursió de nivell expert que ell va fer amb sotana com una visita a l'infern de Dant. Unes hores de descans al balneari i van trobar-se de fit a fit amb la mirada del Pantocràtor. “Qui això escriu recordarà per a sempre amb emoció la data del 9 de setembre de 1907 (...) quan darrere dels alts pinacles d’un retaule gòtic va poder fer-se a la idea de com de meravellosa era la decoració de l’absis”. Tant s'emociona Gudiol que s'equivoca de data (va ser el 5). No li retraurem. Sentir-se descobridor d'una icona universal de l'art medieval que ha acabat sent la marca de Catalunya al món no té preu. El romànic que havien anat a cercar com si d'un sant graal es tractés no tan sols existia, sinó que era més gran del que mai haguessin gosat imaginar.

El retrovisor. (Segre 30-11-12)



divendres, 23 de novembre del 2012

Jornada de reflexió


Darrer dia de campanya. Demà, aquell anacronisme de nouvinguts en democràcia anomenat jornada de reflexió. El dia en què els fotògrafs s'han d'escarrassar per fer una imatge divertida i original amb els candidats. Els veurem relaxats i somrients i ens explicaran que estan cansats, però satisfets, que passaran el dia en família, que faran esport. No veurem corbates i es faran bromes els uns als altres -almenys mentre la tele gravi el making off de la foto en qüestió-. Seran persones educades que no cridaran, ni s'insultaran, ni es faran retrets. Diumenge encara aniran a votar amb aquesta actitud, i ens animaran a participar de la gran festa de la democràcia -un clàssic-. Al vespre, la cosa canviarà. A mesura que s'aniran escrutant resultats començarem a sentir lectures delirants d'uns números que seran els que seran, però que tindran interpretacions dadaïstes. De vegades penso que hi ha assessors cruels que gaudeixen fent quedar en ridícul a qui els paga el sou. Si no, no s'explica que tothom guanyi i que tot es justifiqui. És patètic. No pot ser que es pensin que som tan rucs. Però n'hi ha que porten tants anys de professionals de la política que han perdut el contacte amb la realitat. No crec que nosaltres necessitem aquest dissabte per decidir el nostre vot sense interferències. Més aviat penso que són els candidats els que haurien de reflexionar. Perquè alguna cosa no va bé. I comencem a veure'ls com un luxe que no sabem si podem ni volem permetre'ns. Quin sentit tenen 135 diputats si sabem el resultat de totes les votacions que es faran al Parlament abans que es constitueixi? No triem capitans de colla per jugar al mocador. És deplorable que s'estigui a favor o en contra de polítiques que afectaran a milions de persones en funció de qui faci la proposta. Els que ja han estat il·lustres -tractament protocol·lari dels diputats- els costarà més. La resta, que memoritzin la nòmina d'aquest novembre -si en tenen-. Només així seran conscients que han de treballar molt, però molt, per guanyar-se un escó. I que tot i amb això, segurament cobraran massa. No és demagògia, és una senzilla regla de tres: si un professor cobra el que cobra, si un metge cobra el que cobra... per què aquests treballadors públics han de ser una costosa excepció? Demà és un bon dia perquè hi pensin. De res.



Que el sou d'un diputat el votin al Parlament els propis diputats em sembla una indecència.


El retrovisor. Publicat al diari Segre 23-11-12

divendres, 16 de novembre del 2012

A propòsit del 20-N


Hi ha una època meravellosa en què no fas servir despertador. Una veu familiar t'espolsa la son amb una suavitat comprensiva. Et passa la mà per sobre de les mantes, com si et fes un massatge esmorteït. T'estires i goses obrir els ulls amb la certesa que aquella persona clement que t'omple de besos i paraules boniques no t'haurà encès el llum perquè tinguis un millor despertar. Toca anar a l'escola. Sents de fons 'Ronda matinal'. No, calla, avui a la ràdio no hi ha cap locutor que es guardi l'estima dels oients en un pou sense fons -així ho repetia diàriament el tal Miguel Luis-. “S'ha mort Franco i no hi ha estudi”, va dir la mama per sorpresa quan m'havia incorporat. La primera part de la frase era un senyor titular a cinc columnes i cos de lletra de mida més que generosa, però jo aleshores només tenia sis anys i em vaig quedar més impactada amb l'altra notícia. No hi ha escola? Aquella pròrroga de son matinera és un dels capítols més agradables que atresora la memòria de la meua infància i la de tota una generació. Ens havíem despertat de cop, sí. Però ens vam tornar a adormir amb ganes d'assaborir cada minut d'aquelles vacances inesperades. Ni es va fer classe aquell dia ni l'endemà, ni l'altre... Aquest record infantil, però, no és universal. I no, no em refereixo a la mort del dictador. Hi ha criatures que no es desperten en un llit confortable. Ni els preparen un got de llet amb Cola-cao. Ni es vesteixen amb desgana per anar a l'escola. Malgrat l'època de casposa repressió que ens va tocar viure, érem i som uns privilegiats que podíem dormir profundament perquè com en la lletra del tango, sabíem que algú vetllaria els nostres somnis, que sempre hi hauria un adult a prop nostre que ens permetria seguir sent nens. Però hi ha infants sense infància. I per això existeix Unicef. El 20-N, precisament, és el Dia Internacional del Nen. Es va instaurar el 1989 per commemorar la Convenció sobre els Drets de l'Infant. Hi ha tanta feina a fer esgarrifa. Però tot és posar-s'hi. I, si cal, ajudar-se de la màgia. Sabien que el tronc, els Reis i fins i tot el Pare Noel (compte, els que s'emparren pels balcons no funcionen) poden fer que un regal arribi a més d'un nen a la vegada? I de punta a punta de món. Només cal especificar a la carta que volem veure el logo d'Unicef en algun dels paquets. 

El retrovisor. Diari Segre (16-11-12)

divendres, 9 de novembre del 2012

Tot el dia va ploure


Feia mal temps i la tele era un avorriment: monogràfic de la visita del Papa a Espanya. Aquell diumenge era a Catalunya. Montserrat, missa multitudinària al Camp Nou... Ho havies de veure sí o sí. Es començaven a comercialitzar els comandaments a distància, però eren ben inútils quan l'única alternativa era l'UHF. Feia pocs dies que s'havia votat pel canvi, però encara res no havia canviat. Ara ens agrada pensar que érem en plena 'moguda', però Laberinto de pasiones, de Pedro Almodóvar, només es podia veure a les pomposament anomenades sales d'art i assaig. També hi havia les sales 'X', normalment més concorregudes. Aquell cap de setmana, un dels títols que s'hi projectaven era La novicia musulmana. Ja es poden figurar l'argument i la seua nul·la aportació al setè art. Als diaris també hi sortia la paraula 'independència', però en anuncis de brandi, encara que al jovent li semblava molt més glamurós demanar un Cointreau on the rocks. També havíem desat els jerseis de llana XXL tan cotitzats la dècada anterior. Havia arribat la revolucionària samarreta Damart Termolactil, que es promocionava amb una pregunta inquietant: “Per què la princesa Diana mai no porta abric?” Liz Taylor s'havia divorciat per sisena vegada i Santiago Carrillo havia dimitit com a secretari general del PCE. Però tot això tant t'era. Feia un diumenge de cine. La millor opció de la cartellera et portava al Bahía: Blade Runner. No ho sabien quan van comprar l'entrada, però aquells joves àvids de modernitat, quedarien marcats per la colpidora història de replicants sense memòria. Van sortir impregnats de pluja àcida fent cabòries sobre un futur que encara quedava molt lluny. Al carrer plovia, també. Tot el dia va ploure, de fet. Però ara ho feia amb una intensitat inusual, apocalíptica. Com si l'atmosfera de la pel·lícula de Ridley Scott s'hagués traslladat més enllà d'Orió i acabessin de creuar la porta de Tannhäuser. No va brillar cap raig-C en la foscor, però semblava que s'acabava el món. Un brogit d'una fera que mai no havien sentit semblava amagar-se en la foscor. L'endemà van descobrir que la bèstia desfermada era el riu, que ja s'havia emportat una vintena de vides en la seua voracitat insaciable. I, per fi, va cobrar sentit una estranya frase que deien els grans: menja més que una vora de riu. 
El retrovisor. (Diari Segre 9-11-12)


dimarts, 6 de novembre del 2012

Amb l'aigua al coll


Diuen que va ploure molt. Moltíssim. Jo no ho recordo. Als tretze anys estàs més preocupada per com t'ha quedat el serrell o per si ja s'ha pansit aquell gra horrible que et fa sentir monstruosa. Les preocupacions van a càrrec dels adults. Però encara que em passés per alt la pluja, aquella tardor en què havia començat a estudiar vuitè de primària era ben estranya. El meu germà se n'havia anat a estudiar a Barcelona i quan encara no m'havia acostumat al buit que intueixes permanent, encara que oficialment no ho sigui, ens vam quedar sense escola. Com si fos ahir. Joan Manuel de Serengue era el primer de la fila i, per tant, va ser el primer que va donar l'alerta: “ha caigut la teulada!” Tots vam pensar que exagerava fins que vam ser a la porta del que aleshores era la classe de setè i vam veure el cel blau entre canyissos que penjaven, bigues que havien caigut sobre les taules verdes, i pols, molta pols. Aleshores la imatge, tot i que em va impactar, no em va semblar esgarrifosa. No era prou conscient que la desgràcia havia planat sobre el poble. Ens van enviar cap a casa. I sense deures, perquè no ens van deixar ni recollir els estris. Massa sort que havíem tingut per tornar a temptar-la.

Van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco. Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que es va trobar una solució d'urgència: repartir la canalla entre diferents equipaments municipals adaptats a corre-cuita. Als de vuitè ens van col·locar en un pis, davant per davant del que abans era la consulta del metge. Nosaltres n'estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t'acostumes, i el dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Se sentia tant d'enrenou! Tractors amunt i avall, gent que parlava fort... La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la ràdio. Encara que vaig dormir com un tronc, en el meu subconscient alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa alarma. Així que aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar si s'havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l'autocar que portava els estudiants a l'institut de Fraga havien gosat a fer el viatge. La ràdio encara donava notícies apocalíptiques, però mai tant...

El senyor Vallés era optimista. “Exagerats, que sou uns exagerats!” I vam fer classe. De tant en tant, algú trucava a la porta i deixava caure que potser fóra prudent desallotjar-nos. Ni cas. El senyor Vallés era tot un personatge. Un gran mestre. Un home compromès amb el país, amb l'ensenyament i amb els alumnes. Però això sí, era maniós. Molt maniós. I aquell dilluns es va encaparrar amb què no passaria res. “Senyor Vallés, l'aigua arriba a la Carretera!” No sé qui va ser el primer a fixar-se'n, però sí, des del balcó de la nostra classe inusual (un menjador amb pissarra, de fet) es veia l'avinguda de Lleida -que aleshores tots en dèiem la Carretera- amb dos dits d'aigua i gent esverada que feia el que podia. Van tornar a trucar a la porta. Aquest cop, no era un veí preocupat per la canalla, sinó algú que portava l'ordre de Protecció Civil de desallotjar-nos. A nosaltres i a tots els veïns de la part baixa del poble. 

No vam tardar ni un minut a sortir. I no perquè tinguéssim por, sinó perquè volíem veure què passava. Tots els homes portaven botes d'aigua i semblaven molt atrafegats. Hi havia molta feina a fer. L'aigua havia entrat al poble i de manera lenta però constant, anava creixent. Ni se'ns va ocórrer d'anar cap a casa. Tota l'acció la teníem allà i no ens la pensàvem deixar perdre. Els medicaments de la farmàcia es van pujar al pis de dalt de l'establiment, perquè no es fessin malbé. També es van haver de treure tots els estris dels garatges. Tothom ajudava a tothom. En poca estona, l'aigua ja feia un pam. Al senyor Vallés, que es devia quedar recollint la classe i tancant-la amb clau, ja el van haver d'ajudar a sortir, perquè els baixos dels pisos ja estaven inundats. I, de cop, una grua que avança cap a l'aigua i plors de nerviosisme d'algú que s'ho mira. Una parella gran que  no havia volgut marxar de casa, va haver de sortir pel balcó a cavall d'aquella pala de grua.   Nosaltres érem a la Creu, no ens deixaven baixar més, però l'escena, encara que vista de lluny, era esfereïdora.  Vaig tenir por. Per primera vegada, vaig ser conscient que allò no seria una anècdota, sinó que s'aproximava més a una catàstrofe. I l'aigua seguia pujant. I aviat no es van veure les columnes dels pisos on féiem classe. I l'aigua seguia pujant, i va fer desaparèixer la plaça Nova. No sé si és veritat o llegenda urbana, però es va dir que si arribava a la Creu s'havia de desallotjar tot el poble. I ja gairebé hi era. Abans que no es fes fosc, vam anar al camp de futbol. Des d'allà, l'espectacle era dantesc: un immens oceà de color marró semblava envoltar el poble. El brogit de l'aigua era ferotge. No gosaves ni parlar. Veies la força de la corrent arrossegant arbres, animals morts i, fins i tot, bombones de butà. Els grans estaven cada cop més nerviosos. Tothom tenia l'imprescindible preparat per si calia evacuar el poble. Les persones eren el primer, però veure l'horta sota aquella aigua espessa feia augurar que vindrien anys molt dolents, que costaria molt de refer-se.

Vam tornar a la Creu. Una llanxa navegava per l'avinguda de Lleida. Era una escena irreal, dramàtica. A bord, uns guàrdies civils amb metralletes. Es va dir que l'aigua amenaçava a fer caure una casa en concret perquè s'arremolinava i  feia massa pressió, com si en aquell punt, el Segre busqués la manera per esbravar-se encara més. I es van disparar ràfegues de metralleta perquè el riu embogit trobés una sortida. La llanxa va creuar el carrer que no es veia. Els medicaments s'havien quedat a la zona inundada. Ningú no es podia imaginar que l'aigua pujaria tant. I pel balcó es van treure algunes medecines bàsiques per tenir-les a mà. Va ser un bateig de foc per a una metgessa recent llicenciada que acabava d'aterrar a la Granja per fer una substitució.   Va ser més efectiu que fer un màster. El poble estava incomunicat per carretera, sense llum ni telèfon. I amb un padrí greu i dos dones en avançat estat de gestació. No va perdre la calma i malgrat la seua joventut va saber transmetre confiança. Un helicòpter aterrava tot sovint al camp de futbol per portar aigua potable i, sobretot, per interessar-se pels tres veïns susceptibles de necessitar una evacuació urgent.  Tenint en compte que la mateixa riuada es va cobrar la vida d'una vintena de persones al Pirineu i es va emportar el poble de Pont de Bar, podem dir allò que les finques, rai. Però van venir uns anys molt dolents. El 8 de novembre de 1982 serà una data difícil d'oblidar per a tots els que la vam viure.

El padrí i els de la seua generació ens deien que allò no era res, que la de l'any 7 va ser pitjor. Els historiadors ho confirmen. Esperem, en tot cas, que la de fa trenta anys fos l'última.  

divendres, 2 de novembre del 2012

La lletra ena


Era un so esgarrifós. Cada tarda, entre les tres i les quatre, les temudes paves de l'aviació nacional creuaven el cel de Lleida. Després, un silenci tranquil·litzador. La mortífera càrrega queia, invariablement, sobre el camp d'aviació d'Alfés. La tardor de 1937 aquella sinistra visita era un fet tan quotidià que ni tan sols es corria als refugis quan sonaven les sirenes. La canalla sí que corria, però per no perdre's detall de l'espectacle. M'ho explicava fa molts anys Ernest Corbella. El futur advocat i alcalde tenia tretze anys aleshores i havia convertit el terrat de casa en un mirador privilegiat. Un dia de les ànimes, com avui, l'acompanyava un nebot de cinc anys. “Mira, oncle, avui solten peixets”. Eren bombes. Més de dotze mil quilos. En qüestió de minuts, la ciutat era un sembrat de cadàvers. No es veia res. L'aire s'havia convertit en pols. Però la intensa olor de pólvora i els crits ofegats de qui ho ha perdut tot feien intuir la magnitud de la tragèdia. Ernest Corbella va sortir de casa a buscar la família, però els soldats li van barrar el pas. No era un espectacle apte per a menors. Tossut, es va esmunyir fins a Blondel...I ja no recordava res més. Només tenia ulls per a les lletres del 'Banco de España'. A l'ena, com si d'un macabre trofeu es tractés, hi havia quedat empotrat el cap d'un motorista que en aquell fatídic moment circulava pel carrer. Aquella visió terrible traumatitzaria un altre nen que els tres dies següents al bombardeig no va ser capaç de dormir ni un minut. El futur mossèn Jesús Tarragona tenia dotze anys i l'havien enviat a fer un encàrrec al carrer Blondel. Era a davant del Banc d'Espanya quan el van cridar perquè s'havia deixat una coixinera. Encara no havia acabat de pujar l'escala quan es va sentir un soroll infernal i va semblar que es feia de nit, de tant fum i tanta pols. Esfereït, va començar a caminar i, a mesura que els seus ulls blavíssims s'acostumaven a aquella atmosfera dantesca, van aparèixer figures tacades de sang, que corrien i cridaven amb nens als braços que no es movien. Cossos destrossats, que s'anaven apilant. Eren els alumnes del Liceu Escolar, centre pedagògic modern i liberal, fundat el 1906 per Frederic Godàs. Ja han passat 75 anys, però és el dia dels difunts, i n'hi ha més de 200 per recordar. Impossible l'oblit.


El retrovisor. (Publicat a Segre 2-11-12)