divendres, 28 de desembre del 2012

Poca broma amb Herodes


Això de no voler deixar lliure la poltrona ve de lluny. Posem que ets Herodes i t'assabentes que ha nascut el nou rei dels jueus. Alguna cosa hauràs de fer si vols conservar el tron, així que et treus de la màniga un pla dràstic però efectiu: degollar tots els nens menors de dos anys. Sí, d'acord que els danys col·laterals semblen excessius, però tot sigui per conservar el càrrec. Poc comptava Herodes amb que Josep tindria un somni 1968 anys abans que Martin Luther King i es refugiaria a Egipte amb la seua esposa i el xiquet amenaçat. Els historiadors no troben indicis de veracitat en aquest relat de Sant Mateu. Però val a dir que l'evangelista tampoc no va inventar massa, perquè Herodes era molt partidari d'acabar amb els seus rivals polítics seguint el lema de la reina de cors d'Alícia al país de les meravelles: 'Que li tallin el cap!' Així ho va fer amb tots aquells que s'interposaven en el seu camí, inclosos un parell de fills. Però seguim amb la tradició cristiana. Imaginem que un valerós comte del Pallars retorna de Terra Santa amb glòria eterna i una relíquia molt especial: els ossos d'una mare i els seus dos fills martiritzats per ordre del sanguinari rei de Judea. És de suposar que la presència de la mare donava encara més dramatisme a la història que explicaria el comte. Tot podria ser que la dona hagués perdut la vida tractant de protegir els petits. El noble porta les restes a un dels castells més importants del comtat, el de Peramea. I allí es veneraran cada 28 de desembre. Els Martissants, que així en diuen a Peramea, van passar una temporada al poble veí de Peracalç. Sembla ser que van ser enterrats en el context d'alguna guerra remota i redescoberts per una vaca que pasturava amb prou entusiasme per excavar la terra. Ja tenim la troca embolicada. Els de Peracalç no volien sentir a parlar de retornar les calaveres. Però sembla ser que un dia que tots els pobles de la vall havien fet una peregrinació fins l'estany de Montcortès per demanar pluja al déu del cel es van treure les relíquies en processó. Va arribar l'hora de dinar. Els de Peracalç s'havien descuidat el vinagre (en algunes versions l'oli) i els de Peramea van veure l'ocasió presentada en safata d'amanida i van canviar els ossos per un setrill. Avui -i només avui- tenen ocasió de comprovar si va ser un bon tracte.

El retrovisor. Diari Segre (28-12-12)

Costa de creure que la matança es commemori gastant bromes.

divendres, 21 de desembre del 2012

El dia que va morir Alberti


Per a Tomás Cano

Va ser una setmana plujosa, però aquell dijous a València hi lluïa un sol esplèndid. A l'IVAM s'hi acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes. Hi havia una preciosa llum de tardor. No semblava un bon dia per deprimir-se viatjant a les terribles Hurdes de 1933. Però hi vaig anar. Una exposició magnífica, encara que no vingui al cas. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27. Però jo només tenia ulls per a María Teresa León, la que va ser la dona de Rafael Alberti. L'havia descobert deu anys abans, en un curs d'estiu de la Universidad Complutense de Madrid a l'Escorial. Confesso que m'hi vaig matricular només perquè hi seria ell, el poeta que va marxar amb el puny tancat i va tornar de l'exili amb la mà estesa. Un mite. Ja era molt gran i feia poc que havia patit un accident de cotxe, però quan li va tocar intervenir ens va posar la pell de gallina. La mort de María Teresa León era molt recent. Però el dol ja feia molt que l'havia passat, des que l'Alzheimer li va prendre la companya de la seua vida. Potser per això en parlava amb prou llunyania per emocionar. “Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Aquells dies de l'Escorial també vaig poder-lo sentir recitar amb Paco Rabal. Un luxe. Encara el tornaria a veure a Còrdova el 1991. Ell sol omplint l'escenari amb 89 anys. Pensava tot això sense apartar els ulls d'aquella foto. M'impressionava saber que d'aquells joves que desprenien una estranya aurèola de talent ja només en quedava un de viu. El veia amb aquella presència tan pertorbadorament viril i em semblava impossible que fos el mateix padrí de melena blanca que el feien fotografiar amb Aznar sense cap mena d'escrúpol. Vaig tornar a l'hotel una mica trista pensant en Alberti. En el dibuix que em va fer quan el vaig conèixer i que vaig perdre en alguna de les moltes mudances que he fet. En la vergonya que vaig passar quan l'absurda ploma de plàstic rosa que li vaig deixar va decidir tacar una glòria nacional sense miraments. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.

El retrovisor. Diari Segre (21-12-12)

Rafael Alberti i María Teresa León.


divendres, 14 de desembre del 2012

De gairebé tot fa vint anys


Era el meu poeta de capçalera. No el podia entendre, perquè no havia viscut prou, però era el meu poeta de capçalera. He estat molts anys sense llegir-lo, però ara els seus versos em retornen com un boomerang per recordar-me que m'he fet gran, que de gairebé tot fa vint anys. Vint? Més i tot. Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde. Gil de Biedma tenia raó. El 14 de desembre de 1988 jo no era conscient de viure un dia històric. Potser perquè als dinou anys no ets ben bé conscient de res. Hi havia convocada una vaga general que va paralitzar el país. Però de veritat. Era un dimecres gèlid. La ciutat sense ombres per gentilesa de la boira va acabar de donar un aire fantasmagòric al dia. No hi havia res obert. Fins i tot es va tallar el senyal de Televisió Espanyola -i compte que això reduïa l'oferta al 50%, que aleshores només es podia triar entre TVE i TV3-. Però ens vam proposar de trobar algun bar on acabar la tarda sense passar fred. Va costar. Només en vam veure un d'obert, amagat en un carreró de la mítica zona dels vins. L'endemà no perdonaríem que era dijous i sortiríem. Tant era. Podíem amb tot. Érem joves i ens volíem menjar el món. “Llevarnos la vida por delante”, en paraules de Gil de Biedma. La vaga va servir per aturar la reforma laboral que preparava el govern de Felipe González. Suposo que aquest hauria de ser el sentit d'una vaga general: fer un pols al poder. Però des d'aleshores s'ha abusat tant de la fórmula que ja ben bé sembla que vaga i general són paraules que no poden anar soles, sinó que formen un tàndem indissoluble. I és clar, s'ha descafeïnat el concepte. S'ha normalitzat el seu caràcter excepcional. Enguany, sense anar més lluny, se n'ha convocat dos (dos!). Potser per això ara ens sembla inconcebible paralitzar (de veritat, insisteixo, no en versió dels sindicats) un país. I no serà que de raons no ens en falten. La cultura del no que amb tanta alegria hem incorporat a les nostres vides ens ha fet perdre credibilitat. Oposar-nos per sistema a tot té conseqüències i no sé si en som massa conscients. La del 'no' és una etapa que dura pocs mesos en un nadó. Després ve la del 'per què?', i quan ens començarem a fer preguntes potser no en tindrem prou abaixant la persiana en senyal de protesta. Llavors comprendrem que la vida iba en serio.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (14-12-12)

Jaime Gil de Biedma presumint de 'buena línea de cabeza'.

divendres, 7 de desembre del 2012

L'home que saludava els camions


Era inofensiu. Formava part del paisatge dels nostres feliços dies d'institut. No se'ns va ocórrer de preguntar-nos què hi feia palplantat en aquell pas de vianants que mai no creuava. Potser perquè era evident: saludava els camions que hi passaven. Sí que el miràvem de reüll, sí que se'ns escapava el riure quan érem testimonis de la pueril excitació que li produïa que algun dels conductors fes sonar el clàxon al seu pas. Però mai no haguéssim gosat de dir-li res. Centenars i centenars d'adolescents creuàvem aquell semàfor cada dia. Érem uns descerebrats sorollosos i impertinents, però hi havia una frontera invisible que cap de nosaltres no hagués gosat de traspassar. Potser sí que havíem rebut una educació tirant a justeta. Però encara que a les nostres cases no hi hagués biblioteca ni haguéssim anat mai al teatre sabíem que aquell pobre home d'edat indeterminada era de sucre. Aquesta expressió endolcia la crueltat del món des de la nostra tendra infància. Quan un germà petit se'ns volia afegir a algun joc per al qual no el veies capacitat, l'integraves advertint a la resta que era de sucre i que, per tant, no se'l podia fer parar. A un personatge com el de l'home que saludava als camions, avui no sabríem molt bé com tractar-lo. Vull pensar que no és perquè la societat no tingui valors, sinó perquè per sort els discapacitats intel·lectuals, els malalts mentals, ja no vaguegen pels carrers en el millor dels casos o s'amaguen a les cases en els pitjors. No. En poc més de vint anys, l'anomenat tercer sector ha donat ensenyament i feina a aquestes persones, millorant-los la qualitat de vida. Fent-los autònoms en la mesura de les seues possibilitats. Però la tisora de Dàmocles amenaça la tasca d'aquestes entitats. Arran d'una de les nombroses protestes que s'han fet recentment contra la retallada de subvencions vaig sentir un senyor que lamentava que es retornés als anys vuitanta i em va venir clara i diàfana la imatge d'aquest pobre home que saludava els camions perquè, segurament, no tenia res millor a fer durant tot el dia. I vaig enyorar els dies d'institut, aquell ahir de Paul McCartney en què tots els nostres problemes semblaven tan llunyans. Ara em costaria més de desentendre'm d'una persona tan vulnerable. De fet, no me'n vull desentendre. Seria immoral. És immoral.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (7-12-12)