divendres, 7 de desembre del 2012

L'home que saludava els camions


Era inofensiu. Formava part del paisatge dels nostres feliços dies d'institut. No se'ns va ocórrer de preguntar-nos què hi feia palplantat en aquell pas de vianants que mai no creuava. Potser perquè era evident: saludava els camions que hi passaven. Sí que el miràvem de reüll, sí que se'ns escapava el riure quan érem testimonis de la pueril excitació que li produïa que algun dels conductors fes sonar el clàxon al seu pas. Però mai no haguéssim gosat de dir-li res. Centenars i centenars d'adolescents creuàvem aquell semàfor cada dia. Érem uns descerebrats sorollosos i impertinents, però hi havia una frontera invisible que cap de nosaltres no hagués gosat de traspassar. Potser sí que havíem rebut una educació tirant a justeta. Però encara que a les nostres cases no hi hagués biblioteca ni haguéssim anat mai al teatre sabíem que aquell pobre home d'edat indeterminada era de sucre. Aquesta expressió endolcia la crueltat del món des de la nostra tendra infància. Quan un germà petit se'ns volia afegir a algun joc per al qual no el veies capacitat, l'integraves advertint a la resta que era de sucre i que, per tant, no se'l podia fer parar. A un personatge com el de l'home que saludava als camions, avui no sabríem molt bé com tractar-lo. Vull pensar que no és perquè la societat no tingui valors, sinó perquè per sort els discapacitats intel·lectuals, els malalts mentals, ja no vaguegen pels carrers en el millor dels casos o s'amaguen a les cases en els pitjors. No. En poc més de vint anys, l'anomenat tercer sector ha donat ensenyament i feina a aquestes persones, millorant-los la qualitat de vida. Fent-los autònoms en la mesura de les seues possibilitats. Però la tisora de Dàmocles amenaça la tasca d'aquestes entitats. Arran d'una de les nombroses protestes que s'han fet recentment contra la retallada de subvencions vaig sentir un senyor que lamentava que es retornés als anys vuitanta i em va venir clara i diàfana la imatge d'aquest pobre home que saludava els camions perquè, segurament, no tenia res millor a fer durant tot el dia. I vaig enyorar els dies d'institut, aquell ahir de Paul McCartney en què tots els nostres problemes semblaven tan llunyans. Ara em costaria més de desentendre'm d'una persona tan vulnerable. De fet, no me'n vull desentendre. Seria immoral. És immoral.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (7-12-12)

5 comentaris:

  1. Gràcies Anna, em fas pensar, sempre em fas pensar!

    ResponElimina
  2. Mira, l'Anna Sáez Mateu i el seu "home que saludava els cotxes", en conxorxa amb la galvana del pont constitucionalíssim, m'han feit recordar. Personatges lleidatans dels 80: l'alcalde Siurana i el seu escolta (municipal), el vigilant secret (conegut per tothom) del Simago, el fatxa de la plaça Sant Joan, Jaume Magre recuperant el català, el professor Lozano i el seu llibre "Spin", els professors únics d'Educació Física de tots els instituts i col·legis (Saura, Folgeda), l'incendiari articulista-regidor-declamador Francisco Freixes, Landelino Lavilla i els cartellets "Un lleidatà a la presidència del Govern", Elcacho el melenes terror de les nenes, el cec de la cantonada Cavallers-Major ("Dos iguales para hoooooy")... (publicat al Facebook)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cec era de la Granja. Ramon el 'siego', li déiem. Impressionant veure funcionar el seu gos al cotxe de línia. Més impressionant veure passar el tal Ramon en un Land Rover que conduïa un fill seu de la meua edat (10 anys).

      Elimina
  3. Algú recorda tres lleidatans més de la mateixa època?: l'home amb barretina que arreplegava cartrons i ballava, l'home cowboy que diva "No debiste cruzar el Pecos" i, sobretot, sobretot, l'home-cotxe de Rambla de Ferran (posava l'intermitent per avançar els altres vianants).

    ResponElimina