dissabte, 5 de gener de 2013

De quan els Reis no em feien ni cas


De petita en vaig veure molt de carbó. El meu pare era miner. Com ho havia estat el seu. I el padrí matern. I un tiet. Com ho seria el meu germà tan bon punt va tenir l'edat per baixar a la mina. Això té un punt èpic, gairebé exòtic. Però si agafes el ròtring perquè et quedin ben rectes les coordenades d'espai i temps la cosa canvia. Històricament, el meu poble ha viscut de les mines de lignit. Qui més qui menys, hi té un avantpassat que hi ha treballat. Tot i aquesta quotidianitat, convertida en literatura per Jesús Moncada, les mines van anar tancant abans que jo nasqués. Fins que la crisi del petroli dels primers setanta les va tornar a fer productives. Hi treballava molta gent. De molts pobles. Però gairebé tots tenien una cosa en comú que mai no es deia en veu alta: eren castellans. Bé, de fet, de castellans potser no n'hi havia cap. Però ja fossin murcians, gallecs o andalusos, la majoria de miners havien vingut de fora després de la guerra civil. El meu pare entre ells. Eren els anys en què es feien quartets amb la fruita, però ells no tenien terra en propietat, així que entre anar a jornal a l'horta o treballar a la mina, triaven la feina que els hi donava més sou, malgrat ser més dura. De fet, bona part d'ells estalviava per comprar una petita finca amb què complementar ingressos. Com si no n'hi hagués prou amb les vuit hores sota terra.

El carbó formava part de la nostra vida. Les empreses en donaven a l'escola per encendre les estufes, els miners en rebien prou per al consum domèstic de l'hivern... Era molt brut. Quan ens tocava torn d'encendre l'estufa a l'escola ens delíem per mocar-nos i comprovar que el mocador quedava negre hores després d'haver anat a carregar el cabàs de goma molt gruixuda. Però també tenia un punt de misteri. De vegades, si t'hi fixaves bé, trobaves un fòssil que et feia imaginar que descobries tresors remots amb un barret d'exploradora al cap i una lupa ben grossa a la butxaca.

Els Reixos (que així els hi dèiem) no portaven carbó. Massa que n'hi havia a totes les cases. Però tenien una altra manera molt perversa de fer-te notar que no estaves entre els escollits. Arribaven en carrosses, es passejaven pel poble i després cridaven un a un a tots els xiquets i xiquetes per donar-los personalment els regals des de l'escenari del ball. Feia impressió sentir el teu nom. I pujar aquella escala tan empinada. I escoltar la veu de ses majestats preguntant-te si t'havies portat bé, o felicitant-te pel naixement d'una germana. Però aquella emoció, aquella terrible por que tant t'agradava passar durava poc. Baixaves amb el cor accelerat, obries el paquet... i malgrat els escarafalls dels teus pares que et feien intuir que tocava dissimular el disgust, comprovaves que no era res del que havies posat a la carta. A l'acte t'agradava, perquè fos el que fos, t'ho havien portat els reis. Però una ombra es quedava enfosquint els teus pensaments. No ho acabaves d'entendre. Si no havies fet res de mal fet, si havies tret molt bones notes, per què mai no t'ho encertaven? A casa t'explicaven que tenien tanta feina que no donaven a l'abast. Que hi ha molts nens al món i s'havien de repartir els joguets. Que els Escalèxtric ocupaven massa a la carrossa per portar-ne molts. Sí, d'acord, ho entenies. Però al darrera dels tres reis hi havia muntanyes de regals embolicats. I alguns que no n'estaven que eren els més desitjats. Per què mai et tocava a tu la bicicleta? I per què hi havia xiquets que eren la pell del dimoni i els reis els cridaven més vegades?


 Arribaves a la conclusió que Melcior, Gaspar i Baltasar no eren justos. Sí, sí, tan màgics com vulguis, però sempre acontentaven als mateixos. I la resta, a repartir-nos coses que no sortien a la tele. L'última vegada que vaig escriure a Ses Majestats ho vaig fer amb molta desgana. Era absurd demanar si ells ni es molestaven a llegir la carta perquè estaven pendents de satisfer els desitjos dels quatre de sempre. Però mai no s'ha de perdre l'esperança. Els reis, que tot veuen i tot ho saben, van notar la meua apatia i aquell any que no esperava res em van deixar els regals al balcó, en comptes de fer-me anar al ball a recollir-los. I per molt que em costés de creure, entre les coses que no havia demanat n'hi havia una que desitjava més que res al món: el maquillatge de la Senyoreta Pepis. I compte!! No el que tenien les meues amigues: una versió fantasia amb potets de purpurina i estrelles lluents. No he tornat a perdre la il·lusió. Ni quan vaig saber més coses del compte respecte al prosaic funcionament de Ses Majestats.

Melcior, Gaspar i Baltasar: no us ho tinc en compte. No éreu justos perquè el món no n'és. Fer-m'ho saber de ben petita és un un bon regal de vida.




6 comentaris:

  1. Jo encara espero la meva muñequita RING RING i la meva filla espera un telèfon mòbil... A veure què ens passarà! De moment tenim molt clar el missatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Freud tindria moltes coses a dir que pel trauma de la muñequita Ring Ring la Maria no tingui mòbil. ;-)

      Elimina
  2. Gran post. Los que som de poble t'entenem a la perfecció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier. Sí, records d'infància rural ;-)

      Elimina
  3. Quins records!! A mi em van portar la versió normal del Maquillaje de la Srta Pepis i també va ser una sorpresa majúscula. M'has transportat 30 anys enrera. Gràcies.

    ResponElimina