...I es va fer la llum

La Vall Fosca va il·luminar Catalunya a principis del segle XX després d'una cursa frenètica entre dos visionaris: el polític pallarès Emili Riu i l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson. Riu va ser el pioner, però hi va posar tantes ganes com recursos i va acabar arruïnat i venent el seu somni, Energía Eléctrica de Cataluña, a l'antic rival de La Canadiense. Al Pirineu, res no tornaria a ser com abans.

Tot just fa cent anys que van començar les obres de la que es convertiria en la primera central hidroelèctrica del Pirineu. Enfilem la Vall Fosca per veure què en queda d'aquell somni aparentment tronat que va il·luminar Catalunya a començaments del segle XX. El destí és Capdella (la 'p' és una vella reivindicació dels veïns a l'Institut d'Estudis Catalans). Resseguim contracorrent el riu Flamisell. Aquí va començar tot. Un paisatge de postal. Uns poblets minúsculs esquitxant de vida la vall i, finalment, una central encara en actiu que, a la vegada, és un sorprenent museu que ens permetrà fer un salt de gairebé mil metres fins a transportar-nos al 1912. A la Vall Fosca, de feina no en falta, que hi ha molt bestiar. I quan el clima permet pujar els animals a la muntanya, els homes se'n van a treure un jornal riu avall, a Balaguer o a Lleida. Ja fa més d'una dècada que s'ha estrenat el segle XX, però aquí res no ha canviat. Fins que un dia, es va presentar un pallarès fill de Sort disposat capgirar-ho tot amb un projecte que semblava del tot inviable. “No res, no faran aquests: què no veus que volen fer cremar l'aigua? On s'és vist!”, recordava haver-li sentit dir al seu padrí una veïna d'Espui. Això de fer llum aprofitant els més de 800 metres de desnivell que hi ha des del circ lacustre de l'estany Gento fins a Capdella, costava d'entendre. I no era ignorància. Emili Riu no feia més que rebre negatives de gent important que li desaconsellaven embarcar-se en una aventura com aquella. Els llacs de la Vall Fosca tenien molta aigua, efectivament. Però es gelava. De fet, l'estany Gento és el que té la temperatura més freda de tot l'Estat. “Però a sota del gel, hi ha aigua. Molta aigua si interconnectem els prop de trenta llacs de la zona”. Fins i tot tenia un informe econòmic sobre la taula que l'advertia que no trobaria clients a Catalunya disposats a pagar per rebre electricitat. “Doncs la portaré cap a França”. Eva Perisé, tècnica del Museu Hidroelèctric de Capdella, no dissimula la simpatia que li desperta aquest personatge controvertit que ha quedat eclipsat pel que va ser el seu rival més directe, l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson. “Riu creu tant en el seu projecte que se'n va a buscar a capital a fora, a França”. Una fortuna si ens situem a començaments del segle XX: vuit milions de pessetes. També ha d'importar els enginyers de Suïssa. Enginyers de mines. Perquè, de fet, ell no construirà una presa, sinó que la seva obra faraònica es farà sota terra”. A 2.000 metres d'altura, però sota terra. Ho ha tingut tot en contra. Ara que té els recursos i la gent que han de materialitzar el seu projecte li sembla que si estira una mica els dits tocarà el cel. És tan a prop de fer realitat el seu somni de fer llum que no vol que res ni ningú li espatlli. I Pearson l'empaita. Un any abans, el nord-americà funda a Toronto dues empreses que farien història a l'altra banda de l'oceà Atlàntic: la Barcelona Traction, Light and Power, limited i l'Ebro Irrigation and Power Company, limited. La popular Canadiense es posava en marxa i el 30 de novembre de 1912 comencen les obres del Canal de Seròs, al tram baix del Segre.

Emili Riu té pressa. De res no li servirà haver estat el primer a començar les obres, si Pearson se li avança i 'la Canadiense' fa llum abans que Energía Eléctrica de Cataluña, la seva flamant empresa. Malgrat l'enorme complexitat de l'obra i les condicions climatològiques del tot adverses, amb hiverns per sota dels vint graus negatius, està disposat a guanyar la cursa. El primer obstacle que se li presenta és que no pot transportar el material imprescindible fins a Capdella perquè ni tan sols hi ha carretera. El supera en 90 dies. Tres mil persones s'obren pas a pic i pala des de la Pobla de Segur. Trenta quilòmetres de carretera en només tres mesos. I sense la maquinària d'ara, no cal dir-ho. Al Pallars es rendeixen a l'evidència que Riu va de debò. Mai no s'havia vist tanta gent en aquella tranquil·la vall. Anuncis publicats en diaris d'arreu de l'Estat reclamen constantment mà d'obra. Hi arriben a treballar 4.000 persones, la majoria procedents del sud d'Espanya. Amb el pas del temps, però, els veïns dels dinou pobles de la vall també s'animaran a viure de la tranquil·litat d'una setmanada segura. Aquests treballadors anònims fan possible la gesta. Vint-i-tres mesos després, la Vall Fosca comença a il·luminar Catalunya. Però no avancem esdeveniments. Encara hi ha molta feina a fer.

No va ser profeta a la seva terra

L'electricitat ja es coneixia des de finals del segle XIX, però era molt minoritària. I costosa. Els salts del Llobregat que portaven energia elèctrica a les grans indústries del que avui coneixem com l'àrea metropolitana de Barcelona, tenien una potència d'entre 100 i 200 cavalls per hora. Una misèria. Paradoxalment, el kilowatt sortia a 0,22 pessetes de l'època, una petita fortuna. És evident que l'electricitat substituirà el vapor. Però cal trobar la manera d'augmentar la potència i abaratir els costos. Emili Riu era diputat a les Corts pel districte de Sort-Vielha i en una de les seves visites com a polític a la Vall Fosca li van parlar de la regió lacustre que hi havia muntanya amunt. Va tenir la curiositat de pujar-hi i resseguir-la. Aquella trentena de llacs semblava que l'estaven esperant. L'espectacle del paisatge va passar a un segon terme. El diputat pallarès va tenir el convenciment que interconnectant tots aquells estanys i aprofitant el gran desnivell que hi havia des del més baix, el Gento, fins a Capdella, es podia fer electricitat a l'engròs. Uns 50.000 cv/h segons el seu projecte inicial. No tan sols el prenen per boig, sinó que els seus detractors l'acusen d'actuar mogut per interessos empresarials. Malgrat que semblava que seria picar ferro fred, no es desanima i se'n va a França a buscar recursos. De seguida troba qui se l'escolti. El seu projecte no és tan esbojarrat com els ha semblat als seus paisans. Ni de bon tros. El febrer de l'any 12, s'envia una comissió a verificar sobre el terreny allò que ha explicat Riu. El projecte és viable. Es crea la societat franco-suïssa Energía Eléctrica de Cataluña i a l'altra banda del Pirineu, enginyers i socis capitalistes es posen a treballar. Quan el diputat pallarès rep el telegrama de conformitat, no es pot estar de comunicar-ho a la seva gent. El 15 d'abril se celebra la multitudinària fira de la Pobla de Segur. És el moment ideal per fer saber que el progrés arribarà a aquell racó de món. O això es pensava Riu. Llorenç Sánchez Vilanova explica que el polític havia fet repartir uns fulletons anunciant que aquell dia donaria “grans notícies al país”. No va ser possible. Els seus contraris, van orquestrar un acte de protesta dels que fan història. Grans i petits van començar a fer soroll, xiulant, amb tapes de casserola, amb esquelles... i no va poder explicar el seu gran projecte. Però va seguir endavant. “Encara avui, quan veus aquelles vàlvules gegants que regulen els estanys et quedes glaçat perquè sembla impossible haver portat aquelles peces tan descomunals fins allà dalt, superant desnivells que arriben al 89%. Ultrapassa tot el que et puguis imaginar, jo ho comparo amb l'enigmàtica construcció de les piràmides. Una obra colossal”. I feta en un temps rècord. El primer grup es posa en marxa el 28 de gener de 1914. Tres dies després, el segon. I perquè la Primera Guerra Mundial li espatlla els plans i no pot seguir avançant al ritme previst. Però ja no hi ha marxa enrere. No pot arribar als 50.000 kw/h que havia calculat, però els 26.000 que aconsegueix el fan ser prou competitiu com per oferir el kilowatt a 0,2 cèntims. Es va obrir un nou món de possibilitats.

La Central de Capdella està en actiu i, a la vegada, és un museu hidroelèctric molt recomanable.

En paral·lel a aquesta aventura, el novembre de 1912, Pearson comença les obres del canal de Seròs. Tampoc no és una empresa fàcil. En cap sentit. L'enginyer tarragoní Emili Montañés, un altre visionari oblidat per la història, serà l'home clau per fer realitat aquest projecte. Perquè, tot s'ha de dir, Pearson se'l troba fet. Montañés, inicialment, havia projectat un salt a l'Ebre, a Faió, però la violència de la setmana tràgica de Barcelona del juliol de 1909, va fer tirar enrere els inversors, financers del London Midland Bank. I són ells mateixos qui posen en contacte el nord-americà amb el tarragoní. Montañés ja feia anys que intentava contactar amb Pearson perquè s'interès per l'explotació de les línies ferroviàries que havien d'enllaçar la capital catalana amb els nous focus industrials que anaven creixent, imparables, cap a Sabadell i Terrassa. L'11 de juliol de 1911 té lloc l'esperada cita entre tots dos enginyers. És, de fet, el dia que es posa la primera pedra de La Canadiense. En una mítica trobada al cim del Tibidabo, Montañés li mostra el bé de déu de xemeneies de fàbriques que esperen l'electricitat i la necessitat d'interconnectar aquest extens territori amb la capital per mitjà del ferrocarril. A les seves memòries, el tarragoní explica que Pearson, després d'escoltar atentament les explicacions li va posar la mà a l'espatlla, se'l va quedar mirant fixament i li va dir una frase que canviaria per sempre la història recent de Catalunya: “Montañés, de perles com aquesta ja gairebé no en queda cap al món...em quedo amb l'assumpte”. Faió s'acaba descartant perquè els hereus de qui havia aconseguit la concessió de l'explotació del salt els demanen una xifra astronòmica. Però ja no hi ha aturador. Es descarta l'Ebre i s'estudien noves alternatives. D'una banda, el polític Domènec Sert posseïa les concessions de la Noguera Pallaresa, al tram de la Pobla a Camarasa. De l'altra, la companyia Saltos del Segre tenia la concessió d'aquest riu. Es decanten per aquesta última. Faran un salt a Seròs, amb una producció estimada de 59.000 quilowatts l'hora i que s'alimentarà d'un canal de 28 quilòmetres que desviarà aigua del Segre 800 metres més amunt de la ciutat de Lleida. El 30 de novembre de 1912 comencen les obres. A Lleida, mai no s'havia vist res de semblant. L'enginyer Wiliams Abbot encapçala un equip altament qualificat que es nodreix d'una munió de pagesos vinguts d'arreu de la plana, atrets per la seguretat d'un jornal que estava molt per sobre del que es pagava en altres feines. Això sí, no els hi regalaven res: les jornades laborals eren d'entre 14 i 16 hores diàries. Aquell esforç es veuria recompensat l'abril de 1914, quan es posa en marxa la central de Seròs i s'aconsegueix una fita que encara no s'havia assolit a Europa: elevar la tensió a 110.000 volts.

Pearson i Riu continuen la seva lluita particular. Però l'ànima de la Canadiense ha diversificat el negoci i, encara que no hagi guanyat la cursa, i això li dolgui, ha tingut el cap prou fred per fer primer una sèrie de moviments empresarials que li asseguren el mercat. Compra Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. Un coixí que li permet endegar el seu ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric. Ha perdut l'sprint, però és un bon corredor de fons. El canal de Seròs i, posteriorment les grans preses de Camarasa i Sant Antoni converteixen la seva companyia en la primera productora d'electricitat d'Europa. La setena del món. El 1923, la Barcelona Traction adquireix Energía Eléctrica de Cataluña, la principal competidora. En una situació pràcticament de monopoli, la Canadiense no para de créixer.

Benvinguts al segle XX

En vint anys, el Pirineu ha avançat més que en tres segles.  S'entra al segle XX de patac. Un dia de finals d'abril del 1912, quan Mr. Paul Bizet, director general de la companyia Energía Eléctrica de Cataluña, estrena la nova carretera que s'ha obert camí de la Pobla fins a Capdella a bord d'un automòbil. El soroll d'aquell motor sacsejarà per sempre més la vida de la Vall Fosca. Aquells senyors elegants de noms complicats han canviat les regles del joc i han portat al Pirineu un estil de vida més modern del que es respira a les principals ciutats catalanes de l'època. Els campaments de treballadors es converteixen en pobles artificials on hi ha una escola que ensenya teatre, francès i gimnàstica.  I cases amb aigua corrent i parquet al terra.  Hi havia filles del campament que es casen a la comarca i els cau el món a sobre quan entren a la casa pairal per fer-se'n mestresses, perquè elles s'havien acostumat a unes comoditats que encara no es tenien a la vall.

Amb tants rècords batuts, no és estrany que el rei Alfons XIII decidís anar a visitar aquelles grans obres que s'estaven fent a les comarques de Lleida. S'havia fet la llum, per fi. Però ben aviat la Guerra Civil i les seves terribles conseqüències tornarien a deixar tot el país a les fosques. Durant quaranta anys.

Publicat a la revista Sàpiens (núm 119, agost 2012)