diumenge, 10 de febrer de 2013

Succedani de Carnaval


"Visca Santa Apol·lòòòònia!" De tant en tant, alguna s'animava a fer aquest crit de guerra. Les altres fèiem de cor: “Viiiiscaaaaa!” I seguíem caminant sense saber del cert on anàvem. Era avorridot. Franco havia prohibit el Carnaval. Sí, també el Carnaval. Però es va seguir fent. Més o menys. Al febrer, passaven coses. El dia 5, per Santa Àgueda, patrona de les dones casades, es feia festa grossa, amb processó (en realitat, desfilada d'abrics) i teatre. Teatre casolà. Les dones casades del poble, organitzaven una funció de varietats que a la canalla sempre ens encantava. Aquells vestits llampants, el maquillatge excessiu, les disfresses... Resultava insòlit veure les mares cantant i fent ruqueries davant de tothom. Elles deien que podien fer i desfer, que aquell era l'únic dia de l'any que manaven. O això ens volien fer creure. Totes arribaven al ball per a la gran estrena esgotades després d'haver rentat els plats contrarellotge i de deixar-nos a tota la família la roba plegada damunt del llit. I el sopar fet, que només el calgués escalfar en arribar. I tot això després de molts dies anant a dormir tard cosint vestits.

Nosaltres també teníem festa, però era més senzilla. Santa Apol·lònia era la patrona de les dones solteres. En realitat, la fèiem servir de patrona de les xiquetes. El diumenge que més s'apropava al 9 de febrer, ens disfressàvem. Fi de la festa. Val a dir que en teníem ganes, i que mentre durava el procés ens ho passàvem bé. Però quan ja havíem vist totes la fila que fèiem i havíem rigut, començava l'avorriment. Una bossa de pipes i una tarda sencera donant tombs pels carrers del poble. “Visca santa Apol·lòòòònia!”. I quan fosquejava, cap a casa. Valoració de danys de la disfressa, que havia de retornar en perfecte estat de revista per ser reciclada unes quantes vegades. I fins l'any que ve.

Però un any, Santa Apol·lònia va deixar de ser patrimoni de les nenes. I una paraula llarga que mai no havíem sentit a dir es va fer omnipresent: Carnestoltes. Les dones casades van seguir celebrant Santa Àgueda, però ja no te'n podies riure de les que pitjor cantaven, perquè van descobrir el play-back i el teatre de tota la vida es va convertir en Scala en Hi Fi. Era injust. Nosaltres vam deixar de tenir la nostra festa avorrida. I encara que era més divertit fer un ball de disfresses en què hi participava tothom, vam trobar a faltar això de tenir un dia genuïnament nostre per passar-lo donant tombs i menjant pipes. I, per a acabar-ho d'arrodonir, les noies que tenien sis o set anys més que nosaltres es van apoderar de  la santa. I els quintos van deixar de ser quintos per anar aparellats amb les apol·lònies en una altra festa en la qual no hi teníem cabuda. Ni nosaltres, ni les pipes, ni l'avorriment. 


Disfressada amb una còpia d'un vestit de la Nancy que em va fer la mama. I una cinta de Nadal al cap memorable. Encara no havia fet els cinc anys. L'altra Anna, de catalana amb leotardos, n'havia de fer sis.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada