Desfilada de boines

Sempre que m'agafa de pensar que he conegut molta gent del segle XIX m'impressiono. Però tots els vellets que hi havia al poble quan jo era petita eren relíquies decimonòniques. Era fàcil identificar-los perquè mon padrí, que era del 1900, sempre distingia entre nois i oncles. El noi de Brou, posem per cas, ja passava dels vuitanta, però com que era més jove que ell, ni que fos per uns mesos, no es desempallegaria mai d'aquest jovial qualificatiu. En canvi, l'oncle Batà, per molt que als meus ulls infantils fos tan vell com el padrí, era uns anys més gran i per tant, se li devia un respecte.

L'oncle Batà s'havia emportat del segle XIX una anacrònica faixa. Negra i ben cenyida. És curiós que aquests homes rudes que només es mudarien per fer el darrer viatge tinguessin un estil propi. I el lluïen  fins a les últimes conseqüències, sense fer concessions. Els que portaven armilla, la portaven sempre. N'hi havia que eren d'elàstics per subjectar els pantalons. O de boina. O de gorra de visera. Sense excepcions. Quan una peça es feia malbé se'n compraven una altra d'exactament igual. Torno a visualitzar a l'oncle Batà i afegeixo a la faixa una camisa d'un blau trist. Érem veïns. Tinc ben present la imatge d'ell prenent el sol o la fresca al carrer, assegut en una cadira de bova. Una escena remota que  m'ha portat a recordar una anècdota deliciosa que tenia completament oblidada. Any vuitanta, si fa no fa. Som en ple procés de debat de la llei del divorci. El capellà del poble rep la visita inesperada d'aquest vell enfaixat i senyora. "Mossen (sense accent, pronunciat móssen) mos venim a descasar". Tenia la seua lògica anar a desfer el despropòsit allà on es va originar. Però no tenien llibre de reclamacions.

La gorra formava part del padrí.