divendres, 1 de març del 2013

Matar dimonis


Mossèn Ramon Huguet, rector del Cogul, estava esfereït per l’afició que tenia la canalla d’aquell poble a matar dimonis. Intrigat, una tarda va seguir els xiquets per veure en què consistia aquell joc. S’emportaria la sorpresa de la seua vida. Armats amb pedres, els petits carregaven contra uns ninots pintats en una roca. Mossèn Ramon era un home de cultura i de seguida va intuir els milers d'anys d'història de la balma. Lluny de promoure l’extermini satànic, va contactar amb els autors de la futura Enciclopèdia Espasa Calpe, que es trobaven en el procés de recollida de dades Des d'aquell llunyà 1908 el jaciment està considerat un dels més importants de Catalunya i, de fet, està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Impressiona. Hi ha més de quaranta figures de diferents èpoques. Unes daten del 7.000 abans de Crist, però n’hi ha d’anteriors, de caire més esquemàtic. I de molt posteriors. Fins i tot hi ha una inscripció llatina: Secundio votum fecit. O, el que és el mateix, la Roca dels Moros va ser un espai de culte durant segles. I la màgia perdura. El neolític és bellament narrat en aquesta balma. Hi trobem toros, cabres, cérvols i, és clar, caçadors amb arc. Les escenes cinegètiques, però, no són les més excitants. Unes dones vestides amb llargues faldilles i els pits enlaire ballen al voltant d’un home amb el membre en erecció. La notícia va córrer com la pólvora. I sense Twitter ni Whatsapp. “Pintures quaternàries al Cogul!” -així li'n deien-. El Centre Excursionista no va tardar a muntar una sortida. I no era fàcil. Els camins eren de l'època de les pintures, si fa no fa. “Mos ham perdut, am volcat dos vegades; però... no'ns ha passat res”, van resumir quan la tartana va retornar a Lleida. Estaven emocionats. El professor de Prehistòria de la Universitat de Fribourg Henri Breuil va confirmar la importància de la descoberta. La correcció política no era el fort d'aquest expert, que destaca que l'escena del ball és anàloga “á la que's practica entre molts dels salvatjes actuals”. Parlant de salvatjades: fa anys que aquest patrimoni no es pot visitar. S'hi ha construït un Centre d'Interpretació... però no hi ha diners per posar-lo en marxa. Per sort, on no arriben les institucions, arriba l'interès dels veïns, que han rebut formació al Museu de Lleida per exercir de guies voluntaris.

El retrovisor (Segre, 1-3-13)




8 comentaris:

  1. Gràcies per un bon article.

    I la cooperativa del Cogul ha tret a la venda Oli Rupestre del Cogul, amb les pintures a l'etiqueta.

    Vaig assistir a l'acte de la primera pedra del Centre, i et fa pensar com a vegades Catalunya ha oblidat el patrimoni de la Catalunya del ponent, només cal pensar en la Seu Vella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu! És increïble haver construït un centre d'interpretació, haver restaurat les pintures i, després, deixar- ho morir tot. Inexplicable.

      Elimina
  2. L'altre dia, a l'animac, un gurú, el nom del qual ara no ens ve, explicava que l'havien dut a veure les pintures del Cogul i això i allò. Al començament la traductora simultània no la va encertar massa: el Cògul, la roca de l'amor... El gurú, que figurava que feia una "masterclass" però que al final va resultar una "myselfplast", explicava que s'hi veuen 5 dones i "a man with a big phalus". La traducció no va tenir pèrdua: "un home amb una falç". De debò. Un fart de riure.
    Cal dir que la traducció de la resta de la conferència ens va semblar força correcta, fins allà on natres allarguem en anglès. Creiem que la traductora no va fer escalfaments i va començar en fred.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh my god! Així que Nacho Vidal és un gran segador... El conjunt de la dansa fàl.lica el podeu comprar en forma de figura mòbil a la botiga del Museu del Lleida. Força sorprenent

      Elimina
  3. Hola,
    Jo tinc entes que el tema de la dança fàlica famosa s'ha d'interpretar amb més profunditat, ja que segons sembla no totes les figures que hi surten estan pintades de la mateixa època.
    Podria ser que quan van pintar a les dones amb els pits enlaire, a l'eroi bailarin ja feia mil anys que no se li aixecava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha figures d'èpoques diferents, ben cert. Però diria que el conjunt -o la major part de ballarines- eren contemporànies del nostre xicot tan trempat en tots els sentits de l 'expressió. De tota manera, ni sóc historiadora ni ho intento. M'agrada explicar històries. Unes suggerides per unes pintures de milers d'anys; d'altres inspirades per un tuït. Gràcies per llegir-les, en tot cas!

      Elimina
  4. Què poques alegries escriu la Història...
    Gairebé sempre cosida amb capítols indignes,horribles i inconfesables.
    Gràcies, Anna.

    ResponElimina
  5. Què poques alegries escriu la Història...
    Gairebé sempre cosida amb capítols indignes,horribles i inconfesables.
    Gràcies, Anna.

    ResponElimina