La dona que xisclava

El van despertar a punta de dia. No eren anys de massa explicacions, així que la canalla tampoc no en demanava. Però no li semblaven hores d'anar pel món. Anava errat. Encara no s'havia vestit que se li va omplir casa de gent estranya i a ell l'empenyien a marxes forçades. Res no tenia sentit, així que sense entendre què passava, va seguir les instruccions i va trucar a la porta d'un veí. “Què hi fas tu aquí? Que has caigut del llit?” Els badalls que feia semblaven donar-li la raó a l'amfitrió. Però el nen estava molt despert. “M'han fet vindre quan ha arribat una vella que no parava de xisclar”. El desconcert del petit es va encomanar al veí, però l'estranya parella de circumstàncies va anar fent la seua tot el matí, sense més especulacions sobre l'enigmàtica dona que cridava tant. Quan va tindre autorització per tornar a casa, es va trobar la mare i la germana fent bugada, com si fos dissabte. S'havia recuperat la normalitat. Molts anys després, el xiquet va saber que aquella misteriosa vella que l'havia tret de casa era una noia que amb prou feines passava dels vint. Els seus ulls infantils van veure una dona grossa, suada, amb la cara desencaixada pel dolor. Vivia a la cantonada, però no la va reconèixer. Era la filla gran d'una família que també havia vingut del sud. I aquest lligam era més poderós que la sang. La jove es va posar de part de matinada al cobert on malvivien. “Almenys que pareixi en un llit”, i la van portar a casa dels meus padrins, que no feia massa que en tenien. Tothom s'ajudava. No calia crear cap hashtag al Twitter per solidaritzar-se amb la misèria que compartien. Tots venien de l'infern de la gana. Tots van haver d'endinsar-se a la gola d'una mina. A tots els havia caigut l'ànima als peus quan van comprovar que el futur que havien anat a cercar en un llarg viatge amb tren no havia passat de llarg de la maleïda postguerra. No eren parents, però estaven agermanats per un sentiment atàvic, l'instint de supervivència. Què lluny ens queda aquest submón de xaboles. Prou per mirar amb recel els que han vingut de més al sud encara i passen com poden aquesta mala època que ens ha deixat sense feina i sense quartos. No hem de tindre por. Som nosaltres. És el nostre reflex a l'espill de la història. Així vivien els pares o els padrins dels que ara patim atacs de superioritat.  

El Retrovisor (Segre, 19 d'abril de 2013)

Aquest llit fotografiat per Llorenç Melgosa
 al poble abandonat d'Àrreu em va fer recordar
l'anècdota tantes vegades repetida pel meu pare.