divendres, 24 de maig de 2013

La prova del mocador


A Llorenç Capdevila, que em va donar la idea

Feia fred i havíem matinat més del compte, però ens fèiem un tip de riure. Érem quatre, literalment. Compartíem taula i torn d'encendre l'estufa. Era més estreta i allargada que la que teníem a casa. El tub que connectava amb el fumeral feia un capriciós recorregut en angle recte des del mig de la classe. Ara entenc que era la manera de repartir més homogèniament l'escalfor, però aleshores, aquests colzes metàl·lics em semblaven una luxosa sofisticació. Encendre una estufa no és tan fàcil com sembla. Primer havies de buidar la cendra, que escampava un polsim blanc que ens deixava galdosos. Després, carregar-la bé calculant de deixar prou aire i, finalment, posar-hi unes branquetes molt primes i seques que de seguida s'agafarien a la flama. Aquest era el nostre gran moment. No sabíem qui era Prometeu, però sempre havíem de sortejar a qui li tocaria de rebregar un full de diari, apropar-hi un misto i corrents per no cremar-te, embotir-lo a l'estufa per baix, pel calaixet que trèiem la cendra. No sempre ens en sortíem a la primera. I havies d'anar amb compte, perquè si a les nou la classe era freda i feia pudor de fum, te les carregaves. Moltes vegades, havíem d'obrir les finestres encara que ens congeléssim perquè no es notés tant l'olor delatora d'haver cremat més paper de l'estrictament necessari. Però tard o d'hora, el foc trobava la manera d'aferrar-se als troncs i en pocs minuts, la llenya deixava anar una suau melodia de confort. Tocava tancar i anar a la carbonera a carregar soques de totes les mides, que el matí era llarg. Li dèiem la carbonera encara que l'habitació estigués plena de llenya, perquè molts anys les mines donaven carbó. Els grans deien que era més brut, però a nosaltres ens agradava el doble, perquè t'allargava l'esbarjo. T'embrutaves tant carregant aquell cabàs de goma negra i gruixuda, que sabies que després fer el romancer tant com podies en tornar del pati, encara et deixarien anar a rentar les mans. Era el moment estel·lar. No patíem massa per treure'ns les marques negres, dedicàvem totes les nostres energies a sonar-nos amb força. I, després, la prova del mocador. A qui li hauria quedat més brut? No pensàvem en els nostres pulmons. Ni en els dels familiars que es passarien vuit hores sota terra. No eren temps de preocupacions. El món encara estava perfectament endreçat. 

El retrovisor, publicat al diari Segre (24-5-13)

Trobar un fòssil al carbó era un dels nostres senzills divertimentos.

6 comentaris: