divendres, 28 de juny del 2013

Si per mi fos


Si ara estiguéssim fent un d'aquells incòmodes trajectes d'ascensor acompanyats seria tòpica i parlaria del temps. D'aquesta primavera que s'ha atrinxerat al calendari. M'agradaria que fos eterna. Que no existís la calor. Ni la tristor de l'hivern. Em quedo amb les tardes lluminoses i l'agradable sensació de dormir tapat. Amb les roselles alegrant el paisatge amb generosa anarquia. Em fascinen aquestes flors. Tan humils i tan delicades a la vegada. Tan altives. No les pots posseir. El sacrilegi d'arrencar-ne una es paga amb el càstig de veure-la morir. Un final agònic que et deixa les mans enganxoses i l'ànima bruta. Les roselles resumeixen aquesta màgia intangible de la primavera. Només en cal una per fer d'un sembrat un paisatge hipnòtic. Bellíssim. Tan humils i tan poderoses. Tan inesperades. Una fracció de segon a través de la finestra del cotxe és suficient per sentir un calfred d'emoció. Com aquell instant meravellós en què simules no adonar-te de la calidesa de la pell que t'ha fregat en una carícia accidental. Matussera i furtiva. La primavera -tant és que sigui estiu- és una reivindicació de l'amor. Per això algun geni va decidir encabir-hi els exàmens, perquè els joves no l'acabessin de disfrutar del tot. Perquè els remordiments s'incrustessin en el seu ADN. Em sembla una venjança miserable i mesquina. De no poder pair la felicitat aliena. Si per mi fos, l'època de tancar-se a estudiar coincidiria amb el fred inhòspit. I quan les fosques orenetes de Bécquer tornessin a planar sobre un camp esquitxat de roselles alliberaria aquests injustos condemnats a reprimir les seues ànsies de viure. Però de mi no depèn. I els pobres es passen aquests dies meravellosos tancats a la biblioteca. Amb l'angoixa de sentir la fredor de l'acer de la seua particular espasa de Dàmocles apuntant directament al seu futur. No n'hi ha prou amb aprovar. Necessiten un 6,5 de mitjana. És la xifra màgica perquè el ministre Wert consideri que no ets un cafre i siguis digne d'optar a una beca. Em pregunto en quin moment aquest home va deixar de ser jove. Prou jove per no ser del tot conscient que te la jugues. Prou jove per deixar-te portar pel cor. Fins i tot els alumnes més brillants han tingut alguna primavera més alterada del compte. Ah, no, que n'hi ha que ja eren vells a la universitat.

El retrovisor (Diari Segre 28 de juny de 2013)

Rosella escapçada de Llesp. (Núria Castells)

divendres, 21 de juny del 2013

Un bisbe amb l'aigua al coll

Quan només hi havia una cadena de televisió, tots els programes triomfaven. Ja fos un d'economia domèstica com El canto de un duro o un sobre seguretat viària, La segunda oportunidad. El primer el miràvem amb desgana com a penyora per no perdre'ns ni una dècima de segon de Mazinger-Z, que començava just després. Del segon només ens interessaven les escenes en què la càmera permetia anar enrere al conductor i evitar el fatal error que havia provocat l'accident. Però ja se sap que tant és les oportunitats que ens donin, que ensopeguem amb la mateixa pedra les vegades que faci falta. Dimarts, no cal que els expliqui el desastre que es va viure a la Val d'Aran i a bona part del Pirineu. Per als malalts d'hemeroteca com jo, un déjà vu de manual. Fa exactament cinquanta anys, la matinada del 2 al 3 d'agost de 1963, una impressionant tromba d'aigua va provocar importants inundacions a la mateixa zona que ha patit els aiguats actuals. Arties, com ara, en va sortir especialment malparada. Aquí conflueixen el Valarties i la Garona que van arrasar amb tot el que van trobar al seu pas. Un matrimoni francès que estiuejava a l'Aran va perdre la vida en veure's sorprès per la crescuda de l'aigua. També va morir una senyora gran del poble i almenys cinquanta persones més es van quedar sense casa, donat que la riuada es va endur dotze edificis i va provocar seriosos danys en molts d'altres. A l'altra banda del túnel, la situació també era caòtica. Al Pont de Suert, el riu Noguera Ribagorçana va créixer set metres. I ho va fer de manera tan imprevista i furiosa, que va destrossar el pont que comunicava el casc antic amb el barri d'Aragó. En pocs minuts, els veïns veien impotents com la força de l'aigua arrossegava les seues cases i els deixava sense més pertinença que la seua desesperació. La nit també va ser llarga a Vilaller. A l'estiu es convertia en capital episcopal. Els seminaristes de Lleida, amb el bisbe Aurelio del Pino al capdavant, hi passaven unes plàcides vacances. De sobte, l'aigua va inundar el Seminari d'Estiu i pujava, imparable, disposada a fer-se seu l'edifici. Era nit tancada i queia el diluvi universal, però bisbe i seminaristes van haver de córrer a refugiar-se en un prat perquè semblava que l'immoble no aguantaria. Escriurem mil vegades "a la vora del riu no t'hi facis el niu". 

El retrovisor. Diari Segre (21-6-13)

divendres, 14 de juny del 2013

Un mas robat

El mas del Cantarelo, completament rovellat.

Era un lloc màgic. Sí que és veritat que hi arribaves  una mica marejada, que tants sotracs passen factura, però un cop veies Montmaneu reduït a un turonet de tant com havies pujat serra amunt, ja hi eres. Una intensa olor de timó i silenci. Un paisatge auster de secà, sense concessions. La terra esblanqueïda i esquarterada, oliveres retorçudes i, de tant en tant, algun pi monumental, inabastable, dels que s'han guanyat a pols de tenir un nom propi. Des d'aquesta talaia, el riu feia de metàfora lorquiana, com un fil de plata que es recargolava als peus d'un horitzó de serres blaves que delimitava amb precisió el nostre petit microcosmos. I aquí, justament aquí, als anys setanta s'hi va construir el mas dels meus somnis. No s'assemblava a cap altra casa que jo hagués vist. Era un misteri futurista. De ferro i pintat de dalt a baix d'un color blanc immaculat. Ens imaginàvem que a l'interior hi havia algun laboratori altament secret. Paràvem l'orella tractant de descobrir alguna pista que intuíem que ens connectaria amb la NASA (com a mínim). Però res, sempre el vam trobar tancat i barrat. Com a molt, gosàvem picar en alguna de les parets amb força, espantant-nos abans i tot de sentir aquell terrabastall metàl·lic que nosaltres mateixos havíem provocat. Potser si podíem espiar per alguna de les estranyes finestretes rodones que tenia aquell mas... Però aquells curiosos ulls de bou de secà eren massa alts, inaccessibles. A tocar del mas del Cantarelo, que així era conegut, hi ha un pi d'ombra generosa que acollia el nostre berenar. Però no aguantàvem més de deu minuts. El metall de la casa ens atreia com a imants i seguíem voltant-la sense rendir-nos. Potser trobaríem alguna esquerda, algun minúscul forat que ens confirmaria les nostres sospites. Hi vaig tornar fa sis o set anys. La vigília de Reis. Un dia fred i assolellat. Era un lloc encara més enigmàtic que no recordava. Ja no semblava un laboratori per fer experiments extraterrestres. Estava completament rovellat. Però mantenia, intacte, el magnetisme. Semblava una de les estacions Dharma de la sèrie Lost. Em diuen que ara fa uns dies, els lladres de coure van batre un dels seus rècords de deliri i el van robar. No vull dir que van robar-hi, com malauradament passa tan sovint. No, el van robar. Se'l van emportar. Sencer. El misteri continua.

El retrovisor (Diari Segre 14-6-13)


divendres, 7 de juny del 2013

Es quedaran de pedra


La realitat sempre supera la ficció. Els guionistes de The Simpson's s'escarrassen perquè Homer la digui més grossa a cada capítol. Hi ha molts llistats de frases cèlebres de l'home groc que ha fet de la mesquinesa un estil de vida. Aquesta surt a tots els rànquings: “Podràs tenir tots els diners del món, però hi ha una cosa que no et podràs comprar... un dinosaure!”. Meeec! Error. Ara resulta que sí. Al mes de març algú va emportar-se del National Dinosaur Modern de Camberra, a Austràlia, un exemplar d'utahràptor. Sense haver-hi estat, ja els dic que si mai planegen emular Erik el Belga, és un bon lloc per iniciar-se. El vigilant nocturn deu tenir el son profund. Només així s'explica que els lladres poguessin endur-se una bestiola de tres metres. Però molts coneixements de paleontologia no tenien aquests pispes. Es tractava d'una rèplica feta amb fibra de vidre. Si volies impressionar les visites, ja et servia. Però si esperaves retirar-te, mala peça al teler, que no valia més de 2.400$. Tres mesos després, la història es repeteix. Aquest cop, a Coll de Nargó. La setmana passada, els paleontòlegs donaven a conèixer, emocionats, la troballa d'un esquelet sencer que podia ser d'una cria o bé d'un depredador que voltava els ous postos a l'Alt Urgell fa 65 milions d'anys. La investigació es preveia llarga i apassionada. Amb el que no es comptava és amb que seria una investigació fora de l'àmbit universitari. No tindrà lloc al laboratori de l'Institut Català de Paleontologia, sinó en una comissaria de Mossos d'Esquadra. Perquè l'esquelet ja no és al jaciment de Nargó. Dijous passat uns lladres van emportar-se la pedra de cent quilos que atresorava aquest fòssil excepcional. Dubto que anessin tan elegants com George Clooney a Ocean's Eleven, que si has de fer anar una barrinadora, el vestit de Gucci et quedarà galdós. Potser sí que hi ha un milionari excèntric que ha tingut el caprici, però molt em temo que els lladres d'una i altra banda del món tenien una cosa en comú: pocs coneixements científics. Aquesta pedra per a un paleontòleg té un valor incalculable, però al mercat negre no val res. I, mentrestant, jo també investigo un misteri relacionat amb els saures. Qui em deixa una sargantana diària al munt de la roba bruta? El llistat de sospitosos l'he reduït a dos gats.

El retrovisor. Diari Segre (7-6-13)

Mosquis en un bucle.