Un mas robat

El mas del Cantarelo, completament rovellat.

Era un lloc màgic. Sí que és veritat que hi arribaves  una mica marejada, que tants sotracs passen factura, però un cop veies Montmaneu reduït a un turonet de tant com havies pujat serra amunt, ja hi eres. Una intensa olor de timó i silenci. Un paisatge auster de secà, sense concessions. La terra esblanqueïda i esquarterada, oliveres retorçudes i, de tant en tant, algun pi monumental, inabastable, dels que s'han guanyat a pols de tenir un nom propi. Des d'aquesta talaia, el riu feia de metàfora lorquiana, com un fil de plata que es recargolava als peus d'un horitzó de serres blaves que delimitava amb precisió el nostre petit microcosmos. I aquí, justament aquí, als anys setanta s'hi va construir el mas dels meus somnis. No s'assemblava a cap altra casa que jo hagués vist. Era un misteri futurista. De ferro i pintat de dalt a baix d'un color blanc immaculat. Ens imaginàvem que a l'interior hi havia algun laboratori altament secret. Paràvem l'orella tractant de descobrir alguna pista que intuíem que ens connectaria amb la NASA (com a mínim). Però res, sempre el vam trobar tancat i barrat. Com a molt, gosàvem picar en alguna de les parets amb força, espantant-nos abans i tot de sentir aquell terrabastall metàl·lic que nosaltres mateixos havíem provocat. Potser si podíem espiar per alguna de les estranyes finestretes rodones que tenia aquell mas... Però aquells curiosos ulls de bou de secà eren massa alts, inaccessibles. A tocar del mas del Cantarelo, que així era conegut, hi ha un pi d'ombra generosa que acollia el nostre berenar. Però no aguantàvem més de deu minuts. El metall de la casa ens atreia com a imants i seguíem voltant-la sense rendir-nos. Potser trobaríem alguna esquerda, algun minúscul forat que ens confirmaria les nostres sospites. Hi vaig tornar fa sis o set anys. La vigília de Reis. Un dia fred i assolellat. Era un lloc encara més enigmàtic que no recordava. Ja no semblava un laboratori per fer experiments extraterrestres. Estava completament rovellat. Però mantenia, intacte, el magnetisme. Semblava una de les estacions Dharma de la sèrie Lost. Em diuen que ara fa uns dies, els lladres de coure van batre un dels seus rècords de deliri i el van robar. No vull dir que van robar-hi, com malauradament passa tan sovint. No, el van robar. Se'l van emportar. Sencer. El misteri continua.

El retrovisor (Diari Segre 14-6-13)