Guerra a l'oblit

La pregunta era molt concreta: es va volar la cúpula de l'ermita durant la guerra? En un poble de mil habitants tot se sap. És de suposar que si el detall més trivial de la intimitat de cadascun dels seus veïns és de domini públic, un episodi tan espectacularment dramàtic s'hauria d'haver incrustat a l'ADN de la nostra memòria col·lectiva. I no. L'arquitecte de la Diputació que dirigeix les obres de restauració va obtenir més respostes dels maons rojos que desafiaven l'oblit que de nosaltres, feliços ignorants. Però els interrogants esperonen i vam preguntar a qui encara en tenia record. I tant si la van volar! Va ser una d'aquelles nits llargues en què la guerra exhibia el seu ampli repertori de baixesa moral. Amb lleugeres variants, la història es va repetir a tots els pobles i ciutats del país. Segles de ràbia i repressió contingudes, poca cultura i vi de mala qualitat. Una combinació literalment explosiva. Els pinxos que es van emborratxar de poder el terrible estiu del 36 també volien cremar l'església, no cal dir-ho. Però el Senyor Boira, el mestre i alcalde republicà, va posar-hi seny. Era l'edifici més gran del poble. De cremar-lo no en traurien res i, si pensaven una mica, s'adonarien que el podien aprofitar, ni que fos de magatzem. I així es va fer. Tots els sants a la foguera i a embalar fruita a l'església. No és un episodi especialment dramàtic en el context miserable d'una guerra. Però els records d'aquesta dona que ronda els noranta ens van sacsejar la consciència. Com pot ser que se n'hagi perdut la memòria? La resposta és complicada. No s'hi val allò tan obvi que la història l'escriuen els vencedors perquè, en aquest cas, els dolents eren els vençuts. No, no és tan senzill. Se n'ha perdut la memòria perquè hi va haver una generació que va viure coses tan esgarrifoses que no va gosar alimentar la bèstia que portem dins transmetent els records de la ignomínia. No sé si van fer bé. Egoistament, em dolen totes les històries que es perdran com llàgrimes en la pluja. Però que 77 anys després es preservi la identitat d'aquells que van encendre els cartutxos de dinamita és el que ha fet que poguéssim passar pàgina i enterrar rancúnies. Haver viscut el franquisme els faria aprendre una lliçó molt cruel: la guerra no s'acaba mai. Després de les batalles ve la repressió. Les purgues. L'escarni.

El retrovisor (Segre 2-8-13)