divendres, 1 de novembre de 2013

Buidar carabasses


No, no i mil vegades no! Qui ha sigut la llumenera que ha decidit que buidar carabasses és una tradició anglosaxona exclusiva de Halloween? També forma part de la nostra. I ben bonic que era. Quan jo era petita, a totes les cases que hi havia canalla se'n buidava una per nen. Se li feien un ulls i una boca terrorífics i es posaven al balcó amb un ciri a dins (encès) que es consumia durant la nit de la Castanyada. Encara no era fosc i ja se'n veien a totes les cases, que algun avantatge havia de tenir el depriment canvi d'hora. Als xiquets els agradaven més les allargades, tipus carabassó (Freud, descansa, que ja ens en fem el càrrec). A nosaltres, les rodonetes, al més pur estil Ruperta de l'Un, dos, tres. No és fàcil buidar la carabassa. Normalment, t'ho feien els pares, perquè no prenguessis mal. Però sempre hi havia una primera vegada emocionant, de contacte amb la navalla. Més per fer els detalls que una altra cosa, però amb aquella excitació del perill controlat. D'iniciació. No la vam comprar a la Girona trista dels set anys de Joan Margarit, però també ens agradava sentir la fulla sensual i freda sobre el palmell de la mà. El soroll macarra en prémer el botó que disparava l'arma. No sé quan ni per què es va deixar de fer. Però em consta que no érem l'únic poble de Catalunya. L'any passat vam fer d'Amades 2.0 via Twitter amb el periodista Francesc Canosa. La seua padrina li havia explicat que a Balaguer també es feia, això. Sí, d'acord que potser el Costumari Català tenia una base científica un pèl més rigorosa que la nostra. Però tant és. Vull pensar que avui encara hi haurà joves que descobriran que no hi ha res pitjor que una ressaca de moscatell, perquè ahir van celebrar la Castanyada. Amb les inevitables castanyes, els panellets (per a aquells que els puguin pagar) i els moniatos. Però no tingueu remordiments i amplieu horitzons si us ve de gust de fer-ho. No us estigueu de buidar carabasses i deixar-les enceses al balcó. Quan no existia Port Aventura, quan les pel·lícules de por eren patrimoni exclusiu de les nits en blanc i negre de Chicho Ibáñez Serrador, ja hi havia criatures autòctones catalanes que les disfrutaven. En dono fe. Això sí, l'endemà, a estrenar la roba d'abric encara que fes calor, i al cementiri. I després a missa. No hi havia tracte possible. Ni truc.

El retrovisor (Segre, 1-11-13)

3 comentaris:

  1. Fa una hora que estic al·lucinant amb els teus escrits. M'agraden molt. Vaig descobrir-te ahir amb la crònica “París, Texas, Lleida” penjada a Núvol, la teva personal mirada de l'exposició de la Fundació Sorigué. Wim Wenders no és un director que sigui del meu gust (sóc més de Coppola, Allen i germans Coen, entre altres) però llegint-he m'ha agafat el cuquet i aniré a visitar-la. Ànims i endavant amb els teus escrits. Et segueixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, m'has alegrat la nit. moltes gràcies!

      Elimina