divendres, 30 d’agost de 2013

Tota la veritat


Amb la vènia. He de confessar que mai no he assistit a un judici. La meua nul·la cultura en aquesta matèria es limita a una sobreexposició a pel·lícules i sèries de televisió americanes. Ara és moment de dir: “Protesto!” En el meu imaginari els testimonis juren sobre la bíblia dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. I jo em pregunto si això és possible. Si algú pot dir tota la veritat. Si algú pot arribar a saber mai tota la veritat. Recordo una migdiada d'estiu que jugava en silenci -en temps de collita, la norma era sagrada- avorrint-me amb aquella dignitat imaginativa dels que no saben què són les activitats de lleure, ni l'ampli assortiment d'extraescolars ni les vacances. De sobte, música celestial. “Gitanos!”. Sí, efectivament, encara no sabíem què era la correcció política. El crit instintiu tindria conseqüències, però a veure qui es podia reprimir sentint dringar campanetes. Havia vist mil vegades el carro dels gitanos, amb els animals guarnits amb cascavells per anunciar l'espectacle des de la llunyania. No calia, perquè les ferradures dels cavalls ressonaven amb força als carrers cimentats. Un contrast de greus i aguts compassats creant una melodia que ara em sembla d'una tristor infinita però que aleshores em produïa una pueril excitació. “Gitanos!”, vaig insistir. Els germans vam sortir al balcó disposats a rebre amb els braços oberts aquells nòmades que ens portaven cine passat de moda a la plaça, pallassos o malabars. No ho enteníem. Semblava que aquest cop s'anunciaven amb un espectacular truc de màgia i s'havien tornat invisibles als nostres ulls. Els sentíem passar, però no els vèiem. I s'allunyaven com fantasmes sense que fóssim capaços d'entendre com s'ho feien. Ens disposàvem a investigar-ho sortint al carrer sense el preceptiu salconduit del permís patern i/o matern quan, justament, la nostra mare apareixia pel passadís aguantant-se el riure. Ens havia sentit, però lluny d'enfadar-se també va sentir la curiositat d'aguaitar. Ella tampoc no va veure el carro però ho va entendre tot. El cavall era una noia que seguia la incòmoda moda dels setanta de portar esclops amb la sola de fusta. El guarniment de campanetes i cascavells era un senyor que caminava just al seu darrera amb dos ampolles de cervesa a cada mà. Així va ser com vaig descobrir que la veritat és relativa.

El retrovisor (Segre 30-8-13)

divendres, 23 d’agost de 2013

Forasters


Volíem viure en una sèrie de televisió. El nostre món no era homologable al que ens mostrava la petita pantalla. Així va ser com les grues es van convertir en el nostre referent paisatgístic i un exèrcit de paletes va aixecar cases idèntiques i afilerades a tots els bancals que tenien el vist-i-plau de la regidoria d'Urbanisme de torn per deixar de ser-ho. En pocs anys, els pobles van créixer i van fer goig. Però molt em temo que pagant un preu molt alt, el de perdre la seua personalitat. No és només qüestió de tipologia de cases i materials de construcció. No, va ser un canvi més subtil. Els pobles es van convertir en barris residencials. Els nous habitants d'aquestes còpies -no precisament barates- de Wisteria Lane no en sabien res dels codis que regeixen les petites comunitats. Ells van comprar una casa i prou. Però van canviar, sense saber-ho, les regles del joc. Això no és bo ni és dolent. Simplement, ha passat. De la mateixa manera que els tractors van fer desaparèixer els animals de càrrega. I així va ser com va perdre el sentit una paraula imprescindible si havies nascut en un poble o eres John Wayne: “foraster”. La definició del diccionari es queda molt curta per entendre el concepte. Un foraster era un esdeveniment en ell mateix. Soroll de persianes de fusta al seu pas. Ulls que l'escruten des del balcó. De tant en tant, un rogle de dones grans que feinegen assegudes en cadires de bova. Un tímid “adéu, passi-ho bé” per fer més suportable la interrogació silenciosa i descarada de les veïnes i, acte seguit, sense temps a interpretar aquella resposta aparentment assajada de tan sincronitzada, un murmuri in crescendo que li fa accelerar el pas instintivament. Sap, sobretot si ell també és de poble, que és el moment de les especulacions. De bastir una història que no sempre s'ajustarà a la realitat. Tard o d'hora, algun vell dels que han arribat a l'edat de permetre's el luxe de dir el que pensen li preguntarà obertament qui és i què hi fa, allà. Haurà de mesurar molt les paraules, perquè els forasters són culpables mentre no es demostri el contrari. Sempre. Els xiquets que ara juguen als parcs d'aquests paradisos adossats no ho saben. Tècnicament, també són de poble. Però fins que no tinguin edat per llegir Jesús Moncada no descobriran com era el seu món abans que ells hi arribessin. 

El retrovisor. Diari Segre (23-8-13)

divendres, 16 d’agost de 2013

Justícia poètica


No al pla del romànic”. Costa de creure, però hi va haver un temps en què aquestes pancartes proliferaven per la Vall de Boí. Sacrilegi? No: restes de sèrie del brutal desarrollismo tardofranquista que tants bons resultats econòmics havia donat en d'altres valls pirinenques. Un fre a les legítimes aspiracions de prosperitat d'un territori que no veia massa clar que unes esglésies atrotinades els poguessin reportar més beneficis que un hotel. No, no riguin, que no és ignorància. Prou que se les estimaven aquelles pedres mil·lenàries, però tret de quatre entesos, ningú no semblava interessar-se'n. Una enquesta dels primers noranta posava de manifest que els catalans situaven majoritàriament a Girona Sant Climent de Taüll. Hi havia molta feina a fer. Moltíssima. De restauració del patrimoni, de promoció turística, de creació d'infraestructures... En menys d'una dècada s'havia treballat tant que la Vall de Boí era un referent de turisme de muntanya i el seu romànic, polit i endreçat, es cotitzava a l'alça. Tant és així, que va aconseguir un passi vip per entrar al selecte club del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Una història amb final feliç, per variar. Des que als anys vuitanta es van posar de moda els escalfadors sabem que la fama costa, que res no és fàcil. Que l'èxit és vèncer la por al fracàs. Per això em mereixen tant de respecte les iniciatives aparentment tronades que desafien la crisi i els mals auguris: el festival Esbaiola't, d'Esterri d'Àneu; el cicle d'espectacles de petit format Cua d'Estiu de Fondarella; la Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové de la Pobla de Cérvoles... En trobaríem exemples a cada comarca. Potser sí que tot està per fer i tot és possible. Que treballar dur i fer-ho bé no és garantia de res. Però quan s'arriba a l'olimp des d'una drecera, tard o d'hora s'ha de pagar peatge. O al plató de Sálvame Deluxe si aquesta fama ha arribat via entrecuix televisat o davant d'un jutge si t'has passat per aquest mateix entrecuix l'ètica que se li suposa (i se li ha d'exigir) a qualsevol càrrec públic. M'agrada pensar que qui la fa la paga. Sé que semblo una ingènua. Però crec en la justícia poètica. Encara. I si cal, faig d'Scarlett i em preparo la pastanaga per jurar solemnement aquest capvespre que mai més no tornaré a passar ànsia. Crec en l'espècie humana, ves.

El retrovisor. (Segre 16-8-13)


divendres, 9 d’agost de 2013

El darrer estiu


Hi ha fronteres clares i diàfanes. La de Gibraltar, aquests dies, n'és un exemple. També n'hi ha de subtils i invisibles. No et posen cap segell al passaport, però de sobte, et trobes a l'enigmàtic altre costat. Aquella dimensió desconeguda i abstracta. El primer dia de feina, la incòmoda espera al notari per signar una hipoteca, el moment de pànic de sortir de l'hospital amb un maxicosi... I sense que cap duaner te n'hagués informat, has fet cap a un temps verbal que mai no havies conjugat en present. I menys d'indicatiu. Ets gran. En algun moment dels darrers anys t'has fet gran. I t'inquieta saber quan. Si és que hi ha un quan possible. Em ve al cap una Nancy. Una Nancy que porta faldilla texana i un jersei de punt groc. Em veig reflectida al plàstic de la capsa mirant-la embadalida i m'avergonyeixo del meu moment de debilitat. Sento que ja no tinc edat perquè m'agradi. No té res d'especial aquella nina, potser si m'he aturat a l'aparador és perquè tinc un atac de nostàlgia preventiva. La certesa que serà l'última Nancy. No tinc memòria d'haver-hi jugat. Només d'haver-la desitjat. Enriqueta, la botiguera, s'adona del meu dilema i em diu una d'aquelles misterioses frases dels adults que per alguna estranya raó es queden ocultes al teu subconscient per retornar-te com un boomerang venjatiu al cap dels anys. “Disfruta-la, que ja tindràs temps de ser gran, dona!”. Intueixo que va ser la darrera tarda de la meua infantesa. De fet, hi podria posar data. A la ràdio que no escolto canvien el to i Enriqueta, incrèdula, la posa molt forta. Té la boca oberta i una mà al cor, com si se l'hagués d'aguantar perquè no se li escapés. “Han disparat al Sant Pare!”, diu. A l'instant, totes les dones del carrer són a la botiga comentant la jugada i jo me'n vaig, discretament. Més que res perquè no sàpiguen que m'estava mirant una nina. No em semblava tan greu l'atemptat. Feia quatre dies que s'havia mort un altre Papa i, suposo que trobava rutinària l'elevada sinistralitat del sector. Encara creuaria altres fronteres. I un estiu descobriria que el concepte vacances ja no era sinònim d'aquell període etern de llibertat salvatge. Mai no m'ha agradat l'estiu. Però sé que m'enganyo afirmant-ho. Que hi va haver un temps en què la preciosa llum de setembre semblava apagar la felicitat. I em pregunto quin va ser aquest darrer estiu.

El retrovisor. (Segre, 9-8-13)

divendres, 2 d’agost de 2013

Guerra a l'oblit


La pregunta era molt concreta: es va volar la cúpula de l'ermita durant la guerra? En un poble de mil habitants tot se sap. És de suposar que si el detall més trivial de la intimitat de cadascun dels seus veïns és de domini públic, un episodi tan espectacularment dramàtic s'hauria d'haver incrustat a l'ADN de la nostra memòria col·lectiva. I no. L'arquitecte de la Diputació que dirigeix les obres de restauració va obtenir més respostes dels maons rojos que desafiaven l'oblit que de nosaltres, feliços ignorants. Però els interrogants esperonen i vam preguntar a qui encara en tenia record. I tant si la van volar! Va ser una d'aquelles nits llargues en què la guerra exhibia el seu ampli repertori de baixesa moral. Amb lleugeres variants, la història es va repetir a tots els pobles i ciutats del país. Segles de ràbia i repressió contingudes, poca cultura i vi de mala qualitat. Una combinació literalment explosiva. Els pinxos que es van emborratxar de poder el terrible estiu del 36 també volien cremar l'església, no cal dir-ho. Però el Senyor Boira, el mestre i alcalde republicà, va posar-hi seny. Era l'edifici més gran del poble. De cremar-lo no en traurien res i, si pensaven una mica, s'adonarien que el podien aprofitar, ni que fos de magatzem. I així es va fer. Tots els sants a la foguera i a embalar fruita a l'església. No és un episodi especialment dramàtic en el context miserable d'una guerra. Però els records d'aquesta dona que ronda els noranta ens van sacsejar la consciència. Com pot ser que se n'hagi perdut la memòria? La resposta és complicada. No s'hi val allò tan obvi que la història l'escriuen els vencedors perquè, en aquest cas, els dolents eren els vençuts. No, no és tan senzill. Se n'ha perdut la memòria perquè hi va haver una generació que va viure coses tan esgarrifoses que no va gosar alimentar la bèstia que portem dins transmetent els records de la ignomínia. No sé si van fer bé. Egoistament, em dolen totes les històries que es perdran com llàgrimes en la pluja. Però que 77 anys després es preservi la identitat d'aquells que van encendre els cartutxos de dinamita és el que ha fet que poguéssim passar pàgina i enterrar rancúnies. Haver viscut el franquisme els faria aprendre una lliçó molt cruel: la guerra no s'acaba mai. Després de les batalles ve la repressió. Les purgues. L'escarni.

El retrovisor (Segre 2-8-13)