divendres, 28 de febrer del 2014

I tant si tornaran!


No sé a qui li hem d'agrair, però és tot un detall que el mes de febrer tingui, a tot estirar, 29 dies. I es fa llarg. Demà, quan entrem al març, tant serà el que diguin els astrònoms: ens instal·larem a la primavera per més fred que faci. En tenim tantes ganes que estem disposats a esperar-la asseguts al banc de la Penélope de Serrat amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit dels diumenges. Intuïm que, com ella, patirem un cert desencant quan per fi arribi. Perquè no serà la primavera que esperem, sinó una altra. Tornaran les orenetes, però no seran les de Bécquer. És tan temptadora la nostàlgia. Una illa sempre disposada a acollir nàufrags. Potser per això, la sola invocació del nom del poeta ens estova. A Bécquer mai no ens l'hem acabat de prendre seriosament, perquè és aquell primer amor tan llunyà que ens commou i ens avergonyeix a parts iguals. Un estiu encara més remot, Gustavo Adolfo va decidir canviar d'aires. Literalment. Només tenia 24 anys, però ja en feia tres que li havien diagnosticat tuberculosi. Sentia que encara li quedava molt per viure (i per escriure), així que no es va rendir. Si el Pirineu li oferia una mínima possibilitat, l'esgotaria. Som al 1860 i l'encara desconegut poeta romàntic s'instal·la a la fonda Cal Pantanó de Bellver de Cerdanya. El misteri que desprèn el barri antic de la vila i l'impressionant paisatge que l'envolta el sedueixen amb la mateixa passió que la noia de pupil·les blaves de la cèlebre Rima. Josefina Espín va ser una musa efímera. Poc després cauria rendit als braços d'una cantant d'òpera d'ulls negres, Julia Espín. No és casual que tinguessin el mateix cognom: eren germanes. Tenia massa coses al cap quan arriba a la Cerdanya. I es deixa portar. Un dia fa una excursió providencial al poble vell de Sant Martí dels Castells, als afores de Bellver. Se n'emporta la llegenda La cruz del diablo. Bellver no obra la cura miraculosa que cerca el poeta, però alguna cosa canvia a dins seu. Aquell mateix any coneix la que serà la seua dona. Podríem pensar que ha decidit posar la vida en ordre, però el cert és que Casta Esteban, futura esposa de Bécquer, és la filla del metge que li tracta una malaltia venèria. Casta no va fer honor al seu nom i li va ser infidel.  Com canvien les tornes! La del 1870 seria la darrera primavera del poeta.  

El retrovisor (Segre, 28-2-14)

divendres, 21 de febrer del 2014

Una soga a l'armari



Juno, l'adorable Juno, ha sortit de l'armari. Ellen Page, l'actriu que li va donar vida, ha fet públic que és homosexual. Si no l'han vist, busquin el vídeo a internet. És molt emotiu. Però, a la vegada, em produeix una certa esgarrifança. Hi ha dolor en les seues paraules. Hi ha una vida que ha estat difícil, que s'ha hagut d'amagar. Costa de creure. Aquesta noia tan guapa, que ha estat nominada a l'Oscar a la millor actriu, avui fa vint-i-set anys. Només vint-i-set. Això vol dir que va néixer el 21 de febrer de 1987. Com pot ser que algú que encara era adolescent quan vam entrar al segle XXI s'hagi vist obligada a portar una doble vida? Sobre el paper, les coses han canviat molt. Però les lleis també condemnen el crim i no per això s'ha deixat de matar. Vull pensar que no som cruels ni mesquins. Que hi ha de tot. I que tard o d'hora l'homofòbia serà percebuda amb la mateixa repulsió que el racisme. Però seguim fent bromes de mal gust a costa dels diferents. Aquella por tan primitiva i animal. Tan irracional. I em ve a la memòria una làpida de marbre amb la foto d'un noi vestit de soldat. No sé qui és. No l'he conegut. Però m'estranya que no tingui història. Per antigues que siguin, de les tombes que acullen difunts que van marxar abans d'hora tothom en sap alguna cosa. Un dia de Tots Sants endevines per què aquell mort és anònim, encara que tingui nom. “Es va matar. Déu l'hagi perdonat”. Aquest eufemisme, si has nascut en un poble, és clar i diàfan: es va suïcidar. Les dones segueixen caminant en un silenci que sembla respectuós. Però no n'és. “Ja és molt que sabés fer el nus, pobret”. Hi ha tanta maldat condensada en aquesta frase. El diminutiu destil·la verí. Una generosa cullerada de mata-rates en un got de llet calenta i ensucrada. A traïció. Descobreixo que hi ha persones d'aparença i vida normal que són dolentes. Que no tenen pietat. Em crema la cara. Una fiblada d'odi m'ha encès i he de reprimir les ganes d'aturar-les i carregar-les amb la culpa que tenen i que mai no assumiran. És per comentaris com aquest que un jove pot prendre la terrible decisió de treure's la vida. Sí, aquest noi era capaç de fer un nus corredís en una soga. I, segurament, era capaç de moltes altres coses. Potser era gai. Potser, simplement, era tímid. I el vau obligar a suportar el pes del món fins a esclafar-lo.

El retrovisor (Segre 21-2-14)


divendres, 14 de febrer del 2014

L'origen de la vida



Fa uns dies vaig participar en un acte de l'Aula d'Extensió Universitària de Tàrrega. Una de les assistents va preguntar per què els mitjans de comunicació no donem bones notícies. Se li feia estrany que en uns moments tan complicats no ens aliéssim amb l'optimisme. Resulta frustrant que et vegin com un au de mal averany (sobretot si, com jo, tenen una fòbia irracional a tot animal de ploma). Als periodistes ens encanta donar bones notícies! Darrerament n'he vist dos de publicades que el complicat disc dur que tenim per cervell ha arxivat a la carpeta de les rialles que il·luminen el món. D'una banda, l'institut Joan Oró de Lleida s'ha convertit en el primer centre públic de Catalunya que ofereix l'ESO en anglès. Que malgrat els pals a les rodes (i algun al llom) que compliquen la vida i la feina dels docents hi hagi un equip amb prou empenta per endegar un projecte tan ambiciós vol dir que no ho tenim tot perdut. I que això passi quan la Paeria ha decidit convertir el 2014 en l'Any Oró és, senzillament, meravellós. Enguany farà una dècada que va morir aquest científic irrepetible. S'hagués fet un tip de riure amb la coincidència. Quan va aterrar als Estats Units el 1952 amb prou feines parlava anglès. “Vaig arribar a l'hotel i el noi de la recepció em va dir una frase que no vaig comprendre. Li vaig fer repetir. I em vaig tornar a quedar igual. Només entenia “no bathroom” i jo li deia: “ok, no problem” i li aixecava el dit polze. El noi es desesperava. En realitat, em deia que no tenien habitacions. Confonia bathroom amb bedroom. Aquest era el meu nivell d'anglès”. Quatre anys més tard ja era doctor en Bioquímica i professor a la Universitat de Houston. Era una ment prou brillant perquè la NASA el reclamés en diversos projectes, inclòs el mític Apollo. El fill d'un humil forner que passava les nits en vetlla mirant les estrelles va ser un dels científics que van aconseguir que l'home trepitgés la Lluna. Una metàfora preciosa. De fet, a ell li agradava molt la poesia. Recitava La vaca cega de Maragall amb un deix americà molt característic. S'enyorava, no se n'amagava. Però aquest no és país per a científics. Va intentar tornar el 1980 i va arribar a ser diputat al Parlament. Però aquí no podia seguir estudiant l'origen de la vida. Trista ironia haver de cercar els orígens tan lluny d'on els tens.

El retrovisor (Segre 14-2-14)

divendres, 7 de febrer del 2014

La bassa dels cullerots


No hi ha res que faci més ràbia que dir la veritat i que no et creguin. I quan ets petit això passa. Nosaltres vam descobrir el lloc exacte on succeeixen les coses extraordinàries i ningú no ens va fer cas. Un lloc màgic a quatre passes de l'escola, però ja fora del poble. El carrer es convertia en un camí de terra i les cases, en serres. Als pocs metres, una porteta blava enmig d'una gran roca. Sempre la vam veure tancada, però la llegenda deia que al seu interior hi havia un sinistre magatzem de taüts que ens feia accelerar el pas. Poc després, un revolt molt pronunciat. Un dia hi vam veure com la pluja s'hi aturava en sec. Una frontera invisible barrava el pas a la tempesta i ens permetia arribar a la bassa dels cullerots. Feia poc que havíem descobert que la llengua que parlàvem també es podia utilitzar per fer classe. El llibre de català era el nostre preferit, de fet. Incloïa les trepidants aventures d'una colla de nens que també jugaven amb cullerots, tot i que li'n deien capgrossos. Serra amunt, algú va fixar-se en una cova que mai no havíem vist. Era una trinxera de la Guerra Civil. Sabíem que feia molts anys hi havia hagut terribles combats prop del camí de les Mines i que per això hi havia tantes bales rovellades. Però mai no havíem vist un niu de metralladores. Hi havia una petita entrada, com la d'un iglú. Havíem d'ajupir el cap per passar-hi. Després d'uns metres de passadís estret, una sala arrodonida on ja ens podíem posar dretes. I una estranya finestreta horitzontal des d'on s'havien disparat trets. La guerra era una cosa tan abstracta! De sobte, algú ens va fer mirar cap a un racó on hi havia unes pedres grosses. Segurament van servir de seient als pobres soldats del front del Segre que els va tocar apostar-se vora la nostra bassa. “Petja el 3”, hi posava a la paret. I, efectivament, cadascuna de les pedres tenia un número gravat. L'argument s'assemblava sospitosament a un dels capítols dels llibre de català. Trepa, crec recordar que es deia. Segur que si haguéssim passat revista haguéssim trobat una ungla plena d'argila fresca. Però tant era. El nostre món canviava molt de pressa. Hi passaven coses increïbles. No tant, però, com les que passen ara. Trenta-set anys després, els llibres de català poden tornar a ser una raresa. N'hi ha prou que una família ho demani.

El retrovisor (Segre 7-2-14)