I tant si tornaran!

No sé a qui li hem d'agrair, però és tot un detall que el mes de febrer tingui, a tot estirar, 29 dies. I es fa llarg. Demà, quan entrem al març, tant serà el que diguin els astrònoms: ens instal·larem a la primavera per més fred que faci. En tenim tantes ganes que estem disposats a esperar-la asseguts al banc de la Penélope de Serrat amb la bossa de pell marró, les sabates de taló i el vestit dels diumenges. Intuïm que, com ella, patirem un cert desencant quan per fi arribi. Perquè no serà la primavera que esperem, sinó una altra. Tornaran les orenetes, però no seran les de Bécquer. És tan temptadora la nostàlgia. Una illa sempre disposada a acollir nàufrags. Potser per això, la sola invocació del nom del poeta ens estova. A Bécquer mai no ens l'hem acabat de prendre seriosament, perquè és aquell primer amor tan llunyà que ens commou i ens avergonyeix a parts iguals. Un estiu encara més remot, Gustavo Adolfo va decidir canviar d'aires. Literalment. Només tenia 24 anys, però ja en feia tres que li havien diagnosticat tuberculosi. Sentia que encara li quedava molt per viure (i per escriure), així que no es va rendir. Si el Pirineu li oferia una mínima possibilitat, l'esgotaria. Som al 1860 i l'encara desconegut poeta romàntic s'instal·la a la fonda Cal Pantanó de Bellver de Cerdanya. El misteri que desprèn el barri antic de la vila i l'impressionant paisatge que l'envolta el sedueixen amb la mateixa passió que la noia de pupil·les blaves de la cèlebre Rima. Josefina Espín va ser una musa efímera. Poc després cauria rendit als braços d'una cantant d'òpera d'ulls negres, Julia Espín. No és casual que tinguessin el mateix cognom: eren germanes. Tenia massa coses al cap quan arriba a la Cerdanya. I es deixa portar. Un dia fa una excursió providencial al poble vell de Sant Martí dels Castells, als afores de Bellver. Se n'emporta la llegenda La cruz del diablo. Bellver no obra la cura miraculosa que cerca el poeta, però alguna cosa canvia a dins seu. Aquell mateix any coneix la que serà la seua dona. Podríem pensar que ha decidit posar la vida en ordre, però el cert és que Casta Esteban, futura esposa de Bécquer, és la filla del metge que li tracta una malaltia venèria. Casta no va fer honor al seu nom i li va ser infidel.  Com canvien les tornes! La del 1870 seria la darrera primavera del poeta.  

El retrovisor (Segre, 28-2-14)