divendres, 11 d’abril de 2014

El superdivendres

Hi ha divendres i superdivendres. Avui n'és un. Sí, ja ho sé prou que la majoria de mortals dilluns aniran a treballar. I estaran contents de poder-ho fer en els temps que corren. No, és una cosa més de subconscient. Tant és si treballes. Comença la Setmana Santa i tornes a sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l'escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però aquella lletania de números i premis que sembla no tenir fi és sinònim de l'inici de les vacances de Nadal, quan tens la perspectiva d'un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana toca conjugar aquest verb. Pasqua no és una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, el Diumenge de Rams s'estrenava roba. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila -el gran Gila- deia que la millor definició de jaqueta era "peça de roba que es posa a una criatura quan la mare té fred". Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava. Però el protocol era estricte. Què s'ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromón sabent que al darrera de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors pendents de les llargades de les faldilles, les repeticions de modelets, les absències... Les llànties podien suposar la pena de mort si es produïen abans de la missa de dotze. I res d'arrossegar-se per terra, que els genolls blanquinosos són molt delators. El món estava tan perfectament endreçat que hi havia un dia concret per fer el canvi d'armari, fes fred o fes calor. A l'hora de dinar estaves tipa del llaç i de la palma que t'havia fet suar la mà. T'havies entestat en què fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d'actes era pitjor que el d'un viatge organitzat. Via crucis, més processons, misses amb extra d'encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l'any. No ho podies dir, però ho pensaves. Divendres Sant. Ni tan sols no hi ha diaris. I encara hi ha qui s'estranya que tothom marxi.

El retrovisor (Segre 11-4-14)






2 comentaris:

  1. Recordo que feia d'escolanet i els dies previs a les processons havíem de preparar tot l'atrezzo: les túniques, els cucurutxos, les torxes, els ciris... que estaven guardats en un antic convent de monges, avui desaparegut. Era com entrar al túnel del temps, una aventura. Ah!! i després de la processó de Divendres Sant ens menjàvem una mona a la rectoria. Tot un detall del capellà.
    Toni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mona en divendres sant! Doncs sí que era un detall.. i un pecat! ;-) Al meu poble no es porten, els cucurutxos. Un avorriment, ja us ho dic.

      Elimina