divendres, 25 de juliol del 2014

Dones a la teulada

Elizabeth Taylor no va ser la primera. Faltaven molts anys perquè Paul Newman deixés insatisfeta l'actriu dels ulls violeta quan altres gates s'enfilaven a teulades que no eren de zinc. Sortien les nits de lluna plena, que tampoc no era qüestió de prendre mal. Encara no existia la televisió i amb prou feines hi havia aparells de ràdio. A elles, com a Maggie Pollitt, les nits se'ls feien llargues. Comptaven bé les cases. Havien de trobar una adreça exacta. Era important haver-ho planificat al mil·límetre. Quan estaven segures de ser a la teulada que tocava s'apropaven al fumeral i, amb veu impostada, deien alguna veritat incòmoda que trasbalsaria una família. Un missatge breu, però demolidor. Hora de fugir. Hora de tornar-se a embotir al llit com si aquella excursió maliciosa mai no hagués existit. En alguna casa propera ningú no aclucaria l'ull. El foc a terra, com si fos un oracle, havia anunciat una nova que costaria de pair. D'aquesta perversa diversió se'n deia fer xants. No l'he trobat al diccionari, però encara s'ha conservat aquesta paraula. Un fòssil lèxic que ens recorda que qualsevol temps passat no va ser millor. Que abans que existís una xarxa social com ask.fm ja existia l'assetjament. Les que ja no tenien edat per pujar a cap teulada prenien la fresca al carrer assegudes en una cadira de bova. Semblaven padrines inofensives, però tenien raigs-X als ulls. No se'ls escapava res. Per més que sordegessin, podien sentir un rumor a molts metres de distància. Elles van inventar el concepte d'informació viral. I sense mòbil ni internet. De fet, sense moure's del rogle de carrer que totes tenien assignat. Quan les cames els fallaven i ja no sortien de casa es buscaven un balcó on podien passar-se hores mirant el carrer. En silenci. Hores i hores. De vegades no les veies, però sabies que hi havia uns ulls escrutadors vigilant rere la persiana. Tampoc Georges Orwell no va ser un visionari quan el 1948 va escriure 1984. El big brother ja estava inventat. Haver crescut en un poble petit és com haver fet un màster en condició humana. Ens agrada pensar que Bob Dylan tenia raó i els temps estan canviant, però no n'estic del tot segura. El món gira. Dóna tombs, com una atracció de fira. Tenim la il·lusió d'avançar però quan s'acabi la música, no ens haurem mogut massa del lloc.


El retrovisor (Segre 25-7-14)


divendres, 18 de juliol del 2014

Bunyols de bacallà



Des de Pasqua que esperaven el 18 de juliol. La colla de la Federació de Joves Cristians de Cervera havia guanyat el concurs de caramelles i, com a premi, feien una excursió a Montserrat. Estaven entusiasmats. Poques ocasions tenien els joves de 1936 de passar un dissabte fora de casa. Però es van quedar amb les ganes. Els rumors de revolta militar preocupaven les famílies i van ajornar una setmana l’excursió. Massa tard. Aquells nois de setze anys aviat serien cridats al front. Ells no ho sabien, però la seua seria coneguda com la lleva del biberó. Encara feliços en la seua ignorància, l’endemà van assistir a la inauguració del cine del Casal. La segona sessió es va suspendre. Ja era oficial: havia esclatat la guerra. Escoltava aquest record de Joan Salat, exalcalde de Cervera, amb un nus a la gola. Era només el principi d’una història molt trista. Tampoc no va oblidar mai aquell dissabte Víctor Torres. Ell era a Lleida, estudiant. Li quedaven dos assignatures per acabar Dret i les havia deixat per a setembre. Però aquell setembre, lluny d’examinar-se, es va allistar a la columna Macià-Companys. Aquesta mateixa setmana s’han presentat les memòries de l’exili de Víctor Torres, que va arribar a ser secretari dels presidents Irla i Tarradellas. Aquesta generació fins i tot ho va tindre difícil per exiliar-se. Primer havies de pagar el peatge de ser refugiat en un camp de concentració. “Els francesos eren estrictes: No en podies sortir si no hi havia una família francesa que se’n responsabilitzés”. Ell era al de Saint Cyprien. El Canigó nevat i la tramuntana bufant. Un comerciant de la Cerdanya francesa es va commoure amb la història i va ser prou generós per personar-se al camp. Es deia Vilaldà. Un home petit i grassonet. El 27 de febrer de 1939 el lleidatà va sortir del camp amb el seu sauveur. “Anava fet un ecce homo, amb una barba negra com el carbó i vestit amb el que em quedava de l’uniforme”. A bord d’un vell Citroën van arribar de nit a Perpinyà. Llums al carrer, aparadors, gent disfressada celebrant el carnaval... Vilaldà es va adonar que aquell jove feia massa temps que no era jove. “Tens gana?”. Tan ansiós estava que va relliscar i va caure al mig del restaurant. Però tots els mals se li van passar quan li van servir un plat de bunyols de bacallà. El sabor de la llibertat.

El retrovisor (Segre, 18-7-14)
Francisco Pons ténia el carnet numéro 1 de Falange a Lleida. Víctor Torres era d'Esquerra Republicana. Els separava un abisme ideològic, però van ser amics tota la vida

divendres, 11 de juliol del 2014

I el seu nom va ser Paquita


Quan l'historiador Josep Calvet va llegir la seua tesi doctoral segur que va respirar alleujat. Les muntanyes de la llibertat. El pas d'evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial (1939-1944), investigació dirigida per Conxita Mir, li va suposar un premi extraordinari de doctorat de la UdL el curs 2007/08 i fins i tot va aconseguir que L'Avenç la publiqués en forma de llibre. Però tots aquests reconeixements acadèmics passen a segon terme. La tesi de Calvet era la peça del trencaclosques que faltava perquè la vida de desenes de persones encaixés i tingués sentit. “Va ser un regal inesperat”, explica Paquita Sitzer. Va néixer l'agost de 1937 a París amb el nom de Françoise Bielinsky. Els seus pares, Avraham i Esther, eren jueus polonesos que s'havien establert a Alemanya el 1929. De fet, es van conèixer en aquest país, on ell treballava de sastre. Allí es van casar i allí va néixer el seu primer fill, Reinhold, el 1932. La vida els somreia, però l'arribada al poder de Hitler va fer irrespirable l'ambient per a la jove parella, que el 1933 va decidir establir-se a París. El malson havia quedat enrere. O això es pensaven. El juny de 1940 l'exèrcit alemany arriba a París i Bielinsky és detingut per apàtrida i transportat a un camp d'estrangers d'on fuig aprofitant un trasllat. El sastre arriba a Pau, a la França lliure, i demana feina en una fàbrica tèxtil propietat de Victor Masplé-Somps. Bielinsky no ho sabia, però era un membre de la resistència francesa que l'ajudarà a retrobar-se amb la dona i els fills. L'octubre de 1942, quan els nazis ja són a les portes de Pau, l'exèrcit secret de Masplé-Somps organitza l'evasió de la família jueva. Passaports d'Hondures, visats d'entrada a Espanya... Falta un segell. Però almenys tenen papers. I diners. Marxen en direcció a Luchon. El viatge està organitzat al mil·límetre per la resistència francesa. Juzet de Luchon serà la segona parada i des d'allà, la gran odissea de creuar els Pirineus a través de la Passada de Tres Corets. La petita Françoise en té un record vague. Van caminar tota la nit fins arribar a Les. La Guàrdia Civil els deté. “Françoise? Aquest nom vol dir Francisca i nosaltres en diem Paquita”. I Paquita va apuntar. Potser perquè als Bielinsky els va fer gràcia l'anècdota, des d'aquell dia aquella xiqueta que ara té 77 anys va ser Paquita. Tenien els papers en regla, però els faltava el visat de sortida de França. Els agents no sabien què fer. Van telegrafiar als seus superiors de Madrid. La resposta tardaria. I els Bielinsky van ser acollits a l'Aran. Esther ho va apuntar al seu diari, però la seua filla va interpretar que Les era un article i que li faltava el nom, mai no va pensar que fos un topònim. Quan Calvet va contactar amb ella a Veneçuela tot va cobrar sentit. Abans que arribés el telegrama de Madrid, els Bielinsky van aconseguir el segell que els faltava i van poder seguir el seu camí cap a la llibertat. El seu àngel de la guarda no va tenir tanta sort. Víctor Masplé-Somps va ser delatat i detingut. Va morir al camp de concentració de Sachsenhausen el 15 de febrer de 1945. Les històries de la guerra mai no tenen un final feliç. Perquè aquest horror no es perdi en l'oblit, la Diputació de Lleida ha creat les rutes 'Perseguits i salvats'. Mai un paisatge no havia resultat tan commovedor.

El retrovisor (Segre 11-7-14)

divendres, 4 de juliol del 2014

Corpus de sang

L'escriptor i guionista Pep Bras feia aquesta setmana una crida des del seu Facebook per tal que se li fessin arribar històries reals tan increïbles que semblessin de ficció. Les millors s'explicaran a la secció Qué cuento tienes de la versió estiuenca del programa A vivir que son dos días de la Cadena Ser. Paul Auster ja havia fet una cosa semblant als Estats Units que va donar peu al llibre Vaig creure que el meu pare era déu. Gairebé sense proposar-t'ho comences a compilar anècdotes i t'adones que tens una vida tirant a avorrida. Que ni a tu ni a la gent del teu voltant us ha passat res digne de ser radiat. Bé, potser sí que és curiós aquell antic record d'una processó  formada per dos úniques persones. El capellà, al davant, com correspon. I un únic fidel al seu darrere apuntant-lo amb una pistola. Diuen que va ser en el convuls estiu del 36. Aquell sacerdot era un home pragmàtic. Prou maldades anaven les coses com per tibar encara més la corda. Va suspendre els actes litúrgics i qui més qui menys va entendre que aquella retirada a temps podia ser una victòria. Però si la fe mou muntanyes, ja no diguem amb quina facilitat pot fer prémer un gallet. Un dels feligresos va resultar ser més devot que no s'esperava el desconcertat mossèn. Feia pocs anys que en un poble molt proper n'havia passat una de grossa el dia de Corpus, així que no era qüestió de temptar la sort. En aquella ocasió, el protagonista era un descregut que va esperar a tenir la processó sota de casa per llençar des del balcó (en algunes versions, des de la finestra de les golfes), una bala d'alfals a sobre del pal·li. Un dels creients que participava de l'acte litúrgic va iniciar una particular guerra santa per venjar el sacrilegi: “Quan s'acabi la processó et vindré a matar”, li va dir. Potser se li va oblidar el cinquè manament, vés a saber. El cas és que, a banda de ser un home de déu, era un home de paraula i, acabada la missa, va anar a buscar un arma de foc. Era la crònica d'una mort anunciada. Però en un sentit tan literal que la trama argumental va fer un gir inesperat. El nostre fidel va empènyer la porta de fusta, que només es tancava a les nits amb un enorme forrellat... i va sortir volant. Assegut pacientment a les escales, l'amenaçat el va esperar amb l'escopeta carregada. Desconec si va al·legar defensa pròpia.


El retrovisor. (Segre 4-7-14)