divendres, 25 de juliol del 2014

Dones a la teulada

Elizabeth Taylor no va ser la primera. Faltaven molts anys perquè Paul Newman deixés insatisfeta l'actriu dels ulls violeta quan altres gates s'enfilaven a teulades que no eren de zinc. Sortien les nits de lluna plena, que tampoc no era qüestió de prendre mal. Encara no existia la televisió i amb prou feines hi havia aparells de ràdio. A elles, com a Maggie Pollitt, les nits se'ls feien llargues. Comptaven bé les cases. Havien de trobar una adreça exacta. Era important haver-ho planificat al mil·límetre. Quan estaven segures de ser a la teulada que tocava s'apropaven al fumeral i, amb veu impostada, deien alguna veritat incòmoda que trasbalsaria una família. Un missatge breu, però demolidor. Hora de fugir. Hora de tornar-se a embotir al llit com si aquella excursió maliciosa mai no hagués existit. En alguna casa propera ningú no aclucaria l'ull. El foc a terra, com si fos un oracle, havia anunciat una nova que costaria de pair. D'aquesta perversa diversió se'n deia fer xants. No l'he trobat al diccionari, però encara s'ha conservat aquesta paraula. Un fòssil lèxic que ens recorda que qualsevol temps passat no va ser millor. Que abans que existís una xarxa social com ask.fm ja existia l'assetjament. Les que ja no tenien edat per pujar a cap teulada prenien la fresca al carrer assegudes en una cadira de bova. Semblaven padrines inofensives, però tenien raigs-X als ulls. No se'ls escapava res. Per més que sordegessin, podien sentir un rumor a molts metres de distància. Elles van inventar el concepte d'informació viral. I sense mòbil ni internet. De fet, sense moure's del rogle de carrer que totes tenien assignat. Quan les cames els fallaven i ja no sortien de casa es buscaven un balcó on podien passar-se hores mirant el carrer. En silenci. Hores i hores. De vegades no les veies, però sabies que hi havia uns ulls escrutadors vigilant rere la persiana. Tampoc Georges Orwell no va ser un visionari quan el 1948 va escriure 1984. El big brother ja estava inventat. Haver crescut en un poble petit és com haver fet un màster en condició humana. Ens agrada pensar que Bob Dylan tenia raó i els temps estan canviant, però no n'estic del tot segura. El món gira. Dóna tombs, com una atracció de fira. Tenim la il·lusió d'avançar però quan s'acabi la música, no ens haurem mogut massa del lloc.


El retrovisor (Segre 25-7-14)


2 comentaris:

  1. Sempre saben més de mi els altres que jo. Petit, el món i qui el fa girar.

    Abraçades...

    ResponElimina