divendres, 22 d’agost del 2014

Pluja àcida

Hi ha records que es poden flairar. De petita, l'olor dolça dels garrofers de Gandesa em feia marejar. Però era pitjor de tornada, quan la fortor del vi impregnava cada revolt. Només remuntàvem el riu per anar a Lleida. El trajecte de les grans ocasions, de les sabates que fan mal i la clenxa convertida en un canal de Royale Ambrée. La nostra vida senzilla seguia el curs mil·lenari de les aigües. A banda i banda de riba, gent que parlava com nosaltres. Serres blaves delimitant un mateix horitzó que saltava de província en província. Feia molt que no creuava l'Ebre quan es va fer una carretera que et plantava a la platja de manera ràpida i directa. Tornàvem a mirar cap al sud. Semblava un lloc tan deixat de la mà de déu com ho estàvem nosaltres. Però no. Aquí hi brillaven raigs C a la Porta de Tannhäuser. Coses que no us creuríeu. Vam passar el pont a càmera lenta. Érem a Flix, però teníem la sensació que en qualsevol moment veuríem com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. Marinetti hagués acampat al marge dret, hipnotitzat per aquell fum que emergia d'un misteriós entramat de tubs. El radiocassette del cotxe posava a prova les cordes vocals de Manolo García. Millor, així el silenci no es feia tan espès. Tot just començàvem a verbalitzar l'impacte d'aquell polígon industrial quan l'aigua verda ens va mostrar una imatge de bellesa torbadora: el reflex de la inequívoca xemeneia  d'una central nuclear. Poc després, emergia una aberrant catedral futurista, amb cúpula i tot. Benvinguts a Ascó. Ni la ira de déu sembla tan implacable. I encara no havíem arribat al mar. Ens faltava Vandellòs per a la col·lecció de despropòsits. I perquè no anàvem a Tarragona, que si no, ho haguéssim rematat amb l'espectacle de la petroquímica. Ens va sortir de l'ànima: “pobra gent!”. Quina ment malalta va decidir obviar aquells increïbles boscos de pins que s'enfilen serra amunt? Aquell riu imponent que s'amera de paisatge? A l'Eix de l'Ebre no se'l coneix amb el seu nom. L'Eix (sense cognom) es reserva al Transversal, la carretera que molts anys després ens aproparia a Girona. També recordo el primer cop que hi vaig circular. T'adonaves que hi havia dos catalunyes. I que nosaltres no estàvem entre els elegits. Per a una versió esbojarradament brillant d'aquest article vagin a mestredelgaisaber.tumblr.com.  En concret, al post 'Els del sud us matarem a tots'.


El retrovisor (Segre, 22-8-14)


dilluns, 18 d’agost del 2014

Don Pepe

Un reportatge sobre el Pla de la Llitera em va fer endinsar al Segrià més desconegut. Pobles amb personalitat pròpia i història singular: Raimat, Sucs, Pla de la Font, Gimenells, Almacelles... Tota una descoberta. Però el nombre de caràcters és limitat i sempre has d'acabar esmolant les tisores. Un dels capítols aparcats tenia nom propi: José Irigoyen. Don Pepe donava per a unes quantes biografies. Era navarrès, però el 1955 es va establir a Suquets, on va aixecar un poble en terrenys de l'Instituto Nacional de Colonización per allotjar els treballadors de la seua flamant indústria agrícola dedicada, sobretot, a l'elaboració de conserves.  En els bons temps de la colònia, a Suquets hi havia escola, cantina, colmado, església, forn, dispensari mèdic... I un aeròdrom!  En teoria, era per transportar els productes de la fàbrica, però el cert és que Don Pepe era un apassionat de l'aviació, fins al punt d'encarregar a Miquel Farré, un artista que havia pintat al fresc l'església de Raimat i la catedral de Solsona, que li fes un mural a la capella privada dels Irigoyen amb una insòlita aeronau solcant el cel al costat de l'arcàngel Gabriel. La foto que vaig trobar a internet era prou eloqüent, però em semblava tan increïble que vaig pensar que li ho preguntaria a Jordi Gabernet. Mai no l'havia vist tan entusiasmat, i mira que s'emocionava molt quan tenia un bon titular, com quan preparava l'exposició 'De Gardeny a Alguaire: 100 anys de vols a Lleida'. Quan tens una persona tan a l'abast, mai no hi ha pressa. Sempre hi pots parlar. A la llarga llista de temes guardats per a un indeterminat més endavant, l'avió angelical del requetè navarrès esperava torn pacientment sense que mai no trobés el moment de parlar-ne. Quan tens una persona tan a l'abast el temps és etern. O això ens agrada creure. Aquest estiu ha fet setanta anys que es va estavellar l'avió d'Antoine de Saint-Exupéry. No feia massa que havia estat a Lleida escrivint cròniques de la Guerra Civil per al diari L'Intransigeant. En vaig fer un article fa molts anys. Quina ràbia que li va fer al Jordi no saber-ho quan escrivia els textos per al catàleg. Avui fa una setmana que va perdre la vida a la carretera. Només tenia 44 anys, com l'autor del Petit Príncep. Ja no li podré preguntar si és cert que Don Pepe es va fer pintar un avió a la capella de Suquets, tant com hagués disfrutat explicant-m'ho.
Potser sí que el temps és etern, però nosaltres no.


El Retrovisor (Segre, 15-08-14)

divendres, 8 d’agost del 2014

Rojigualdas al Camp Nou

Em veig a mi mateixa passant per davant del televisor. Està encès, però no li presto cap atenció. Sento, accidentalment, que estan fent un reportatge. Aquella veu professional, de dicció perfecta. Segurament, és Informe Semanal. Encara el fan, però en versió light i a hores intempestives. He anat a buscar alguna cosa a l'habitació que no recordo. Per l'època, apostin per una cinta verge de cassette o un producte enganxós per crear una complexa estructura capil·lar i encertaran. Remeno algun calaix i el locutor (ai! quan encara hi havia locutors que sabien llegir i pronunciar correctament cada paraula) explica que a la Xina es viu una autèntica bogeria perquè aquell dilluns serà vuit del vuit del vuitanta-vuit i, pel que sembla, el número vuit és el de la bona sort al país asiàtic. Sempre m'han fet gràcia les supersticions. Em resulta commovedor que algú cregui que un un color pot causar una catàstrofe. Que es facin rituals còmics, com ara llençar sal per sobre de l'espatlla esquerra per compensar algun descuit. Però els xinesos no estaven disposats a jugar-se-la. No sé quants milers de parelles van dir que es casaven aquell dia de tan bon auguri. Més impressió em va fer saber que s'esperava una allau de naixements, perquè moltes dones es provocarien el part, convençudes que si la criatura arribava al món aquell dia concret no li succeiria mai res de dolent. Però aquell dilluns, ja s'ho poden imaginar,  va ser un dia com qualsevol altre. A les notícies van dir que Sarah Ferguson, la simpàtica pèl-roja que s'havia casat amb el príncep Andreu -el guapo dels Windsor-, havia estat mare d'una nena. Potser sí que nàixer envoltada de vuits et fa ser especial. D'altra manera no s'explica el barret que la princesa Beatriu va lluir amb desimboltura el dia del casament del seu cosí Guillem amb Kate Middleton. Ni tan sols vaig veure el reportatge del 88, però el vuit del vuit del vuit, quan Beijing enlluernava el món amb la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, em va retornar la escena amb aquella nitidesa que t'espanta una mica i tot. Per fi els xinesos tindrien una bona raó per commemorar aquesta data, perquè si la Viquipèdia no enganya, l'única cosa digna de menció que havia passat a la Xina un vuit d'agost va ser un terratrèmol, cosa que em fa sospitar que els descreguts anem ben encaminats. I, de sobte, Google m'il·lumina a través de Dolça Catalunya, un lloc web creat “per una colla de catalans normals” -diuen-. Un dia com avui de 1992 va passar una cosa extraordinària: “Pep Guardiola llenó el Camp Nou de banderas españolas”.  I, compte, contra els polacos. Or olímpic de futbol per a la selecció espanyola. Aquell sí que va ser un gran dia per a la gent normal de Dolça Catalunya.
 

El retrovisor (Segre 8-8-14)




diumenge, 3 d’agost del 2014

L'home normal

Em va costar dir-ho. Però sabia que aquella confessió desarmaria l'home de la barba. Quan només tens dinou anys i l'única experiència d'haver entrevistat professors del teu institut per a la revista del centre, enfrontar-te a l'escriptor revelació del 1988 imposa. Imposa molt. Però ell m'ho va posar fàcil. Uns segons de perplexitat, indagacions rutinàries i una pregunta retòrica, perquè li acabava de confirmar: “ets parenta de la Carlota de Torres?” Interrogant seguit d'exclamació. Potser a l'inrevés. No se'n sabia avenir. Sí, Camí de sirga, no es cansava de repetir-ho, era una novel·la. Ficció. Qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència, que dirien als crèdits d'un telefilm. Però els que havíem nascut envoltats per les mateixes serres blaves que delimitaven el seu univers literari sabíem que aquestes afirmacions requerien molts asteriscos. Uns quants personatges de Camí de sirga eren de carn i ossos. Una rialla còmplice va il·luminar-li la cara i va començar a dibuixar-me una dedicatòria amb un bolígraf prestat mentre seguíem parlant, sense pressa. De reüll, veia com el paisatge que ens era comú cobrava vida amb uns pocs traços esquemàtics. Jesús Moncada era tan senzill com l'horitzó de tinta que m'acabava de regalar. Portava unes ulleres passades de moda i vestia amb la severa monotonia de blaus marins i grisos dels homes de poble criats a la postguerra. Cap concessió a la frivolitat. No semblava un escriptor (no m'ho semblava a mi, que en coneixia ben pocs, aleshores).

Tenia fama d'esquerp. Defugia els actes socials com si fos al·lèrgic als canapès. Però no era un misantrop. De fet, era extraordinàriament afable amb aquells que no pertorbaven la seua estricta rutina. Amb els veïns que saludava quan treia a passejar el gos pels volts de la plaça del Diamant, amb els llibreters de vell del Mercat Sant Antoni, amb els dependents de Discos Balada del carrer Pelai. Tenia fama d'esquerp i no n'era. Simplement, no se sentia còmode en els cercles literaris. Era una rara avis. Un autor que en plena efervescència de l'aleshores anomenada narrativa urbana de Quim Monzó i Sergi Pàmies es treu de la màniga una novel·la tan insòlita que descol·loca. Necessitàvem una etiqueta i li vam penjar la de rural. “No sóc un poeta de campanar”, es defensava. Era l'autor més deliberadament localista del moment però, alhora, el més universal. El seu traductor al suec, Kjell A. Johansson, ho va tenir clar: “Jesús Moncada és un ferm candidat a guanyar el premi Nobel”. Si arran de l'èxit de Camí de sirga va canviar-se el número de telèfon per recobrar la pau, no vull ni pensar en el trasbals que li hagués suposat aquest guardó.

Li feien més il·lusió les traduccions que els premis. Però si d'alguna cosa se sentia vertitablement orgullós, era d'haver aconseguit donar visibilitat a la Franja de Ponent. Havia de pagar el peatge de ser considerat un autor exòtic, però li sobrava paciència per fer pedagogia. Per explicar que hi ha llocs on les fronteres s'esvaeixen per més fort que ratllis sobre el mapa. De la mateixa manera que l'aigua del pantà del Riba-roja no va poder ofegar els seus records, encara que s'engolís el seu poble. A mi, això, no m'ho va explicar. No calia. Vam parlar més de Macondo que de Mequinensa. L'odiosa comparació que tant el treia de polleguera. Aquell dia fred de novembre, quan sortia de l'Ateneu Popular de Ponent, em va venir al cap l'escena final de Casablanca. Aquell era, sens dubte, el principi d'una bella amistat. Potser era que Jesús Moncada era fidel a la gavardina. O potser era la boira. Ens vam anar retrobant, amb els anys. No ens vèiem massa, però ens apreciàvem de veritat. Prou perquè em truqués per acomiadar-se poc abans de morir. Tenir sentit de l'humor (i més si és negre) et permet la cortesia. Incommensurable. Em va deixar la calavera atònita.

(Publicat a Catorze.cat)

Jesús Moncada vist per Matías Tolsà.



divendres, 1 d’agost del 2014

El tatuatge de Pujol

És un nom molt corrent a Catalunya. Se n'han fet trobades i tot. Però de Jordi Pujol només n'hi ha un. I, fins ara, era molt honorable. “Si em para un mosso d'esquadra li ensenyo el braç i tremola”. Em mostra un tatuatge pansit. La pell ha perdut elasticitat. Els músculs ja no li perfilen la virilitat que encara exhibeix el verb de qui se sent en l'obligació de flirtejar perquè li resulta impossible parlar seriosament amb una dona. En aquell braç colrat pel sol s'hi llegeix “Pujol” en lletres que pretenen ser gòtiques. És el seu cognom, però no el sap pronunciar. Té un inconfusible accent andalús. D'on ell ve, dir-se com el vint-i-tres anys president de la Generalitat és un exotisme amb el qual no para de fer broma. És a Lleida per collir fruita. Un temporer. Comparteix alberg amb nois de diferents nacionalitats. Tots més joves que ell. I amb la pell encara més fosca. Això no ho porta massa bé. Veure's en l'espill d'aquests ocasionals col·legues de bancal li fa mal. No ho diu explícitament, però sent la necessitat de justificar-se. De marcar distàncies amb els immigrants. I ho fa amb unes credencials insòlites: “he estat set anys a la Legió, a mi no em posa ningú la mà a sobre”. D'aquesta etapa li ha quedat el sobrenom d'El Lejía. Té un altre àlies. “Mira”, em diu mostrant-me l’altre braç, torturat pels mosquits. És tan desproporcionadament grossa, que em costa interpretar que és una ve baixa. Li va del colze al canell. N'està orgullós. Ens dóna uns segons perquè l'admirem abans de desvetllar-nos-en el significat. “Em diuen el Bala”. Un d'aquells moments en què reprimir la perplexitat t'hauria de suposar una candidatura als Oscar. Sóc conscient que els nostres miraments ortogràfics l'haguessin fet morir de riure. No sé què se n'haurà fet d'ell. Tenia una collada de fills, com el seu homònim. Però dubto que en els setze anys que fa que es van creuar unes hores les nostres vides hagués rebut una herència de quatre milions d'euros. En aquella època, el seu primogènit no tenia previst d'anar a Andorra, sinó a la mili. “Quan torni, si té el que s'ha de tindre -ell va ser més explícit-, que es tregui el carnet de primera i jo, si convé, demano un crèdit i li compro un camió”. El món ha canviat molt. No es donen crèdits. I amb el cognom Pujol ja no es quadra ningú. Qui li havia de dir al pobre Vala!


El retrovisor. (Segre 01-08-14)