dilluns, 29 de setembre del 2014

'Vaquilles' i forasters


Potser era la por que tenia, però el so de les peülles ressonant als carrers asfaltats era terrible. I t'arribava en un dramàtic crescendo. Primer senties una remor apaivagada pels crits histèrics i jovials a parts iguals. Després es giraven les tornes i aquelles veus excitades s'anaven perdent mentre augmentava el volum del terrabastall que feien les vaquilles. Jo m'ho mirava des del balcó, perquè encara no tenia edat de córrer. Instintivament, t'agafaves fort a la barana quan passaven per sota de casa i senties a la panxa una sensació molt semblant a la que et provocarien al vespre els cops de plateret de l'orquestra de l'envelat, desproporcionadament amplificada. La seqüència auditiva era la mateixa cada volta que aquelles pobres bèsties feien al poble. De sobte, un canvi de ritme inesperat. Els crits es van dissolent com un glaçó en un mar de silenci. Tothom s'esvera. Un noi s'ha fet el valent i ha quedat arraconat amb un bòvid al seu davant. Es queda immòbil. Els altres corredors d'aquest encierro casolà intenten distreure l'animal. Però aquell bou que tot just ha deixat de ser vedell no es deixa ensarronar. Ell també resta immòbil. Sembla un d'aquells jocs de mirades en què perd qui primer se li escapa el riure. Des del meu angle, el jove no té cap. A més, estic més pendent de la vaquilla. Una padrina que fa estona que es senya no pot més amb la incertesa i fa una pregunta: “Que és del poble?” És una velleta venerable que sembla preocupada de debò. Recordo sentir-me culpable. Vaig contestar educadament que no li veia la cara. Era cert. Però també era veritat que sabia que era foraster, perquè no duia la samarreta de la penya que uniformava tot el jovent autòcton. La vaig voler fer patir. I em va sorprendre el meu sadisme incipient. Aquella dona em va descobrir la xenofòbia en un temps en què un embetumat rei Baltasar era el més semblant a l'exotisme que coneixíem. No va passar res. El bou se'n va cansar, suposo. Poc després es van prohibir les vaquilles. El món canviava. I va arribar Babà, el primer negre que es va instal·lar al poble. En vindrien molts altres. Gent de països que ni tan sols érem capaços de situar en el mapa. Em pregunto, però, si el món va canviar prou. Si malgrat viure en una societat acolorida encara no hi ha massa gent que fa preguntes fatídiques. 

El retrovisor (Segre 26-9-14)



diumenge, 21 de setembre del 2014

Quaranta-dos centímetres

Fa una calor fastigosa. Però aquesta setmana he vist les primeres fulles daurant el carrer. La tardor s'acabarà imposant. No deixa de sorprendre'm aquesta precisió de rellotge suís. El temps avança, implacable. I després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Sabem que tenim la batalla perduda, però igualment lluitarem per eternitzar l'avui i l'ara. Per accelerar el demà prometedor. Som uns ingenus. O no. De vegades s'aconsegueix aturar el temps. Retenir un instant. Per sempre. Com si l'haguessis atrapat amb un caçapapallones. Només et cal tapar el pot de conserva amb cura i guardar-ho en algun prestatge de la memòria. Un record és un trosset d'eternitat. Una eternitat efímera que tindrà la teua data de caducitat. Una victòria pírrica sobre el calendari. Això sí, necessites una contrasenya. Una clau que t'obri la porta per accedir a aquestes càpsules del temps que anem atresorant amb l'edat. Dissabte en vaig tenir prou amb l'olor per endinsar-me als anys setanta. Aquella habitació desprenia una aroma que feia decennis que havia oblidat. L'olor corporal d'una nina que va marcar una època, la Nancy. Abans que la Barbie creués l'Atlàntic, se'n venien un milió d'exemplars cada any. Famosa, l'empresa d'Alacant que la fabricava, va fer diana. Amb la Nancy no es podia jugar a fer de mama, perquè encara que només fes quaranta-dos centímetres, era més gran que tu. Era la noia que volies ser. Guapa i sofisticada. Tenia una habitació de fusta massissa i un catàleg de vestits que et feia perdre l'oremus. Estampats impossibles, colors llampants i pantalons de pota d'elefant. Era més moderna que les ballarines del Ballet Zoom, i això era dir molt. Li vam fer de tot. Vam descobrir que el cabell de les nines no torna a créixer quan el talles amb tisores de punta rodona. Que n'hi havia prou amb un bolígraf per fer-li un tatuatge que mai més no s'esborraria.  Intentes recordar com eren aquestes tardes amb la Nancy. Posar-te en la pell del narrador omniscient que controlava un petit univers de plàstic i explicava històries increïbles en veu molt baixa. Les nines mai no van canviar l'expressió que el 1968 va esculpir Tino Juan. Com a molt, alguna aclucava l'ull més del compte perquè havies fet algun experiment amb les pestanyes que no va acabar de sortir reeixit. Però els hi passaven moltes coses. Jugaves a terra, asseguda sobre els genolls en una postura que ara et portaria al quiromassatgista d'urgència. Al teu voltant, un cercle de plecs de quadres que odiaves profundament. Avui recordes amb simpatia la faldilla escocesa que tant agradava al sector maternal. Intentes associar el record a un referèndum del qual escric sense saber-ne -encara- el resultat. I sents un calfred. Perquè aquella veu infantil que juga tan fluixet a l'habitació parla en un idioma que no és el seu. Hi ha una llengua de diari i una de mudar. I la Nancy, per força, havia de parlar com a la tele.

El retrovisor (Segre, 19-9-14)


divendres, 12 de setembre del 2014

El poder de la civada

Era una mort terrible. Lenta i cruel. Agònica. La impotència de no poder fer-hi res. La ràbia d'haver-te posat tu mateixa en aquell malèfic parany de naturalesa despietada. Només tenies l'opció de quedar-te molt quieta i esperar. Retardar l'inevitable per, amb una mica de sort, ser rescatada per algun portador de salacot que t'aproparia la branca providencial. Sí, ho confesso, la recorrent visió d'una mà acomiadant-se del món abans de ser engolida per un terra voraç i insaciable em  traumatitzava. No hi havia res pitjor que les arenes movedisses. Un perill invisible. En el meu record, a totes les pel·lícules de Tarzan hi havia una lluita aferrissada amb un cocodril que acabava amb victòria del rei de la selva i una escena en què un dolent era xuclat amb calma sàdica per un aparentment innocent toll d'aigua. Només hi havia una cosa que em fes més por que els sorramolls i era un atac de la marabunta. Les arenes movedisses eren un clàssic. Literalment. Daud, el fidel servent de Lawrence d'Aràbia, va ser una de les víctimes d'aquest assassí bellugadís. També  sortien a Les mines del rei Salomó, Indiana Jones, Mad Max... Però un bon dia van passar de moda. The Artist les va recuperar en una picada d'ullet a les moltes generacions que temíem que el terra s'enfonsés a sota dels nostres peus. Vaja, que ja eren una relíquia. Llegeixo que quan els efectes especials no es generaven per ordinador algun MacGiver va tenir la idea d'afegir civada a l'aigua. Perden molt dramatisme aquelles morts en blanc i negre si visualitzes un bol de cerals gegantí.  Per a postres, els científics aigualeixen el vi sense miraments. En una entrevista que li van fer a TVE a Alfredo Arche, sedimentòleg del Consell Superior d'Investigacions Científiques, afirmava que és pràcticament impossible que algú mori empassat per un sorramoll. Que, com a molt, una persona quedaria atrapada fins a la cintura i que, en tot cas, això mai no pot passar en un desert. Un article publicat a la revista Nature el 2005 també s'entestava a contradir David Lean. Que si la densitat del cos humà és menor que la de les arenes movedisses i altres arguments per l'estil. Una barreja de desencís i alleujament. Ja podem veure món sense patir. Almenys si anem al desert on regnava Peter O'Toole. O a la selva de Tarzan. On sí que han de vigilar és a la badia de Morecambe, Anglaterra. Qui ens ho havia de dir? 

El retrovisor (Segre, 12-9-14)


diumenge, 7 de setembre del 2014

El vidu


Si Rafael Alberti et deia vine, ho deixaves tot: no parlava, convencia. Va marxar a l'exili amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa



Anava a escriure que mai no m'havia alegrat tant de rebre un telegrama com el que em va arribar un dia d'estiu de 1989. Però el cert és que no n'he rebut cap altre. M'havien concedit una beca per assistir a un curs de la Universidad Complutense de Madrid. Poesía latinoamericana (con un homenaje a María Teresa León). Jo -confesso- que no sabia qui era María Teresa León, m'hi vaig inscriure perquè els directors eren Rafael Alberti i Mario Benedetti. Un luxe. M'havia passat un estiu de pena treballant a la fruita, així que aquell parèntesi a l'Escorial del 28 al 31 d'agost em semblaven unes vacances increïbles. Suposo que em vaig equivocar d'hora perquè no és propi de mi arribar amb prou temps per seure a primera fila en un acte que va atapeir la sala i va deixar desenes de persones al passadís. Bé, en realitat, el que passava era que portava el vestit blau turquesa de la sort. Em sentia poderosa, invencible. Benedetti és un record borrós. Al costat d'Alberti, tothom empetitia. No feia massa que el poeta del 27 havia patit un accident de trànsit molt anys vuitanta (el cotxe que conduïa Benjamin Prado va ser envestit en ple centre de Madrid per un Seat 131 al qual buscava la policia). Encara caminava amb molta dificultat. Tenia vuitanta sis anys llargs. I els aparentava. Se'l veia cansat. La calor no ajudava massa. Ni la gentada que l'amoïnava. Per sort, no existien els mòbils i no el van torturar amb les cinc mil selfies que ara li reclamarien. Jo no m'hi vaig apropar. Vull pensar que per respecte i timidesa, però si sóc sincera, estava paralitzada per l'emoció. Alberti no parlava: convencia. La veu conservava intacta aquella força viril que encara traspuen les fotos de la seua joventut. Estava emocionat. Es presentava per primer cop com a vidu. María Teresa León, la companya de la seua vida, havia mort el desembre de 1988. Era molt recent. Però el dol feia anys que l'havia passat, des que l'Alzheimer li havia pres aquella dona injustament oblidada.

“Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil, va portar teatre clàssic a primera línia de front. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Ell l'evocava sense papers, deixant-nos la pell de gallina. “Ningú no parlarà dels morts d'aquesta guerra, però si aquests quadres es perden serà un desastre per a la humanitat”, va dir María Teresa León als milicians que havien de transportar el Carles V de Tiziano i Las Meninas de Velázquez. El seu apassionament s'encomanava. Aquells nois espantats amb uniforme es van sentir herois i van començar a actuar amb la solemnitat que requeria la missió, apagant instintivament la cigarreta. Tots dos a la vegada, sense posar-se d'acord. Algú va portar una gravació. Per la reacció d'Alberti, no formava part del guió. Una veu antiga arengava les masses amb una brillant oratòria. Una dona guapíssima adreçant-se a uns soldats que l'escoltaven en un silenci commovedor, respectuós. La intervenció d'Alberti va durar prop de dues hores. Pura emoció. No sé qui més va parlar, perquè era absurd afegir-hi res. Jo ja no escoltava. Algú em va preguntar com em deia i em va fer un gest demanant-me la ploma amb què prenia apunts. Era Rafael Alberti, que també havia decidit donar per acabat l'acte. En una postal il·lustrada amb una obra seua em va fer un dibuix preciós i me'l va dedicar. No vaig poder assaborir el moment. L'absurda ploma de plàstic rosa -no he tornat a escriure amb ploma- va tacar sense compassió a aquella glòria nacional vestida amb colors massa clars per a l'ocasió. Em volia fondre. Mocadors de paper, disculpes. En alguna de les nou mudances que he fet des del 1989 vaig perdre aquesta postal. Em sap greu, però no sóc fetitxista. Em doldria més haver oblidat aquesta tarda en què el vestit blau turquesa em va tornar a portar sort. I encara hi hauria una nit. Una nit de recital poètic. Alberti i Paco Rabal. Apoteòsic. Dos anys després, un juliol que voltava per Còrdova, vaig saber que Alberti clausurava un festival de guitarra amb una lectura de poemes. Vuitanta-vuit anys camí dels vuitanta-nou. Però semblava més jove que a l'Escorial. Caminava sense tanta dificultat i podia estar d'empeus a l'escenari. Jo era en una llotja tan alta -coses de comprar l'entrada més barata- que podia veure'l en un pla zenital. Només el cos de lletra, de dimensions gegantines, et recordava que aquell home s'apropava als noranta. Omplia l'escenari. Encara.

Rafael Alberti vist per Matías Tolsà, 'matias'.


Només el vaig tornar a veure en foto. Una portada que em va fer mal. El padrí de la blanca cabellera al costat d'Aznar, aleshores president del Govern. “Vaig marxar amb el puny alçat i torno amb la mà estesa”, va dir en retornar de l'exili. Però aquella foto era un cop baix a la seua dignitat. Ja era massa gran per imposar-se als pocs escrúpols d'aquells que l'envoltaven. Hi pensava un dia de 1999 a València. A l'IVAM. La setmana havia estat plujosa, però aquell dijous d'octubre hi lluïa un sol esplèndid. S'acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, comissariada per Mercè Ibarz. La volia veure, encara que no tingués ganes de deprimir-me amb les terribles Hurdes del 1933. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27, però jo només tenia ulls per a Rafael Alberti i Maria Teresa León. Tan joves, tan guapos, tan feliços que senties una esgarrifança. Aquell home tenia una presència pertorbadora. Desprenia virilitat. Em semblava impossible que fos el mateix padrí que havia tacat de tinta deu anys enrere. Vaig tornar a l'hotel una mica trista. Nostàlgica, potser. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.


Publicat a  Catorze.cat


divendres, 5 de setembre del 2014

La cupletista de la Fuliola

Ramoneta de cal Bisbe de la Fuliola va posar les quatre coses que tenia en una maleta i se'n va anar a Barcelona a servir, com havien fet les seues germanes abans que ella. La vida li  tenia escrit un guió trist i previsible, com a totes les dones de la seua generació que no van tenir la sort de néixer riques. Ni tan sols sabia de lletra. D'ella només s'esperava que treballés sense gosar queixar-se i, arribada l'hora, es casés amb un bon noi. Era del 1902, però el segle XX encara quedava molt lluny. Ramoneta es va rebel·lar contra el seu destí. Era guapa i eixerida, prou perquè es fixés en ella el compositor i pianista de Manlleu Joan Viladomat. Va rebre classes de cant i amb només dinou anys va debutar com a cupletista. El 1922 va publicar el seu primer disc, que incloïa els èxits La muller d'en Manelic i La filla del pescador. Amb el nom artístic de Ramoncita Rovira, aquella pobra xiqueta de poble va fer una carrera meteòrica i l'1 de febrer de 1924 actuava per primer cop al teatre Maravillas de Madrid. Als diaris de l'època es parlava de la lleidatana com d'una "artista de voz y gracia sin límites". Era l'ama del Paral·lel. El 1922 Viladomat va composar un tango al qual posaria lletra Félix Garzo que, no cal dir-ho, va ser per a ella. Ramoncita Rovira, "célebre estrella de la canción, la de la voz de oro", va tenir l'honor de ser la primera a enregistrar en un disc l'ara mític Fumando espero. Una versió molt més explícita que la que popularitzaria Sara Montiel molt temps després. No eren lletres aptes per a menors. Al repertori de Ramoncita, per exemple, no hi faltava un políticament incorrecte Tango de la cocaína. Un vidu de Cervera la va retirar el 1930. La cupletista tornava al punt de partida i s'oblidava dels escenaris per fer-se càrrec del marit i els dos fills que l'home aportava al matrimoni. A partir d'aquí, la carrossa es va anar transformant en carabassa. El vidu va abandonar la família i ella es va haver de fer càrrec dels nens. Anys després, quan els fills que va criar com a propis van ser grans, va conèixer un escriptor divorciat, amb qui va conviure fins que se'l va emportar una tuberculosi. Altre cop sola, Ramoneta va morir al seu pis del carrer Antoni Maria Claret de Barcelona. Sense fer soroll, amb la mateixa discreció amb què havia arribat quaranta anys abans a la capital.


El retrovisor (Segre 5-9-14)


dilluns, 1 de setembre del 2014

Una prova d'amor

Han detingut un noi que després de beure alguna cosa que no era llimonada es dedicava a espantar els visitants del cementiri de Portsmouth. L'aspirant a zombi es limitava a aparèixer per sorpresa de darrere d'una tomba proferint un udol etílic mentre movia els braços amb aquella poca coordinació que tenen els acabats de retornar del més enllà a les pel·lícules de sèrie B. Molts van descobrir els límits de la seua capacitat pulmonar proferint un crit terrorífic. Una típica notícia d'agost que m'ha fet evocar la història d'una estranya parella. Ella era alta i forta. Tot un caràcter. Els seus dits delicats feien autèntiques filigranes de punta, com corresponia a una senyoreta. Però conten aquells que la van conèixer de jove que també era bona amb el puny tancat. Ell era menut i callat. Un home tranquil que treballava en una mina a unes quantes hores de camí del poble. Els dilluns tocava comiat. La feina era massa lluny per anar i tornar cada dia en un món sense cotxes. Ella es consumia. No ho hagués confessat ni sota tortura, però per res del món volia perdre aquell home dels ulls blaus i el somriure trist. S'havia creat un personatge de dona temible que detestava les cursileries que se suposaven pròpies del seu gènere, però era una sentimental. Un divendres no va poder més. Necessitava saber si ell l'estimava amb la mateixa desesperació. I ho va fer. No es va descuidar de cap detall. La mortalla negra, el rosari a les mans entrellaçades, un ciri encès a cada racó de l'habitació i unes flors als peus del llit. Quan ell va arribar, regnava un silenci espès. Era el moment de penedir-se'n o de portar el joc al límit, fins a les últimes conseqüències. I no era dona de mitges tintes. Va tirar-ho endavant. No se li va moure ni un múscul de la cara. Era morta, a tots els efectes. Després d'uns segons de perplexitat ell va arrencar a plorar com un nen petit, desconsolat. Si hagués tingut el cap clar s'hagués adonat que a aquella escena li faltaven els inevitables extres. Que la casa d'un difunt sempre és la més animada. Però no podia pensar. El va sentir córrer escales avall demanant ajut. “Puja, que només volia saber si m'estimaves”, va dir la morta per sorpresa. No sé què va passar després. Jo els vaig conèixer al cap de cinquanta anys i seguien formant una estranya parella.


El retrovisor (Segre, 29-08-14)