De quan teníem menjador formal

Ara que a canals com Divinity fan tants programes de decoració i reformes hem descobert que quan érem petits vam tenir un menjador formal. Sí, segurament, no li'n dèiem així. Era una de les habitacions més grans de la casa, però s'usava poc, però no dir gens. A l'hivern hi feia un fred que pelava, perquè la calefacció era cosa de rics i/o d'urbanites. L'estufa de llenya es posava on es feia vida. És bonica, aquesta expressió tan en desús: “fer vida”. Ara, en terminologia d'agència immobiliària, és el living. Coses de la globalització? Més aviat, estupidesa humana. En aquests antics menjadors formals hi havia una taula al mig -que, per norma general, es podia desplegar- i dos mobles a conjunt que per petita que fos la sala s'hi encabien: la vitrina i el trinxant. Si han hagut de buscar 'trinxant' al diccionari és que són molt joves o han nascut en una ciutat. És una mena de calaixera -potser més ampla i més baixa-. I, gairebé sempre, té un espill a sobre. Sona molt afrancesat. Però si pensem en la seua funció original (ai, quan els mobles tenien una funció!) ens adonem que, simplement, era on es trinxava la carn abans de servir-la. Etimologia diàfana. El que ara seria un buffet, que ens agrada molt dir-ho tot en llengües que no parlem. Totes les cases semblaven tenir un mateix decorador. Es repetia la Santa Cena a la paret. I els canelobres que mai no s'encenien. I una porta de doble fulla que, invariablement, donava accés a l'habitació principal. És un misteri per què es renunciava a ocupar una part de la casa tan gran. Però hi ha una edat en què no et fas preguntes. Les coses són com són. I ja et va bé. Aquella cambra tenia un punt de misteri. Al davant del trinxant de casa d'una amiga m'hi vaig passar moltes hores fent coreografies de Los Pecos i de Tequila. Érem així d'eclèctiques. De vegades enyoro aquest món perdut. No he ni d'olorar la magdalena per sentir-me lliure i feliç. Per recordar les tardes en què no existien els problemes i les relacions humanes eren rudimentàriament eficaces. Si quedaves amb algú era perquè us aveníeu. I quan et demanaven el parer, era perquè volien saber la teua opinió. Amb els anys es teixeix una absurda xarxa de convencionalismes que compliquen el món i el fan extraordinàriament inhòspit. Fals, encriptat. No sé si n'hi ha prou amb una llei de transparència.

El retrovisor (Segre, 12-12-14)