dilluns, 29 de desembre de 2014

La perdiueta

Tots els papers de l'auca estaven repartits. Reinventar-se encara no estava de moda i tothom assumia el seu personatge amb la professionalitat d'una companyia de teatre. A Pauet -li'n direm Pauet, encara que el diminutiu fos un altre- li havia tocat de fer de borratxo. I s'hi esforçava, perquè sempre anava begut. Era un secundari amb poc diàleg, però amb alguna escena memorable. “¿No ha visto usted el stop?” Que l'agent estigués esmolant el bolígraf per plantar-li una multa no va semblar impressionar-lo. De fet, Pauet sempre se les tenia amb la Guàrdia Civil, eren vells coneguts. Així que va optar per ser sincer: “L'stop rai com l'he vist… A valtros no us he vist!” Les nits de festa major la parella de la Benemèrita no s'allunyava gaire de la moto de poca cilindrada que conduïa Pauet, estratègicament aparcada a la porta d'un bar. Ell apartava una mica la cortina i treia el cap en direcció l'amotet. “Ja us en cansareu, ja!”. També tenia versionades algunes dites populars, si bé, en aquest cas, l'autoria estava més disputada. Una de les més celebrades: “on mengen tres, dos de primera”. Era d'un poble on es forjaven personalitats fetes amb una estranya barreja de realisme màgic i sornegueria de Jesús Moncada. Potser per això s'acceptava amb resignació que et traguessin un renom. “A mi no em batejaran, no, sempre passo ligero, ligero cap a la mina”. No puc dir com es deia aquest home, perquè van per la tercera o quarta generació de Ligeros. Una brodadora callada i discreta se'n feia creus. Sempre va semblar vella, perquè li van matar l'home a la guerra i portava dol des d'aleshores. Ella hi anava sovint, a aquest poble. Feia uns quants quilòmetres a peu per portar uns quartets a casa, que tenia un xiquet petit. “Sí que diuen que de seguida en treuen un malnom, però ja fa temps que hi vaig a cosir i no en tinc cap”. Il·lusa! Algú es va apiadar de la seua ignorància. “Que en fa d'anys que ets la Perdiueta!”. Perdiueta? No se'n sabia avenir. “Dona, tota negra amb les potes roges...”. La viuda feia el camí amb unes espardenyes d'anar per casa, per estalviar-se d'arribar amb les sabates negres plenes de pols. Quan ja era a punt d'arribar es canviava dissimuladament. O això es pensava. La intimitat és molt relativa quan vius en un poble. Però molt. La gent sap coses de tu que ni tu sabies.



El retrovisor (Segre, 19-12-14)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada