dimarts, 20 de gener del 2015

La Catalunya de 1901 vs l'Espanya de 1898


Mentre que a Espanya el declivi del que havia estat un gran imperi marcarà a foc una generació pessimista i euroescèptica, intel·lectualment liderada per Miguel de Unamuno; a Catalunya, la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar, esperona la societat a avançar en una direcció diametral oposada. És la Renaixença. Per primera vegada, s'uneix forces a l'entorn d'una nova formació política, la Lliga Regionalista. Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch van ser alguns dels dirigents d'aquest partit que veu Espanya com un llast. 


Ara plantejarem una disjuntiva de fàcil resposta: triïn entre desastre o renaixença. Els catalans de finals del segle XIX tampoc no ho van dubtar ni un segon. El 1898 Espanya perdia les darreres colònies d'ultramar. El que havia estat un imperi totpoderós es desintegrava dramàticament. S'havia perdut alguna cosa més que la Guerra de Cuba: s'havia acabat un món. Tocava passar pàgina i avançar, però la derrota va impregnar d'un pessimisme immobilista una societat que va apostar per la decadència més militant i esperpèntica. Catalunya s'ho mirava amb una barreja de por i incredulitat. Por a ser arrossegada. En aquells moments en què Madrid s'enroca i s'aïlla del món per llepar-se les ferides i recrear-se en el seu dolor, Catalunya és una de les regions industrials més importants d'Europa. Els camins es bifurquen.

A la petita població de Menàrguens, a la Noguera, trobem un exemple de manual de la manera asimètrica amb què Catalunya i Espanya encaren el segle XX. Som al 1898. S'ha perdut Cuba i amb ella, les grans plantacions de canya de sucre. La remolatxa és el futur. L'empresari barceloní Manuel Bertrand recorre el país buscant el lloc idoni on instal·lar-hi una sucrera i el troba a Menàrguens. L'aleshores acabat de crear Canal d'Urgell garantia l'èxit de la seva empresa, així que convenç els pagesos de la zona per arrencar cereals, vinyes i oliveres i dedicar-se de ple a la remolatxa. Només tenia el problema del transport, però el resol amb la construcció del Carrilet, un ramal de via estreta que unirà la fàbrica amb la línia de ferrocarril de Mollerussa, que havia nascut en paral·lel al canal. Després de poc més d'un any d'obres, el 1901 s'inaugura aquesta Sucrera de més de 80.000 metres quadrats.

Bertrand representa l'aposta decidida pel futur i la modernitat que fa una generació cansada de viure d'esquena a Europa, de formar part d'un país que, literalment s'enfonsa. Va passar a Cavite, a les Filipines, el 1898. La batalla contra l'armada nord-americana se salda amb la pèrdua de tots els bucs de l'armada espanyola amb base a Filipines. Un desastre naval que serviria de pròleg a la batalla de Santiago de Cuba d'aquell mateix any, en què de nou, els nord-americans destrossen sense miraments el que un dia va ser la “armada invencible”. L'imperi feia aigües. La corrupció generalitzada havia minat els fonaments de tota l'estructura política i militar. Tard o d'hora cauria i calia apartar-se'n per no prendre mal. A Espanya, no cal dir-ho, també van sortir veus lúcides advertint de la necessitat d'un canvi radical en les estructures de l'Estat. De gent assenyada n'hi ha a tot arreu. Però van fracassar en l'intent. El capità general Camilo García de Polavieja, conegut com el general Cristiano, publica una carta-manifest l'1 de setembre de 1898 en què aposta per una política regeneracionista després del desastre del 98. S'havien perdut Cuba i Filipines. Però també Puerto Rico i les illes Marianes. Polavieja veia clar que no tan sols calia buscar argumentacions d'estratègia bèl·lica per justificar les sonades derrotes, sinó que calia anar més enllà fer reformes profundes a l'administració pública i descentralitzar l'Estat. La burgesia catalana va acollir amb entusiasme la proposta. Semblava que, per fi, Espanya reaccionava. El general Cristiano entra al govern de Francisco Silvela per impulsar aquestes reformes estructurals. El 1899 és nomenat ministre de la Guerra. Però aquest mateix any es veu forçat a dimitir per l'anomenat Tancament de Caixes de Catalunya. És cert que Madrid, en plena crisi moral, política i econòmica, no tenia molt marge de maniobra, però Silvela i Polavieja comencen la seva particular regeneració fent uns pressupostos molt restrictius que preveuen una pujada d'impostos per compensar el dèficit. Uns impostos que, a més, contemplaven tipus més alts a Barcelona que a Madrid. Era un atac directe a la burgesia catalana que tan bé havia acollit la filosofia del general Cristiano. Catalunya diu prou d'una manera insòlita i imaginativa, el Tancament de Caixes, una vaga patronal encoberta que va consistir a donar de baixa els establiments comercials i les les indústries per deixar de pagar les noves contribucions sense que fos il·legal.

L'altre gran referent del regeneracionisme va ser el polític de Montsó Joaquín Costa. El seu lema era prou explícit: Escuela, despensa y siete llaves para el sepulcro del Cid". Prou d'emmirallar-se en el passat gloriós. Calia modernitzar-se d'una vegada. Invertir en educació per allunyar la misèria. En paraules seves, desafricanitzar Espanya per a europeïtzar-la. De nou, una de les propostes claus per aconseguir aquest salt polític, social i econòmic, passa per la descentralització de l'Estat. Costa tampoc no se'n surt.

La burgesia catalana se sent frustrada i maltractada. L'entesa amb Espanya sembla impossible. El desgast polític, anímic i econòmic és massa gran per invertir-hi més energies i seguir acumulant fracassos. Ha arribat l'hora de reaccionar i moure fitxa. I així és com tres anys després del Desastre del 98 Catalunya s'adona que només depenent d'ella mateixa podrà salvar-se de la crema. No hi ha cap voluntat regeneracionista per part de Madrid. Cal unir forces i presentar un pla de viabilitat propi. Aquest és el context en què neix la Lliga Regionalista. El catalanisme es veu com l'única sortida. El Centre Nacional Català i la Unió Regionalista són dues de les propostes polítiques amb què Catalunya busca sortir, per ella mateixa, de la crisi. Aviat es veu que s'ha de ser generós i ample de mires perquè aquest incipient nacionalisme arribi a bon port i el 25 d'abril de 1901 els dos grups es fusionen per donar pas al primer partit polític catalanista de la història, la Lliga Regionalista. Poc després  s'hi integren alguns sectors carlins, així com representants de la Renaixença cultural i de l'Església. Són tantes les ganes de canvi, que malgrat la corrupció electoral, un mes després de la seva creació, aquest partit conservador, monàrquic i catalanista va obtenir una inesperada victòria a Barcelona a les eleccions generals del 19 de maig. Per primera vegada, es trencava amb el bipartidisme i Catalunya portava sis diputats a les Corts per treballar per a l'autogovern. No va ser fàcil. Per dur a terme una empresa d'aquesta ambició i complexitat calia partir d'una estructura molt sòlida. I el caràcter polièdric de la Lliga de Francesc Cambó o Enric Prat de la Riba convertia la pluralitat en un hàndicap que obligava a fer molts equilibris. Aviat hi van haver escissions i pactes de difícil digestió. Però, malgrat tot, la Lliga va resistir prou temps com per consolidar un catalanisme polític cada vegada més desacomplexat i madur. “La història de la Lliga Regionalista va més enllà de la d'una formació política. Amb la Lliga neix un somni. Un país. Es creen ateneus, casinos, centres culturals, museus...”, destaca l'historiador Josep Maria Solé Sabaté. Catalunya no trenca amb Espanya, però se solta de la mà i comença a caminar sola amb determinació. “Hi haurà molts factors externs que ho condicionaran, però aquesta generació del 1901, segons la va batejar Vicens Vives, construeix ciutadania”. Ja res no tornarà a ser el mateix. La Renaixença ha suposat un despertar cultural que arribarà a l'excel·lència amb el modernisme i evolucionarà cap al noucentisme. Arquitectura, urbanisme, belles arts, literatura, teatre... Catalunya es mou al ritme d'Europa i, en ocasions, li porta la davantera.

¡Que inventen ellos!”
Tampoc a Espanya res no tornarà a ser el mateix. Al desastre del 98 s'haurà d'afegir el d'Annual, a l'Àfrica, el 1921. I, tot i amb això, la Generació del 98 es manté ferma en la reafirmació d'una identitat tronada allunyada de la realitat. Unamuno ho resumeix en una frase que ens explica moltes coses: “¡Que inventen ellos!” Com no ha de fer por un imperi vingut a menys que lluny de modernitzar-se i innovar ridiculitza a aquells que ho fan. I ho remata: “nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones”. Total, segons una pueril regla de tres “la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó”. I per això no té problema en confessar-li a Ortega i Gasset que se sentprofundamente antieuropeo. Una estranya espanyolitat que es reafirma a partir de la negació de les altres identitats. No era nou, però. Quan el general mallorquí Valerià Weyler arriba a l'Havana el 10 de febrer del 1896 per tractar de contenir els dissidents ho deixa ben clar: “Quien no está por la españolidad de Cuba incondicionalmente está contra España y contra mí”. Weyler nega que els cubans siguin cubans. Nega, fins i tot, que tingui sentit ser cubà. I la premsa de l'època li fa costat. Als diaris no es contraposen els nacionalistes cubans amb els nacionalistes espanyols, sinó que es parla d'"elementos sanos" i de "traidores". Endevinen qui és qui, no? D'aquesta manera, la identitat es basa només en la negació de la identitat de l'altre. La història, de nou, és tossuda i es repeteix.

(Publicat a la revista Sàpiens. Especial Catalunya-Espanya de l'11 de setembre de 2013)





4 comentaris:

  1. Magnífic escrit, Anna. Si no espavilem a alçar el vol, ens cauran més bastonades. I ja fa massa anys que dura la comèdia i ens toca el rebre.
    Toni

    ResponElimina
  2. Sensacional, Anna! I no oblidem l'impuls immens que va suposar la Mancomunitat i com va acabar, com sempre, amb una involució "a l'espanyola" : la dictadura del general Primo de Rivera. Hem de sortir d'aquest bucle. Espanya no vol canviar i només podrà canviar sense nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A propòsit del 'bucle', un escrit del brother publicat a l'Avui just abans d'unes eleccions catalanes. Fa tres o quatre anys, ara no et sabria dir quines. No te'l pots perdre.
      --
      Com que avui és jornada de reflexió, els explicaré un conte de la tradició popular tibetana. Hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir. "Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul. Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull (no el tercer, sinó un dels normals) que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel·la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà. Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho. En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".

      Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre.

      Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

      Elimina