diumenge, 29 de març del 2015

Per què?

El 7 d'agost del 1996 es produïa una d'aquelles notícies que no acabes d'entendre. Que no pots assimilar. Vuitanta-set persones que passaven uns dies de vacances al càmping Las Nieves de Biescas, un paratge idíl·lic del Pirineu d'Osca, van morir com a conseqüència d'una torrentada que ho va arrasar tot. Literalment. "A l'infern no hi ha foc: l'infern és aigua", relatava un supervivent de Lleida. No he de consultar l'hemeroteca per recordar-ho. Un testimoni esgarrifós. A la televisió, imatges de la pista de gel de Jaca convertida en un improvisat dipòsit de cadàvers. Incredulitat i preguntes, moltes preguntes. Potser els psicòlegs saben per què puntuem les tragèdies amb signes d'interrogació. Necessitem respostes. Tot i intuir -perquè ens fem trampes al solitari- que la veritat no alleuja ni dóna pau. Volem saber. Necessitem que la script girl supervisi el guió absurd que estem interpretant i talli la pel·lícula perquè alguna cosa no té sentit. Aquella impossible segona oportunitat. Hora de desempolsar l'ampli catàleg de possibilitats que ens brindava l'atzar per allunyar-nos de l'horror. Guardem els interrogants en una capsa i ens instal·lem en el mode condicional. Si s'hagués construït la instal·lació uns metres més enllà. Si s'hagués previst que hi hauria una tromba d'aigua monumental. Si s'hagués respectat la normativa. Però no podem fer marxa enrere. El que ha passat, ha passat. Dies després, a Biescas regnava un silenci espès. El sol il·luminava les restes del naufragi. Bicicletes, joguines, sabates... Aquells objectes enfangats feien presents les absències. De sobte, un llibre inflat per l'aigua. Les tapes obertes, com un ocell abatut. El conec. L'estiu abans l'havia llegit jo. Mañana en la batalla piensa en mí. L'agafo en un acte reflex. Procurem no tocar res d'aquell mar de desolació, però gairebé sense pensar l'he tancat i l'he deixat a sobre d'un tronc immens que va arrossegar l'aigua. Amb respecte. Com si li tanqués els ulls esbatanats a un cadàver. No puc evitar un calfred. Javier Marías comença la novel·la amb una mort inesperada. Gairebé absurda. Dimarts es va estavellar un avió als Alps. No podíem assumir les 150 víctimes tan properes i ens vam fer preguntes. De nou Marías. "No he volgut saber però he sabut". Aquest és l'inici de Corazón tan blanco. Hem sabut i ens ha fet (més) mal.



El retrovisor (Segre, 27-3-15)

dilluns, 23 de març del 2015

La musa enigmàtica

Dilluns va fer cent anys de la mort de Xavier Gosé, el cronista de la belle epoque. Potser ha estat l'efecte de revisitar els seus retrats de dones glamouroses i sofisticades al París de principis del segle XX que m'ha vingut de pensar en la misteriosa ballarina dels peus nus. Així descrivia Rubén Darío l'enigmàtica Tórtola Valencia. Va ser una celebritat internacional, però l'estrella s'ha anat apagant i potser el seu nom no els hi sonarà de res. La cosa canvia si els dic que és la mítica Maja de Myrurgia. La musa del perfum de les nostres àvies. Ventall excessiu, vestit d'inspiració goyesca, mantellina negra i bellesa torbadora. És curiós que la recordem amb una imatge que no s'ajusta massa a la que va projectar des dels escenaris. Ella era l'exotisme en estat pur. El 1915 triomfava a Nova York amb una dansa índia. Els balls de la serp o de l'encens també van aixecar polseguera allà on els va representar. Actuava sola -insòlit a l'època- i ho feia amb un vestuari que deixava el públic sense alè. Mística i sensual a parts iguals, Tórtola Valencia era un misteri que artistes i poetes volien resoldre. Pío Baroja, Valle-Inclán o Gómez de la Serna li van dedicar versos desesperats. D'ella es va dir que era gitana. Descendent de Goya. Filla il·legítima d'un noble. La realitat era més prosaica. El seu pare era el lleidatà Llorenç Tórtola Ferrer, un jove d'origen humil que, segons recull Maria Pilar Queralt en una biografia de la ballarina, se'n va anar a provar sort a Barcelona, on es va casar amb Georgina Valencia. Anys més tard, no se sap quan ni perquè, la parella va establir-se a Sevilla, on el 1882 va nàixer la seua única filla, Carmen. Una epidèmia de còlera feia estralls a la península i l'intrèpid lleidatà no va dubtar a emportar-se la família a Londres. Llorenç Tórtola devia de ser tot un personatge. Va durar poc a la capital anglesa. Però prou per aconseguir-li un tutor aristocràtic a la futura diva, que es va quedar a Londres mentre els seus pares creuaven l'Atlàntic rumb a Oaxaca, on van trobar la mort. Carmen Tórtola creixia com una anglesa refinada, però el seu tutor es va arruïnar el 1906 i a ella només li va quedar la bellesa i l'educació exquisida. Hora de reinventar-se. Va debutar a Londres el 1908. Pocs anys després, era una llegenda. Glamourosa i sofisticada, com les muses de Gosé.



El retrovisor (Segre, 20-3-15)

dimarts, 17 de març del 2015

Una tarda de Carnaval

A l'obaga encara es veu neu, però fa un dia radiant. És divendres tretze, com avui. Però de febrer. L'hivern ens concedia una treva que vam aprofitar per anar als Guiamets a conèixer Neus Català, supervivent del camp d'extermini de Ravensbrück. Som al Priorat, un paisatge de bellesa aspra. Pins, vinyes i argila. Un cactus desafia la llei de la gravetat. Ha crescut més que la casa on va ser plantat. No sembla tenir més límit que el cel. Tan blau, tan net de núvols, que sents una esgarrifança. Aquest no és Un cel de plom. Així es titula la biografia novel·lada que va redescobrir Neus Català a les noves generacions. Carme Martí, l'autora, fa referència al fum de la sinistra xemeneia del camp, que va funcionar fins al darrer dia. S'esvaeixen les cendres de les nostres cabòries amb l'inesperat xivarri de la canalla del poble, que ha anat a la residència geriàtrica a celebrar el carnaval amb els avis. Neus Català, que farà cent anys a l'octubre, no dubta a posar-se un antifaç. Han passat tantes coses en el segle que la separa d'aquests xiquets que no deixa de ser admirable que mantingui intacta la seua fe en la humanitat, el seu compromís amb les companyes que no van sobreviure. “Em sembla que mai no hi he estat, a Lleida”. Però fa memòria i recorda un dia, en plena guerra, que es va donar el gust de rascar-se l'esquena fregant-se contra una paret de marge d'algun lloc de Ponent. “Quin bo que em va donar!” Sempre ha viscut amb la intensitat amb què encara avui assaboreix aquest moment. Potser per això és capaç de parlar de l'horror sense dramatisme. Amb la mateixa determinació i clarividència amb què es va presentar un dia a casa d'un fotògraf perquè la retratés amb l'uniforme de ratlles. “Va ser dur, però sentia que ho havia de fer”. Una imatge icònica. “De vegades penso que gràcies a aquesta foto el meu testimoni ha servit per donar veu a les companyes que la van perdre”. Noranta dos mil. Impossible d'assumir tot el dolor que hi ha en aquesta xifra. Un malson que va acabar el maig de 1945 quan l'Exèrcit Roig va alliberar el camp. “Totes fugien esperitades. Jo em vaig quedar sola, em vaig agenollar i vaig besar el terra”. Començava la seua segona vida, dedicada en cos i ànima a lluitar contra l'oblit. Dilluns va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat. Una història atroç amb final feliç.



El retrovisor (Segre, 13-2-15)

dijous, 12 de març del 2015

Dona amb bufanda

Hi ha una vista de Lleida que ningú no voldria veure. Quatre fotografies que en formen una de sola sobre una mena de taula de centre il·luminada. Si “sense cita prèvia” els hi sona a spin-off d'Anatomia de Grey potser és que han tingut la sort de no veure mai aquesta imatge, una mica descolorida pel pas del temps. Si aquestes tres paraules les relacionen amb portar el DNI a la mà és que hauran fet cua mirant-la alguna vegada. De fet, cues. Primer drets. A l'esquerra, els que no tenen hora demanada. A la dreta, els que sí que en tenen. Tant és. Les dos conflueixen en una taula on es dóna un paper amb una lletra i un número. Comença l'altra cua, normalment més llarga. Voltant la panoràmica de Lleida hi ha moltes cadires. Tantes que esgarrifa. Però no és estrany no trobar lloc. No pots llegir, ni distreure't. Una pantalla va passant torns. No és com a les botigues, on només et cal estar pendent del número i pots calcular l'espera en funció de la distància entre la xifra lluminosa i la del teu paper rebregat. Aquí el 73 pot anar abans del 12, segons la lletra que té al davant. Tots pendents aquella tele trista. Hipnotitzats. Hi ha una parella que porta un cotxet de criatura. Sempre hi ha cotxets. Alguna mare que aprofita el temps mort per donar el pit, algun nen que corre esvalotat, cansat d'aquell silenci tens i insà. El nadó d'aquesta parella dorm plàcidament. La mare plora. Discretament, però plora. Porta un coll de llana que serveix de dic acolorit per frenar les llàgrimes furtives. Li donaria un mocador, però em sap greu que sàpiga descoberta. Tots la mirem amb el cor una mica encongit. Però ho fem com ella plora: dissimuladament. Aconsegueixen arribar al primer cel, el del repartiment de lletres i números i surten del meu camp de visió en la nova cua que hauran de fer asseguts. Millor. Fa mal veure's en l'espill de la desesperació. Una salutació inesperada. Un escriptor amic meu, premiat, publicat, amb títol de doctor. Sense perdre de vista la pantalla magnètica, parlem i riem. Sobretot riem. Passem un matí al segle XIX. No descartem que Larra en faci un article i tot. Potser és per l'excés de fluorescents, però quan surts d'aquest lloc irreal, el món sembla més amable i lluminós. Tècnicament, és una Oficina de Treball. Però tothom li diu pel seu nom: l'atur. Bé, el paro.


El retrovisor (Segre, 6-3-15)

diumenge, 1 de març del 2015

Fum de caliquenyos

No hi havia electricitat, però la llum de tarda es colava per la finestra amb un punt de dramatisme. Feixos daurats on ballaven milions de brossetes. No era, en absolut, com me l'havia imaginat. D'aquella taverna n'havia sentit a explicar històries d'homes que perdien la setmanada a les cartes. Biografies amerades de vi fort. Fum de tabac i un silenci espès que fa ressonar les poques paraules que hauran de malgastar aquells solitaris. La sornegueria incrustada a l'ADN. Diàlegs que tallen com el cerç. Breus, contundents, precisos. Aquí no s'hi sentirà mai el que seria una conversa educada i cordial en qualsevol altre racó de món. No. Aquí rodolen esquelets d'arbustos quan fa vent. Boles de matolls ressecs que precedeixen l'arribada providencial de John Wayne. L'oest de l'oest. Però la taverna fa molts anys que va tancar. El sol que filtren els vidres polsosos ho impregna tot d'una pàtina irreal. Com unes golfes a peu de carrer. Un món secret que se'm mostra impúdic, misteriós. Ni rastre de testosterona. Com si el pas dels temps hagués amansit els records. Desolació decadent. Un calendari molt antic a la paret i a sobre de la barra, contra pronòstic, l'esclat de color d'un expositor de Chupa Chups. Encara n'hi ha algun. Com aquelles peres pansides que s'han quedat a l'arbre després de la collita i desafien l'hivern amb l'altivesa de saber-se supervivents. Al terra, una trapa de fusta amb la corresponent argolla de ferro, un pèl sinistra. Intento no pensar què oculta, perquè em fa por. Em concentro en un record antic que em mostra una parella de guàrdies civils que es presenta a l'antre i, reproduint la mítica escena de Casablanca, s'escandalitza amb tots els excessos que s'hi cometen malgrat haver-ne estat partícip unes hores abans. Moment de preparar uns ous ferrats amb cansalada per tapar la gana dels anys quaranta. De posar-los un parell de caliquenyos a la butxaca. L'estraperlo que permet l'estraperlo. La misèria que porta pagesos de Juneda, Torregrossa, Fondarella o Torres de Segre a fumar-se el franquisme, en paraules del periodista Francesc Canosa -així es titula el seu darrer llibre-. Superherois que es passen la nit caragolant cigars imperfectes per sobreviure a la postguerra. Dos-cents al dia de mitjana. Un submón esborrat de la nostra memòria col·lectiva. Una nosa per exercir de nous rics.


El retrovisor (Segre, 27-2-15)