diumenge, 1 de març de 2015

Fum de caliquenyos

No hi havia electricitat, però la llum de tarda es colava per la finestra amb un punt de dramatisme. Feixos daurats on ballaven milions de brossetes. No era, en absolut, com me l'havia imaginat. D'aquella taverna n'havia sentit a explicar històries d'homes que perdien la setmanada a les cartes. Biografies amerades de vi fort. Fum de tabac i un silenci espès que fa ressonar les poques paraules que hauran de malgastar aquells solitaris. La sornegueria incrustada a l'ADN. Diàlegs que tallen com el cerç. Breus, contundents, precisos. Aquí no s'hi sentirà mai el que seria una conversa educada i cordial en qualsevol altre racó de món. No. Aquí rodolen esquelets d'arbustos quan fa vent. Boles de matolls ressecs que precedeixen l'arribada providencial de John Wayne. L'oest de l'oest. Però la taverna fa molts anys que va tancar. El sol que filtren els vidres polsosos ho impregna tot d'una pàtina irreal. Com unes golfes a peu de carrer. Un món secret que se'm mostra impúdic, misteriós. Ni rastre de testosterona. Com si el pas dels temps hagués amansit els records. Desolació decadent. Un calendari molt antic a la paret i a sobre de la barra, contra pronòstic, l'esclat de color d'un expositor de Chupa Chups. Encara n'hi ha algun. Com aquelles peres pansides que s'han quedat a l'arbre després de la collita i desafien l'hivern amb l'altivesa de saber-se supervivents. Al terra, una trapa de fusta amb la corresponent argolla de ferro, un pèl sinistra. Intento no pensar què oculta, perquè em fa por. Em concentro en un record antic que em mostra una parella de guàrdies civils que es presenta a l'antre i, reproduint la mítica escena de Casablanca, s'escandalitza amb tots els excessos que s'hi cometen malgrat haver-ne estat partícip unes hores abans. Moment de preparar uns ous ferrats amb cansalada per tapar la gana dels anys quaranta. De posar-los un parell de caliquenyos a la butxaca. L'estraperlo que permet l'estraperlo. La misèria que porta pagesos de Juneda, Torregrossa, Fondarella o Torres de Segre a fumar-se el franquisme, en paraules del periodista Francesc Canosa -així es titula el seu darrer llibre-. Superherois que es passen la nit caragolant cigars imperfectes per sobreviure a la postguerra. Dos-cents al dia de mitjana. Un submón esborrat de la nostra memòria col·lectiva. Una nosa per exercir de nous rics.


El retrovisor (Segre, 27-2-15)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada