dilluns, 22 de juny del 2015

Oblit és nom de dona

Al santoral català es passa d'Obdúlia a Oceà. Es veu que Oblit no és nom de dona. En tinc els meus dubtes, però. Dimarts va fer cent anys que va nàixer en una casa del carrer la Palma de Lleida una dona excepcional. Es deia Cèlia Viñas. El més probable és que no els hi soni de res. No ha estat profeta a la seua terra. Només va viure trenta-nou anys, però va deixar un important llegat literari. Poesia en català i en castellà, llibres per a infants, assaig, novel·les, teatre... Però ella pensava que “el més apassionant del món” no era escriure, sinó “una classe ben donada i ben rebuda”. Va mamar pedagogia a casa. Literalment. El seu pare era catedràtic de la Normal i ella mateixa va estudiar a l'Escola Annexa de Magisteri fins als vuit anys, quan el reuma que arrossegaven ella i la seva mare va empènyer la família a buscar un clima més benigne i es van traslladar a Mallorca, on Cèlia i les seues germanes van seguir anant a centres públics. L'esclat de la Guerra Civil la va sorprendre a la universitat. Tot es va capgirar. Va tardar set anys a poder-se treure el títol de Filosofia i Lletres. L'1 de febrer de 1941 es llicenciava amb la incertesa de si podria exercir, perquè el seu pare havia estat purgat. Va tirar pel dret i es va presentar a oposicions de catedràtica de llengua i literatura. Va ser la número u de la promoció de 1943. Podia triar plaça i va decidir anar-se'n lluny, on no se sentís marcada. Amb uns quants poemaris inèdits i la il·lusió intacta va arribar a Almeria a l'institut que ara porta el seu nom. Era l'únic centre de secundària i això feia que compartissin aula “nois amb espardenyes i senyorets andalusos amb brillants a la corbata”. Se'ls va guanyar. Se sentia orgullosa d'haver aconseguit que ells no s'avergonyissin de la seua sensibilitat i elles no llegissin tantes novel·les rosa. “La meua tasca no es limita a la càtedra. Sóc amiga de tants com puc, confident de molts, bibliotecària de tots”. Potser per això va deixar petjada. A banda de donar nom a un institut, a Almeria té un carrer dedicat i un bust a la plaça Bendicho, molt propera a la catedral. Va ser amiga de Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Carmen Conde, Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Bartomeu Rosselló-Pórcel... I, és clar, se la va definir com a “musa”, com passava sempre. Però era més que això. Molt més.

El retrovisor (Segre, 19-6-15)


dilluns, 15 de juny del 2015

L'home dels meus somnis

Somiar era un malson. Literalment. Començo amb una catàfora aprofitant que la selectivitat ha posat de moda aquesta figura retòrica. No calia precisar que havia passat por. Somiar era sinònim d'angoixa. De despertar-te amb el so del teu propi crit. De suor freda. D'imatges inquietants que s'amagaven a sota del llit quan encenies el llum. Era una por abstracta. M'hagués costat de fer com Martin Luther King i explicar el somni. Potser perquè mai no eren tan bonics com els seus. Tampoc no eren terrorífics. S'hi tornaven sibil·linament. N'hi havia un de recurrent que és dels pocs que recordo amb precisió. Camino pel carrer dels meus avis i a la porta del costat d'on ells vivien hi veig un home molt alt repenjat a la paret. No fa res. No diu res. Però em fa por. Angoixa in crescendo. Hi ha un moment en què ens creuem la mirada i s'acaba el somni perquè em desperto. Sí, admeto que seria difícil de vendre-ho com a argument de pel·lícula de terror. Però m'espantava tant! Perquè mai me l'esperava. El somni podia començar alegrement, jugant a saltar la corda i, de sobte, el misteriós home callat. I la porta que m'és tan familiar. És una escena molt anys setanta. El meu monstre va vestit amb una americana de pota de gall i un jersei de coll alt. Patilles llargues. Look Harry el Sucio... o Paco de Luía. Tant és. Tots els homes de l'època tenen un estil similar. Em fa ràbia perquè l'he convidat jo. I no ho puc dir, perquè em renyaran. Tinc prohibides les pel·lícules amb vampirs, homes llop i similars. He d'evitar les fonts d'inspiració oníriques. Però veig totes les que fan al cine del poble. I a sobre no pago entrada, que el padrí és el taquiller. Érem carn de sèrie B. A l'home dels meus somnis li fan un primer pla tremendo. No presto especial atenció. No és una tarda sagnant. Fins i tot ens avorrim una mica. Però algú, al darrere, fa un comentari que sento accidentalment. “És Dràcula!” Torno a mirar la pantalla una fracció de segon. Ha canviat la seqüència. Només tinc temps de caçar una mirada profunda. L'argument tant és. Estic pendent dels ullals, que no acaben de créixer mai. M'emporto la tensió a casa. Semblava inofensiu i era un monstre. Com un d'aquells assassins que sempre saludaven els veïns. El mal ocult. 
Pobre Christopher Lee, per una vegada que no li tocava fer de vampir i em va xuclar l'ànima.

El retrovisor (Segre, 12-6-15)




dijous, 11 de juny del 2015

Temptar la sort

No li dèiem tirar-nos de bomba perquè no calia. No concebíem una altra manera de llençar-nos a l'aigua. La felicitat feia olor de clor i aftersun. Els grans ens defugien (no els culpo) i per més gent que hi hagués a la piscina, a la gespa de la nostra àrea d'acció mai no s'hi veien tovalloles. Però aquell noi era foraster i potser, fins i tot, va pensar que era el seu dia de sort. Era alt, prim i barbut. La pell, estranyament blanca. De sobte, el descobriment d'un nou sentiment en el catàleg que tot just començàvem a desplegar: el pudor. No, no és que ens fes vergonya que ens veiés amb roba de bany. Encara no teníem manies. Era un altre tipus de pudor. Costava mirar aquell jove que llegia el diari indiferent a la nostra sorollosa presència. Hi havia una cosa en ell que resultava torbadora. De manera gairebé instintiva, els ulls buscaven les seues cames deformes, retorçudes. No aguantaves més d'una fracció de segon, perquè feia mal. Però aquella imatge ja no s'esborraria mai més del teu disc dur. Em van explicar que quan era petit corria i saltava com qualsevol de nosaltres, però que un dia es va posar malalt i li havien quedat seqüeles. Crec que no vaig dir res perquè verbalitzar la por encara et fa espantar encara més. Seqüeles d'una malaltia? Allò no era com la marca d'haver-te rascat les crostes de la varicel·la. El pànic es va apoderar de mi. Gaudia de bona salut. Ni unes tristes angines en tota la primària. Però un dia o altre tindria febre. Més que una possibilitat, sempre havia estat un desig. Sucs de taronja al llit i el padrí explicant-me històries de la guerra. Però ara no em podia treure del cap la visió atroç d'aquella cama atrofiada. Suposo que la meua angoixa era tan evident que algú es va apiadar de mi i em va fer saber que des del 1963, molt abans que jo nasqués, s'administrava una vacuna que allunyava el fantasma de la poliomielitis. No sabia qui era ni com es deia, però em vaig sentir en deute etern amb Jonas Salk, l'investigador que la primavera de 1955, ara fa 60 anys, va acabar amb un terrible malson. Com ho havia estat la pigota. Quan era petita encara hi havia molta gent gran amb uns clots monstruosos a la cara que nosaltres, per sort, ja no tindríem. Bé, més que per sort perquè la vacunació sistemàtica va aconseguir eradicar-la. La ciència avança. La humanitat, no tant.


El retrovisor (Segre, 5-6-15)