L'home dels meus somnis

Somiar era un malson. Literalment. Començo amb una catàfora aprofitant que la selectivitat ha posat de moda aquesta figura retòrica. No calia precisar que havia passat por. Somiar era sinònim d'angoixa. De despertar-te amb el so del teu propi crit. De suor freda. D'imatges inquietants que s'amagaven a sota del llit quan encenies el llum. Era una por abstracta. M'hagués costat de fer com Martin Luther King i explicar el somni. Potser perquè mai no eren tan bonics com els seus. Tampoc no eren terrorífics. S'hi tornaven sibil·linament. N'hi havia un de recurrent que és dels pocs que recordo amb precisió. Camino pel carrer dels meus avis i a la porta del costat d'on ells vivien hi veig un home molt alt repenjat a la paret. No fa res. No diu res. Però em fa por. Angoixa in crescendo. Hi ha un moment en què ens creuem la mirada i s'acaba el somni perquè em desperto. Sí, admeto que seria difícil de vendre-ho com a argument de pel·lícula de terror. Però m'espantava tant! Perquè mai me l'esperava. El somni podia començar alegrement, jugant a saltar la corda i, de sobte, el misteriós home callat. I la porta que m'és tan familiar. És una escena molt anys setanta. El meu monstre va vestit amb una americana de pota de gall i un jersei de coll alt. Patilles llargues. Look Harry el Sucio... o Paco de Luía. Tant és. Tots els homes de l'època tenen un estil similar. Em fa ràbia perquè l'he convidat jo. I no ho puc dir, perquè em renyaran. Tinc prohibides les pel·lícules amb vampirs, homes llop i similars. He d'evitar les fonts d'inspiració oníriques. Però veig totes les que fan al cine del poble. I a sobre no pago entrada, que el padrí és el taquiller. Érem carn de sèrie B. A l'home dels meus somnis li fan un primer pla tremendo. No presto especial atenció. No és una tarda sagnant. Fins i tot ens avorrim una mica. Però algú, al darrere, fa un comentari que sento accidentalment. “És Dràcula!” Torno a mirar la pantalla una fracció de segon. Ha canviat la seqüència. Només tinc temps de caçar una mirada profunda. L'argument tant és. Estic pendent dels ullals, que no acaben de créixer mai. M'emporto la tensió a casa. Semblava inofensiu i era un monstre. Com un d'aquells assassins que sempre saludaven els veïns. El mal ocult. 

Pobre Christopher Lee, per una vegada que no li tocava fer de vampir i em va xuclar l'ànima.

El retrovisor (Segre, 12-6-15)