Buits existencials

És un dels llocs més enigmàtics i singulars de Lleida, però no puc evitar sentir alguna cosa semblant al vertigen quan m'hi apropo. No sé si Sören Kierkegaard en treuria alguna conclusió existencialista. Però el cert és que procuro vorejar la plaça del Dipòsit, al centre històric, sense creuar-la. M'impressiona saber que a sota dels meus peus hi va haver un mar mort. Nou milions de litres d’aigua procedents del canal de Pinyana, els necessaris per l’ús de boca de la Lleida del XVIII. Quan fa vint anys es va buidar el dipòsit, que ja no s'utilitzava, va emergir una insòlita catedral submergida -el títol és de Debussy-. Una magnífica construcció de mil metres quadrats que sostenen vint-i-cinc pilars de pedra de 10,5 metres d’alçada. Però jo hi veig l'aigua negra, encara. No em facin cas. És un d'aquells llocs que paga la pena visitar. Perquè es pot visitar. Va ser la gran obra del marquès de Blondel, l'home que va portar el racionalisme de la Il·lustració fins a la capital del Segrià en temps de Carles IV. El projecte que posaria punt final als problemes de salubritat medieval. Som al 1784. Ja feia molts anys que Felip V havia fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que a l'antic barri universitari d'espai en sobrava per dur a terme aquest gran magatzem d'aigua ocult durant més de tres-cents anys. Era una obra faraònica que es complementaria amb la creació d'una xarxa de fonts públiques que distribuïen l'aigua a tots els racons de la ciutat. Fa poc, vorejant aquesta plaça com acostumo a fer, vaig passar per davant d'un d'aquells sinistres blocs desarrollistas que havia vist moltes vegades però no m'havia mirat mai. En un dels accessos al pati interior que formen els edificis hi havia, col·locat sense cap gràcia, el que semblaven dos capitells medievals. No estaven ni centrats. No sóc cap experta, però eren massa discrets per ser de cartró pedra. “I tant si són originals”. El meu particular oracle és l'historiador de l'art Alberto Velasco, que m'ensenya una foto del 1954, quan s'estava construint l'edifici i Josep Lladonosa lluitava per conservar aquelles restes. Torno a sentir alguna cosa semblant al vertigen. Aquest cop no és per l'aigua que ja no hi ha a sota dels meus peus. Miro al meu voltant i hi veig cases tristes i solars buits. Aquells dos insòlits capitells com pops en un garatge esperant que algú els hi retorni un mínim de dignitat. Tracto d'imaginar-me l'esplendor universitària. Només l'intueixo en el nom -preciós- de la plaça dels Gramàtics. Llàstima que no n'hagi quedat res més. Gràcies també per això, Felip V.

El retrovisor. (Segre, 4-9-15)