Carretera i manta

Onze de setembre. Deu, quinze, vint anys enrere una minoria sorollosa reivindicava la Diada Nacional de Catalunya mentre la resta de la població treia partit de l'últim pont abans de la tornada al col·le. Una senyera al balcó i para de comptar. I perquè -almenys a Lleida- la regala l'ajuntament. Però el 2010, complint-se els pronòstics d'Alfonso Guerra, el Tribunal Constitucional va passar el ribot a l'Estatut sortit del Parlament de Catalunya. L'havíem votat quatre gats, però aquella va ser la gota que va fer vessar un got que ningú no era conscient que fos tan ple. Ònmium Cultural va organitzar una manifestació de rebuig a la sentència. Deu de juliol, una calor insuportable i més d'un milió de persones al carrer. “Heu vingut de Lleida expressament?” Aquell home no se'n sabia avenir. Jo tampoc, la veritat. Com nosaltres, centenars de milers de persones. Aquella quasi Diada va estar encapçalada pel president de la Generalitat, que recordem que aleshores era José Montilla, del PSC. Tampoc no hi va faltar Duran Lleida, líder d'Unió. Com han pogut canviar tantes coses en cinc anys? Des d'aleshores, l'onze de setembre ha estat sinònim de carretera i manta. Bé, la manta no ha calgut mai, que la llumenera que va decidir convertir en simbòlica l'hora de les 17.14 es va quedar ben descansada. Aquell dia de juliol es va parlar de jornada històrica. L'adjectiu acabaria perdent el sentit, perquè des d'aleshores les manifestacions s'han convertit en autèntiques proeses organitzatives. L'any passat, no les tenia totes. Haver-se d'inscriure, portar un color determinat de samarreta, anar a un lloc concret de la Diagonal, fer-ho a l'hora que el sol cau a plom, pagar autocar, malmenjar un entrepà... Ni sent-hi vaig ser conscient del que estàvem fent. Un time-lapse trobat al Twitter em va deixar admirada. Com un exèrcit de formiguetes, aquella munió de gent que captava la càmera instal·lada en un terrat es convertia en una enorme senyera humana. A partir d'aquí, ja m'ho crec tot. Diria sí que es pot, però el seu líder és un altre dels que ha desertat. Després del fiasco del 9-N pensava que s'acusaria el cansament. Però he de graduar-me la bola de vidre. Només a la plana de Lleida, onze autocars més que l'any passat. Ens hem guanyat que l'11-S sigui un festiu i prou per anar a la platja sense mala consciència.

El retrovisor (Segre, 11-9-15)