dilluns, 2 de novembre del 2015

Caront a bord d'un R-5

Acabava de rebre l'alta mèdica. És un dir. De curat no n'estava, perquè encara no s'ha trobat remei a la vellesa. En tot cas, sortia viu de l'hospital, que ja era molt. Una treva que s'intuïa curta. Potser per això va admirar-se de com el cel pot tornar-se tan rabiosament blau. Un Pantone 285 C, ben bé. El cotxe del seu fill era encara més llampant, però. Excessos dels anys setanta als quals no s'acabaria d'acostumar. Massa anys d'austeritat adherida als gens per endinsar-se en l'estètica del duralex i la fòrmica. Però encara que fes mal als ulls, aquell cotxe el portaria a casa. Si per ell fos, s'haguessin estalviat el viatge d'anada. Trobava absurd aquell monumental enrenou per esgarrapar unes engrunes de mala vida. No tenia ganes de morir, però tampoc no volia viure més del que li corresponia. Assaboria la pròrroga mentre pensava en l'inevitable desenllaç d'aquella història. Perquè el final ja se'l sabia. L'esperava. Una nit -propera- es ficaria al llit i no es despertaria. A aquelles alçades de la pel·lícula no comptava amb què el guió fes un gir inesperat. Però així va ser. Es va morir. De cop. El fill va dubtar. Instintivament, va pensar de tornar enrere i demanar un ajut impossible. Encara no havien abandonat el recinte hospitalari, de fet. Però va ser pragmàtic. Retrocedir uns quants metres significava perdre el control d'aquella situació tan dramàtica com absurda. Va respirar fons, va cordar-li el cinturó de seguretat i va fer quaranta quilòmetres amb el cos inert del seu pare. Com un Caront tardofranquista, que hagués canviat la barca per un Renault 5 de color carabassa. Ara no sabríem què fer-ne d'un cadàver. I no, no em refereixo a fer desaparèixer una víctima d'assassinat, que gràcies al mosso i escriptor Rafa Melero, vam descobrir que res com una bassa de purins. La mort s'ha professionalitzat. Es toca amb guants de làtex. Es mira a través d'un vidre. Les plorones de Fraga, que animaven els enterraments amb més o menys planys segons la generositat de la família del finat, fa molts anys que van perdre la feina. Tot és tan asèptic que fins i tot les llàgrimes es veuen com una mostra de debilitat. Un excés. I sense la mort, els cementiris ha perdut vida. I en tenien. “Hem estat el que vosaltres sou. Sereu el que nosaltres som”. Creuar el llindar del de Guissona et posa a puesto.


El retrovisor (Segre, 30-10-15)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada