dijous, 10 de desembre del 2015

Santa Bàrbara

Avui és Santa Bàrbara. Me'n recordo sense que troni. Sona molt californià, però és dia de fred. De boira. De processons. De barrinades de bon matí. Anys enrere, era festa grossa. Hi ha un petit univers encerclat per un horitzó de serres blaves on es creuen les ratlles que delimiten les províncies de Lleida, Osca, Saragossa i Tarragona. Aquest món secret està foradat com un gruyère. Al subsòl, desapareixen les fronteres. Tot és mina. Mines. Prop de dos-centes. Milers de quilòmetres de galeries que se salten els límits una vegada i una altra. Camins oberts a pic i pala al ventre de la terra. Carbó a l'ADN. Ja no en queda res. La mort va ser lenta i dolorosa. Agònica. De la mateixa manera que quan el 12 d'abril de 1970 es va enderrocar el número vint de la Baixada de la Ferradura de Mequinensa no es va ser conscient que amb aquella casa s'enfonsava un món. Que era el principi de la fi. Jesús Moncada va convertir en literatura aquesta vida impregnada de pols de lignit que s'adheria com una pell d'ombra al paisatge. Avui és Santa Bàrbara. Però ja no queden miners. Vorejant l'antic camí de sirga, esquelets d'edificis amb arrels que s'afonen a la terra, literalment. Desafien el pas del temps sense l’altivesa de les xemeneies industrials, que semblen buscar el cel com si fossin campanars proletaris. Ara fa un segle, en aquesta conca minera no es donava l'abast. Europa estava en guerra. I d'algun lloc havia de sortir el carbó que alimentava el progrés. Després de la Guerra Civil hi va haver una revifada. Va arribar tanta gent de tants llocs amb maletes de cartró lligades amb cordills que es van crear pobles com per art de màgia. Alguns de prou grans com la Vallfera, que tenia escola, església i, fins tot, una festa major per Sant Miquel. Hi havia estat de petita. Feia temps que s'havia abandonat. Però encara s'endevinava la pissarra pintada a la paret. Figueres bordes creixent en el que un dia va ser una aula. Fantasmagòric. Tampoc no en queda res. El poble que va sorgir del carbó va morir soterrat per la pròpia mina. Quan ja era buit, s'hi va anar abocant la runa fins que va quedar colgat. Com si es volgués esborrar un passat incòmode de barraques i precarietat. Històries tristes han quedat sota terra, amb la memòria d’aquells que no van aconseguir sortir de la mina pel seu propi peu, malgrat Santa Bàrbara.



El retrovisor (Segre, 4-XII-15)

2 comentaris:

  1. Pell de gallina. Filla i neta de miners, d'aquells que van vindre a Mequinensa amb la maleta de cartró, d'aquells que van treballar i viure a la Vallfera, a la Pilar... Records que se difuminen amb el filtre de la boira, però que són l'arrel del nostre present i ens han servit per ser el que som, orgullosos del nostre passat, forts al nostre present. Salutacions des del poble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, Juana, pels dos costats. Els dos padrins eren miners. Un era nascut a la Granja i l'altre va vindre de Mazarrón (Múrcia). I també va ser miner mon pare fins que es va jubilar. I un oncle... Fins i tot el meu germà havia fet de miner als estius quan estudiava. Gràcies per llegir-me i pel teu comentari generós! Abraçades cap a Mequinensa-

      Elimina