divendres, 30 d’octubre de 2015

El futur ja és passat

Aquesta setmana ens hem fet tots una mica més vells. El Delorean DMC-12 que feia de màquina del temps a Retorn al futur ha arribat al seu destí. Michael J. Fox i Christopher Lloyd han fet cap al 21 d'octubre de 2015 i ho han fet amb un gag memorable al talk show Jimmy Kimmel Live de la cadena americana ABC. Al plató van descobrir que els cotxes no volen ni les sabates es corden soles, però que passen coses ben estranyes, com ara que els programes de tele ja no es veuen només a la tele. “Molts ens miraran demà amb el seu telèfon mòbil asseguts a la tassa del vàter”, els va fer saber el presentador. Signes dels temps. Aquest mític 21 d'octubre a Lleida es proposava un retorn al passat. Stefano M. Cingolani, que li dóna un aire al excèntric científic Emmet, “Doc”, Brown, de la popular saga cinematogràfica, inaugurava els cursos de català per a adults del Centre de Normalització Lingüística amb una conferència sobre Ramon Muntaner en el 750 aniversari del cronista. Ja els aviso que me la vaig perdre. I greu que em sap. Perquè amb Cingolani vaig aprendre que Muntaner no era un cronista. Sí, ja sé que ens agrada molt citar allò que “Barcelona és cap de Catalunya en la marina e, en la terra ferma, Lleida”. Negar Muntaner és sacrilegi dels que requereixen glops d'aigua del Carme. Va tenir una vida de pel·lícula i la va escriure, però cap rei no li va demanar que ho fes. Tenia més imaginació que J.K. Rowling i com que tampoc no havia de passar comptes amb ningú, s'ho feia anar com li venia bé. La mort al llit del seu admirat rei Jaume I no li sembla digna del personatge ni narrativament eficaç, així que canvia la història per donar més força dramàtica al text. Muntaner tria un final més cinematogràfic en què el rei, moribund, és portat en llitera al camp de batalla amb les seues senyeres i el seu fill Pere surt victoriós de la batalla. És només un exemple. Hi ha moltes peces del trencaclosques que no encaixen. Però, malgrat tot, és la més coneguda de les quatre cròniques medievals. Per què? Cingolani té la resposta: “perquè ha afalagat al país”, perquè descriu la gran expansió per la Mediterrània i ho fa emprant “lo plus bell catalanesc”. De fet -vagin preparant més aigua del Carme- les cròniques “són un invent patriòtic de finals del segle XIX”. Com diria Muntaner, “què us diré?”


El retrovisor (Segre, 23-10-15)

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Un poema de Machado

Érem 150 alumnes a classe. I es podia fumar. Mals temps per als que usaven lentilles. Les carreres de lletres encara gaudien de prestigi. Acadèmic i social. Potser perquè el nivell era alt. Molt alt. Venia del Màrius Torres, un institut on exercien de professors pesos pesants de la literatura, com Jordi Pàmias o Pep Coll. I em sentia privilegiada de ser en aquella cova insalubre a la qual s'accedia pujant tres pisos d'escales. Fèiem primer. No acabàvem d'entendre les regles del joc, encara. Cada professor era un món. El que acabava d'entrar per la porta vestia amb una elegància exquisida. A les mans, un llibre i una pipa. Amb un gran domini escènic va començar a passejar per l'aula recitant amb veu de vellut un poema que no coneixíem. “Despiértate. La cama está más fría”. Amb el primer vers ja es va fer el silenci. Si la noia de la pupil·la blava li hagués fet en aquell precís instant la pregunta a Bécquer la resposta hagués estat una altra: poesia era ell! Albada, de Jaime Gil de Biedma, va ser la sorprenent introducció a la lírica tradicional que ens va regalar Pere Rovira. Han passat prop de trenta anys i aquella classe resta intacta a la memòria. Amb poema inclòs. Sento l'escàndol dels estornells i no puc evitar de pensar “y silbarán los pájaros -cabrones- / desde los plátanos...” No sé si mai, ningú, m'ha causat tant d'impacte. Potser per això, el dia que vaig saber que impartia l'última classe a la UdL hi vaig voler ser. Érem uns quants d'entre trenta molts i quaranta més anys. Els pocs alumnes que ara cursen el que abans es deia filologia no sabien ben bé en quina categoria zoològica adscriure'ns. Aquest cop el professor vestia de manera informal. Amb roba texana. Però també portava un llibre a les mans. I també va recitar un poema que ara ja forma part de la meua educació sentimental: A un olmo seco. Acabar amb Machado. Amb la ironia de retratar-se com aquell “olmo seco, hendido por el rayo”. Acabar amb “Mi corazón espera / también, hacia la luz y hacia la vida, / otro milagro de la primavera”. Reprimir les ganes de plorar. D'aplaudir. Ser conscient de la immensa sort que he tingut. Preguntar-me en quin moment el món va descarrilar de la seua òrbita. Recomanar-vos la relectura dels llibres del fill del baster de Vila-seca. Inclosa la història familiar novel·lada a Les guerres del pare.


El retrovisor (Segre, 16-10-15)

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Unes sabates velles

La pàtria, a les sabates. Les mans, el meu exèrcit. N'estava convençuda. Aquella fe indestructible dels adolescents en les cançons que escolten. Absurdes botes de follet, cremalleres complicades, cordons tunejats. La necessitat patològica d'expressar una rebel·lia abstracta que es té a certes edats. Vestir d'uniforme per sentir-se únic. No conservo cap sabata de les que em posava per airejar el meu món interior. No acostumo a aferrar-me a les coses. Però les recordo. I ho faig amb una certa indulgència. Hi ha un temps en què t'identifiques més amb una arracada que amb una bandera. I camines pel món amb la falsa altivesa de qui espanta les pors que el paralitzen. Un dia, sense previ avís, et sents ridícula amb la disfressa que ja no necessites perquè has après a ser tu mateixa, malgrat tot. I ja no has de recórrer a l'excentricitat per saber-te visible. Malena, la del nom de tango, se n'adona en un sopar. Va vestida de bruixa i se'n sent orgullosa. Però una dona vestida de dona s'atansa a saludar la seua parella. I alguna cosa la sacseja. Com si un enorme rètol de neó estigués indicant a tot el restaurant que en aquella taula hi seu una noia insegura que intentava dissimular-ho amb unes incòmodes sabates punxegudes. Hi pensava davant l'obra Over The Continents, de Chiharu Shiota. L'artista japonesa ha demanat calçat usat per crear una instal·lació. Volia sabates que tinguessin un significat especial per al donant. En va rebre 545 que es poden veure a la Fundació Sorigué de Lleida fins el 31 de març. Buides, com cases abandonades. Desparellades, per fer més tangible la seua desolació. Lligades amb els característics fils rojos de Shiota formant un hipnòtic ventall a la paret, com si teixissin els records impúdicament exhibits en les notes que acompanyen cada calcer. Textos manuscrits que expliquen històries. Resulta commovedor intuir la vida que han passejat aquells objectes inanimats, constatar com han envellit. Com han resistit, segons el cas. Confesso que, per pudor, no vaig gosar llegir els secrets que guardaven. Potser perquè hi vaig veure les sabates que ja no tinc, encara que no hi fossin. I vaig sentir-me com la Malena d'Almudena Grandes la nit que va descobrir que volia ser la dona que ja era, i no el follet que l'amagava. I seguir caminant i gastar moltes sabates.



El retrovisor (Segre, 9-10-15)


divendres, 16 d’octubre de 2015

Cuixes i remolcs


Li'n deien la Fira de Mostres i era com una festa major dels pagesos. Per Sant Miquel tocava excursió a Lleida. Tot eren adelantos, en el català prenormatiu de l'època. No sé si em vindria alguna d'aquestes tardes remotes al cap si estigués al davant d'un escamot d'afusellament, però amb la perspectiva dels anys, el meu record s'assembla molt al del coronel Aureliano Buendía rememorant el dia en què el seu pare el va portar a conèixer el gel. El meu Melquíades és una hostessa que ensenya cuixa -som als anys setanta- i fa coses increïbles, com un colacao escumós gràcies a una súper batedora que a nosaltres ens semblava acabada d'importar de la NASA. No teníem ni la més remota idea que el nostre món era a punt de canviar. Mentre nosaltres ens admiràvem amb alguna pera monstruosament grossa que ens evocava tota la sèrie B d'aquesta època literalment mutant, el senyor de la foto que presidia la nostra classe va signar cinc sentències de mort. Era vell, i estava malalt. Però era Franco. Aquell estiu de fa quaranta anys va pedregar sense clemència. Però veient com se les gastava el règim, als pagesos que van recórrer la fira sense cap possibilitat de renovar el John Deere, ni se'ls va passar pel cap de fer una tractorada com la que es va viure ahir, sense anar més lluny. Tot el contrari. “... y aún con el semblante entristecido por tan grave calamidad, la capital ha vuelto a izar sobre los mástiles del parque de los Campos Elíseos las banderas de la Feria Agrícola...” Encara dubto si les cròniques franquistes que es publicaven als diaris s'escrivien seriosament o els periodistes es feien un tip de riure mentre buscaven l'expressió més pomposa. L'encarregat d'inaugurar va ser el darrer ministre d'Agricultura de la dictadura, Tomás Allende que devia dirigir unes boniques paraules a l'”agro ilerdense”. Certes? “No podemos dudar de que sus promesas tendrán satisfactorio cumpliento”, conclou el text. En aquest cas, mai no sabrem si el bon home deia la veritat. Dos mesos més tard va morir Franco i encara que ho deixés tot atado y bien atado van començar a canviar moltes coses. La Fira de 1976 n'és una mostra. Pluja d'octavetes convidant a boicotejar el certamen i plantada de les cooperatives catalanes, que es van negar a participar-hi. Això sí, als diaris sortia en portada la reina Sofia amb motiu de la seua onomàstica. Paraula.

El retrovisor (Segre, 25-9-15)