divendres, 25 de març del 2016

El dandi del carrer Tallada


Tot està connectat. Estudiem les generacions com si un bon dia hi ha algú que es desperta i diu: “ep!, senyors, nosaltres som els del 27: posin el marcador a zero”. I no, les fronteres sempre són més difuses i imprecises. Ens relacionem amb gent que ens fa fer salts en el temps vertiginosos. Ara fa poc, vaig passar una tarda molt agradable amb algú que em va explicar que els seus pares s'havien conegut a la guerra. Precisaré: a la Primera Guerra Mundial. Un soldat francès ferit al front, una jove infermera voluntària i un evident final feliç a la història parlant-me'n un segle després. Som en ple centenari d'aquest conflicte que va massacrar Europa. Tot sembla tan llunyà! Un efluvi de la colònia 1916 de Myrurgia impregna els records que no tinc d'un món que he tocat amb les mans. El poder evocador del perfum em trasllada al 24 de març d'aquell any que no he viscut. Un vaixell creua el canal de la Mànega. A bord, un lleidatà que viu aliè a la Gran Guerra. És feliç. Acaba d'estrenar al Metropolitan de Nova York l'òpera Goyescas i torna a casa a assaborir l'èxit. És un dandi de bigoti excessiu i cabell engominat. Al juliol complirà 49 anys, però conserva intacta la coqueteria que el porta a aguantar-se el cap amb estudiada indiferència quan se sap fotografiat. El món està perfectament endreçat. Me l’imagino vestit com Marcello Mastroianni a Ulls negres. Impecable i seductor, passejant per coberta. Els dits que no li paren quiets, com si no volgués deixar escapar la música que porta dins. Potser està pensant el programa de la Festa Major de maig. Enric Granados i Ricard Viñes exercien de profetes a la seua terra i retornaven a Lleida cada primavera, com les orenetes. No sé si els seus coetanis van ser prou conscients de l'excepcionalitat dels concerts que s'incorporaven al programa d'actes.
De sobte, quan faltava poc per a les tres de la tarda, res no va tindre sentit. Un torpede alemany fixa el seu objectiu en el Sussex i parteix la nau en dos. Granados, i una vuitantena de persones que viatjaven amb ell, moren a les gèlides aigües de l’Atlàntic. Em pregunto què pensaria en aquells terribles segons de desconcert. Si va ser conscient que la seua vida de pel·lícula tindria un final a l’alçada del personatge. Si va retornar al carrer Tallada per ser un nen feliç a la Lleida del XIX o si es va refugiar en la vida bohèmia de París que el portava a passejar en excèntric velocípede. Segur que sonava música de piano mentre es feia el silenci més absolut.   
Ricard Viñes, consternat, es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach.





dilluns, 21 de març del 2016

Mestres i/o talibans


A Maria Vidal Guardiola, in memoriam

Érem políticament incorrectes i pels volts de Sant Josep ens dedicàvem a fer cendrers que mai no arribarien a Nadal. Les demostracions d’amor d’un fill en edat de primària acostumen a ser fràgils. Ni es preguntava si el pare en qüestió fumava. Era un home. Punt. La senyoreta Maria passava per les taules folrades amb papers de diari –sempre l’Avui– i fingia no adonar-se de la nostra tendència cap a l’abstracció involuntària. Cap a la deconstrucció avant la lettre. Era una dona alta per a la seua època. Cabells curts, tallats a navalla i negres com l’estalzí. Un somriure sorneguer pintat amb generositat. Era una McGiver de les manualitats. Teníem unes papereres que eren l’enveja de l’escola. En teoria, les fèiem nosaltres. Però, no ens enganyem: era ella l’encarregada de posar en marxa l’operació transformer i convertir un tambor d’Ariel en una criatura fantàstica en tots els sentits. Va morir fa poc. En el meu record encara porta una bata de ratlles blanques i blaves. Suposo que entra dins de la categoria de mestra talibana de la qual fugia el flamant acadèmic Félix de Azúa, perquè pertanyia a la generació precursora del reciclatge. Als anys setanta, reciclar no tenia res a veure amb separar la brossa ni amb contenidors de colors. Reciclar-se era sinònim de fer cursets de català. Fora d’hores. Pagant-se la gasolina de la butxaca quan les classes quedaven lluny de casa. Els dissabtes van deixar de ser festius per a aquests docents als quals no s’ha agraït mai prou tot el que van fer perquè la normalització lingüística fos un èxit. Una callada heroïcitat dels temps en què Franco ja no hi era, però el franquisme seguia aquí. Aquests mestres van fer prémer l’accelerador democràtic. Ens alliçonaven, ben cert. Sobre accents oberts i tancats, sobre barbarismes que teníem adherits a l’ADN. També ens van ensenyar a viure en un món que, de cop, va canviar. I va deixar de ser estrany que la senyoreta Maria conduís el seu propi cotxe i fes viatges arreu del món. Jo, de gran, volia ser com ella, encara que tingués tan poca traça moldejant fang. Qui m’havia de dir que admirava una talibana. La pixada fora de test de Félix de Azúa em va semblar la història d’un idiota (explicada per ell mateix).


Gràcies, senyoreta.
El retrovisor (Segre, 18-3-16)

diumenge, 13 de març del 2016

Misteris de passió

Va dormir poc. L'endemà es casaria a una hora absurda, quan encara seria fosc. Amb un vestit de carrer, que era de més bon aprofitar. Un convit de circumstàncies en sortir de missa i uns quants anissos que es rifaria la canalla. A dos quarts de vuit en punt s'acabaria la festa, perquè el cotxe de línia no esperaria ningú. Sabia que una noia com ella no podia aspirar a més. Encara gràcies, que ja s'apropava a la trentena. “No hi pensis”, es repetia. I gairebé se'n surt. El mig pam de reixeta negra que feia de vel li oferia una penombra acollidora. No hi volia pensar. Però la lluentor del sagrari que tenia al seu davant il·luminava un futur impossible. Si aquest petit armari no estigués pintat amb pa d'or, ella seria una núvia de blanc. Amb vestit llarg. Era tan absurd que va haver de reprimir les ganes de riure. Potser de plorar. Anys enrere havia estat promesa amb el metge. Amb el senyor metge. Era l'enveja de totes les amigues. Potser sí que no s'assemblava a Burt Lancaster. Però ella tampoc no era Ava Gardner. I aquell home li oferia un salconduit per fugir de la misèria. El dia que li va regalar l'anell va entendre que anava de debò. Que seria una senyora. Va desembolicar amb suavitat el paper de seda que protegia l'aixovar. L'havia brodat de ben joveneta, quan no sabia amb qui compartiria aquells llençols. N'estava orgullosa, però ara li semblava poca cosa per al seu nou estatus. No donava l'abast a fer plans. Però van trucar a la porta de casa. Eren dos homes que es van presentar com a germans del seu promès. No van voler cafè. Ni vi ranci. Anaven per feina. Van fer saber la noia que el jove metge que la pretenia no estava capacitat per al matrimoni. I, havent soltat la bomba de neutrons, van acomiadar-se educadament de la cunyada que mai no ho seria. És de suposar que els germans van ser més explícits amb els pares de la jove perquè el festeig es va desfer. Tornar l'anell era lleig, però no se'l podia quedar. No volia. El va fer fondre. I allà el tenia, al seu davant, mentre es casava amb un altre, recordant-li que va estar a punt de tocar amb les mans una vida millor. Va dir que sí. Tampoc no tenia massa opcions. La recordo de vella. Endolada de dalt a baix. Silenciosa, discreta. Dirigint-se a l'església amb una galleda de plàstic plena de flors. Unes roses esclatades que no s'adeien amb aquella cara trista i pàl·lida. Em pregunto a qui les oferia.




El retrovisor (Segre 11-3-16)

dilluns, 7 de març del 2016

Del complex a la reivindicació

El canvi de xip d'una generació orgullosa de ser de l'oest


Si Lo Pardal Roquer cobrés els corresponents drets d'autor cada cop que en una excursió, competició esportiva, festa de fi de curs i similars algú canta el seu Sóc de l'oest, David Esterri seria immensament ric. Des que el va publicar el 2008, aquest tema s'ha convertit en l'himne no oficial de la plana de Lleida. Al portal web lleida.com, que dirigeix Joan Teixidó, se'n recullen fins a 28 versions. El fill del mestre, Pastorets Rock, La Pegatina, Obrint pas... La cançó s'ha convertit en un clàssic. Fins i tot se l'han fet seua els grallers d'Alfés. Tot un fenomen que va més enllà de la música. Que els manifestants de Ponent que van participar a la ve baixa de la Diada de 2014 la cantessin espontàniament ens en dóna una pista. Només tres anys abans que David Esterri composés aquesta cançó, es va estrenar a TV3, en prime time, una sèrie de molt d'èxit, Lo Cartanyà. Tot i haver nascut a Terrassa, l'actor Xaver Bertran brodava l'accent nord-occidental. I la idiosincràsia dels seus parlants més irreductibles. La seua família és de Balaguer i, a fe de Déu que havia mamat la parla de Lleida. Lo Cartanyà comptava amb la banda sonora del grup The Companys i l'assessorament lingüístic d'un dels seus membres, Robert Masip. El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona en va demanar la retirada perquè considerava que la sèrie “era un insult per als lleidatans”. El cert és que hi va haver polèmica. El professor de dialectologia de la Universitat de Lleida Ramon Sistac entenia les crítiques. Segons va afirmar a la premsa aquell 2005, fer humor de l'accent -i només humor, perquè la variant nord-occidental no se sentia mai a la televisió- podia resultar ofensiu. Ho comparava a la ridiculització que feia un personatge com Marianico el Corto del castellà amb accent aragonès. En només tres anys és com si els lleidatans deixen de tenir la pell prima per a ser capaços de riure-se'n d'ells mateixos i de reivindicar la seua singularitat. Què passa en aquest curt període de temps? 



Que les xarxes socials es popularitzen. I que Apple, una vegada més, ens canvia la vida amb l'aparició de l'iPhone. Els smartphones ja no seran -només- mòbils, sinó ordinadors de butxaca que ens permetran estar hiperconnectats les 24 hores del dia. En aquest context, el publicista lleidatà establert a l'Empordà Julio Estrela llença el 2009 una campanya al Facebook que revoluciona la xarxa social.“Vull que la imatge de Lleida sigui una E”, reivindica. Una “E” que gràficament converteix en la Seu Vella. Val a dir que cap institució va saber aprofitar el potencial d'aquesta primera gran reivindicació de la lleidatanitat sorgida de les xarxes socials. Estàvem acostumats a veure com els parlants nord-occidentals dissimulaven en públic el seu accent; en especial, la característica e oberta final. Mari Pau Huguet, que va regnar a la televisió durant tota la dècada dels noranta, n'és el paradigma, però no l'únic exemple. Estrela ens sacsejava la consciència. No tenia sentit imitar allò que no som. Siguem autèntics, genuïns. Per què ser una mala còpia si podem ser originals? Un any després, la desapareguda editorial Alfazeta publica un llibre que va arrasar per Sant Jordi: Lo nou diccionari lleidatà-català, que signaven Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta. Nou perquè el diccionari original el van crear com a divertimento el 1998. En un principi, era un simple llistat de paraules pròpies de l'àmbit de Lleida penjat on line que s'acompanyava amb definicions plenes d'humor i d'exemples que acabarien fent fortuna, com el ja mític “fots un radere com un John Deere”. 


El llibre es va convertir en un best seller contra pronòstic. Tant és així que havia estat rebutjat per una editorial gran. Se'n va fer un merchandising que fins aleshores semblava reservat a llibres d'autors famosos que escrivien en llengües amb centenars de milions de parlants. Cues a cada parada de Sant Jordi on se signaven exemplars, samarretes amb la portada de Lo diccionari, enganxines...
Aquell mateix estiu un balaguerí va piular al Twitter utilitzant un hashtag que faria fortuna: #lleidapower. Francesc Canosa és un “explicador de coses”, segons definició pròpia. El #lleidapower se li va ocórrer un dia d'agost en què el congost de Mont-rebei s'assemblava més que mai al Gran Canyó de Colorado. Estava escrivint el llibre L'imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Pla Badajoz, la desconeguda història de l'enginyer agrònom Ramon Sala Roqueta, enviat per la Mancomunitat de Catalunya a Califòrnia el 1920. Sala té clar que aquell és el model a seguir. La plana de Lleida estava cridada a ser la Califòrnia de Catalunya, així que no s'ho pensa dos vegades i quan torna fa una primera plantada de fruiters a Vallfogona de Balaguer. La resta, és història. El cap de Canosa bullia. I no era tan sols per la temperatura canicular. El record d'aquell primer bancal experimental el va portar a pensar en la l'epopeia més gran viscuda a Catalunya els darrers 150 anys: la construcció del Canal d'Urgell. L'èpica amb què un poble condemnat a la misèria va canviar el seu destí per sempre més. Aquell era el poder de Lleida. Però els propis lleidatans no se l'han acabat de creure mai. Potser és complexe d'inferioritat. Potser és la pesada llosa de l'herència del leridanismo, aquell moviment caspós i perillós a parts iguals que es va començar a gestar fa molt de temps i que el franquisme va regar, abonar i esporgar fins aconseguir que calés el missatge que Lleida no era prou catalana, que era un entremig. Un ni tu ni jo que s'havia de separar de Catalunya per integrar-se a la Región de l'Ebro. Es van arribar a publicar llibres de text amb els mapes de la mutilació. I no parlem del plistocè, sinó del 1963. Però els temps van canviant, ja ho anunciava Bob Dylan. I ara hi ha un moviment desinhibit i desvergonyit que reivindica el #lleidapower. Nadius digitals que retornen a l'essència carrinclona -compte que carrincló, a Lleida, no té res a veure amb la definició del diccionari.
Hem arribat al 2011. L'Estrella Damm fa un anunci que vol guanyar-se els catalans. “Que què tenim?” La resposta són totes les meravelles del país. Una llarga llista de patrimoni, paisatges, tradicions i festes que ens havia de fer sentir orgullosos de beure cervesa d'aquí. Joan Teixidó va escriure un post al seu blog personal sobre aquest espot televisiu que van compartir 3.200 persones. “Que què tenim?”, es preguntava seguint les indicacions d'Estrella. I posava les respostes de la cervesera sobre un mapa de Catalunya. No és que no hi sortís res de Ponent, és que ni el Pirineu hi era representat amb l'única excepció d'Aigüestortes. Això va crear una allau de protestes en què els internautes lleidatans feien saber a Estrella tot allò que tenim i que no recollia la seua publicitat. La marca es va veure obligada a demanar disculpes, tot i que es manté fidel al seu model concret de país, on s'hi viu #mediterràniament. Aquí és on contraataca el Sr. Postu, que proposa viure #lleidatanament.


Aquest enigmàtic personatge que es presenta amb un barret de l'Aplec -de la nostrada San Miguel, per cert- una màscara d'Spiderman i unes ulleres de sol verd ninja, va fer una versió lleidatana del postureig que triomfava a les xarxes. I, ben aviat, aquest Postureig Lleida ha acabat sent més influent que tots els altres. Tot va començar el 2013. El Sr. Postu tenia tants seguidors a internet que va pensar que podia aprofitar aquesta inesperada popularitat per fer el bé. Un superheroi emmascarat de manual. Fidel al seu humor 100% lleidatà va fer una típica xapa d'I love el que sigui. 



En concret, I love popes. El cor el formava un escot generós. Va causar sensació. Les venia a un euro i va dedicar tota la recaptació a una associació d'afectades pel càncer de mama. Des d'aleshores, les causes posturils s'han succeït. I la popularitat de Postureig Lleida ha fet que el govern de la Generalitat en ple se sumés al Lleida Fruita Challenge, una campanya de suport als pagesos en què la gent es gravava menjant fruita de Lleida i compartia el vídeo a les xarxes socials. Lo Sr. Postu acumula 33.743 seguidors a Facebook -de ben segur que quan llegeixin aquest article la xifra ja estarà desfasada-, 7.925 seguidors al Twitter i més de 20.000 a Instagram. L'amo indiscutible del 2.0 ponentí amb el klout a la mà – el klout és l'índex que mesura la influència que es té a les xarxes. L'editorial Fonoll de Juneda va estar atenta a aquest fenomen i el 2015 li va encarregar un llibre que arrasaria aquell Sant Jordi. Un any abans, la mateixa editorial va publicar Lo lleidatà és fàcil. Txarra'l, sisquere!, una mena de segona part de Lo Diccionari. I es va repetir l'èxit. El leridanismo caspós sembla mort i enterrat. Però també el lleidatanisme provincià del “no ens tenen per res”, del “Catalunya s'acaba a la Panadella”. Aquest nou moviment 2.0 és positiu, divertit i, sobretot, atractiu. Per als de dins i per als de fora. El seu gran encert és haver aprofitat que vivim en un món global per reivindicar allò més local. I fer-ne bandera. Som de l'oest. Som aquí.




(*) Gràcies al CECS i a la revista Arts per fer-me reflexionar sobre el tema. I al Miquel Pueyo per escriure 'Ni blancs ni negres, però espanyols'. Això és un resum d'articles demanats, taules rodones, etc. en què he participat els darrers dos anys (aprox).









diumenge, 6 de març del 2016

Histerisme i globus

Potser és aquest cel tan blau que ens regala el vent. Hi ha qui no en té prou alçant el cap i vol tocar-lo amb les mans. Primavera de 1908. S’acaba d’estrenar el segle XX i tot fa olor de modernitat. Dos globus s’enlairen. Dos viatges accidentats. Al capità del Quo Vadis l’arreplegaran en un poble de Saragossa després de trenta-sis hores sense menjar ni beure i amb contusions per tot el cos. El Jerifalte començava l’aventura a les dotze del migdia a Barcelona. Les cròniques parlen d’un incendi. L’aparell es va descontrolar. Va pujar dos mil metres. Més tard, ja eren 5.600. Un cop d’aire el va fer avançar cap a Lleida seguint el curs del Segre. A la nit, era prop de Montsó. Fins a l’endemà no aconseguirien fer-lo aterrar. En un raconet d’aquesta pàgina carregada de testosterona, un breu titulat Las sufragistas. Aquella llunyana primavera hi ha prevista una manifestació a Hyde Park de dones que reclamaven el dret a vot. El primer ministre britànic, Lord Asquitch, les va rebre. Però per dir-los que el Parlament tenia pendents de discussió temes “de més urgència”. Elles rai. El 1918 les dones britàniques de més de trenta anys ja podrien votar. A l’estat espanyol no seria fins al 19 de novembre de 1933. Revisar l’agre debat previ no és aconsellable si es vol mantenir la tensió a ratlla. “La mujer es histerismo y se deja llevar por la emoción y no por la reflexión crítica.” O “el histerismo impide votar a la mujer hasta la época menopáusica”. Consti que són cites de diputats progressistes. El cert és que ja sigui perquè estaven enganxades al confessionari –com se’ls retreia– o pel que fos, Clara Campoamor, la dona que va fer possible que la resta poguessin votar, es va quedar sense escó. Només hi hauria unes altres eleccions amb sufragi universal. El franquisme va ser llarg. Molt llarg. El març de 1979, ara fa 37 anys, hi havia tan poca pràctica que al col·legi electoral instal·lat a la delegació d’Hisenda de Lleida es van haver de reposar la totalitat de paperetes. La dona de fer feines les va vendre al drapaire. I no era cap boicot antisistema. De manera enigmàtica, encara es recull una altra anècdota d’aquell dia en què va guanyar Suárez: “La pudor dels lavabos va retardar l’apertura”. Coses de la transició.


El retrovisor (Segre, 4-3-16)