El dandi del carrer Tallada

Tot està connectat. Estudiem les generacions com si un bon dia hi ha algú que es desperta i diu: “ep!, senyors, nosaltres som els del 27: posin el marcador a zero”. I no, les fronteres sempre són més difuses i imprecises. Ens relacionem amb gent que ens fa fer salts en el temps vertiginosos. Ara fa poc, vaig passar una tarda molt agradable amb algú que em va explicar que els seus pares s'havien conegut a la guerra. Precisaré: a la Primera Guerra Mundial. Un soldat francès ferit al front, una jove infermera voluntària i un evident final feliç a la història parlant-me'n un segle després. Som en ple centenari d'aquest conflicte que va massacrar Europa. Tot sembla tan llunyà! Un efluvi de la colònia 1916 de Myrurgia impregna els records que no tinc d'un món que he tocat amb les mans. El poder evocador del perfum em trasllada al 24 de març d'aquell any que no he viscut. Un vaixell creua el canal de la Mànega. A bord, un lleidatà que viu aliè a la Gran Guerra. És feliç. Acaba d'estrenar al Metropolitan de Nova York l'òpera Goyescas i torna a casa a assaborir l'èxit. És un dandi de bigoti excessiu i cabell engominat. Al juliol complirà 49 anys, però conserva intacta la coqueteria que el porta a aguantar-se el cap amb estudiada indiferència quan se sap fotografiat. El món està perfectament endreçat. Me l’imagino vestit com Marcello Mastroianni a Ulls negres. Impecable i seductor, passejant per coberta. Els dits que no li paren quiets, com si no volgués deixar escapar la música que porta dins. Potser està pensant el programa de la Festa Major de maig. Enric Granados i Ricard Viñes exercien de profetes a la seua terra i retornaven a Lleida cada primavera, com les orenetes. No sé si els seus coetanis van ser prou conscients de l'excepcionalitat dels concerts que s'incorporaven al programa d'actes.
De sobte, quan faltava poc per a les tres de la tarda, res no va tindre sentit. Un torpede alemany fixa el seu objectiu en el Sussex i parteix la nau en dos. Granados, i una vuitantena de persones que viatjaven amb ell, moren a les gèlides aigües de l’Atlàntic. Em pregunto què pensaria en aquells terribles segons de desconcert. Si va ser conscient que la seua vida de pel·lícula tindria un final a l’alçada del personatge. Si va retornar al carrer Tallada per ser un nen feliç a la Lleida del XIX o si es va refugiar en la vida bohèmia de París que el portava a passejar en excèntric velocípede. Segur que sonava música de piano mentre es feia el silenci més absolut.   
Ricard Viñes, consternat, es nega a tornar a tocar música alemanya. Ni Bach.