dimecres, 22 de juny del 2016

Perdre el temps

El rellotge és, potser, l'invent més commovedor de la humanitat. Mesurar el temps és una quimera. Una inconsciència. L'intent èpic de fer girar l'engranatge que mou el món. De sentir que portem el timó de les nostres vides. Locke movent l'illa de Lost. Prometeu robant el foc als déus. Deu minuts poden passar molt lentament. Es fan llargs si esperes. Eterns, si pateixes. Deu minuts són una exhalació si et concedeixes una pròrroga matinal per enganyar el son. Sensació d'estafa quan el despertador -és un dir, ja no n'utilitza ningú- t'anuncia que torna a ser l'hora de llevar-se. Incredulitat i resignació. El temps és relatiu, cert. Però implacable. S'obre camí amb la mateixa tenacitat amb què un riu pot foradar una muntanya en la seua cursa suïcida cap al mar. Anava a posar una coma i escriure “que és el morir”. Però m'ha semblat massa obvi. N'és. Jorge Manrique no va poder fer un dic per retenir el seu pare. Però va aconseguir aturar tots els rellotges i fer-lo etern en el seu dolor. Han passat cinc segles llargs i no tenim res a afegir a les Coplas. No podem. Per sort, tardem a constatar la nostra insignificança. A ser conscients que tot i no poder saber què passarà demà, després del cap de setmana tornarà a ser dilluns. Inexorablement. Potser faig balanç perquè dimecres va ser quinze de juny. “Meitat de l'any, meitat del mes”, deia invariablement el padrí per referir-se a la data del seu aniversari. Un equador que passa desapercebut. Per a d'altres, és cap d'any. Penso en els estudiants que avui es llevaran tard però se sentiran extraordinàriament cansats. Treballs de fi de grau, exàmens de selectivitat, tot s'haurà acabat. Ja no hauran de beure cafè per esgarrapar hores al dia. Alea jacta est. L'adrenalina en retirada els deixarà baldats. Són massa joves per sentir vertigen davant la nova etapa que comencen. Encara se senten immortals. El temps és seu, encara que potser no en són conscients. Viuen instal·lats en el que ja es guixava a les parets de Londres quan els seus pares eren petits. No els culpo. Tenien deu anys quan va esclatar una crisi econòmica sense precedents que encara plana sobre el seu destí, com una espasa de Dàmocles. No han conegut l'esperança. El dia 26 podran votar per primera vegada. I passar comptes.
El retrovisor (Segre, 17-6-16)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada