divendres, 15 de juliol del 2016

Elogi de l'avorriment

Quan tenia tres anys ens vam canviar de casa. “Me n'he fet un tip de pujar aquestes escales”, deien enigmàticament les dones grans en donar l'enhorabona per l'adquisició immobiliària. Mal assumpte: a l'antiga ca la Xolladora s'hi anava a buscar els quartos que no es tenien. Vam fer la mudança a finals d'estiu, després de la collita. Res de capses amb etiquetes i aquestes coses que es veuen a les pel·lícules. Veure els mobles al remolc del tractor és una escena que em va impactar. Per impúdica. Era com passejar la nostra intimitat pe poble. Una preciosa llum de setembre il·luminava aquest futur prometedor. Mai no vaig tornar a trepitjar a l'altra casa -sempre li vam dir així-. En el meu record distorsionat era estranya i laberíntica. Em veig a mi mateixa jugant a ser carnissera. A l'hivern, amb les peles de taronja que quedaven a la taula després de dinar. En tallava trossets i els venia a clients imaginaris que es presentaven amb tota mena d'exigències. A l'estiu, a les llargues migdiades d'estiu, quan s'havia d'estar molt callat perquè els grans dormien, era una silenciosa carnissera del futur que oferia un producte revolucionari sense greixos ni tendrums. Sense ossos. Una deliciosa carn roja que quan deixava d'estar sola es tornava a convertir en síndria. Meló de moro, en deien els més vells. A aquella hora es tancaven els finestrons perquè no entrés la calor, però el sol sempre trobava una escletxa per envair la penombra. Com si clavés una llança. Si t'hi fixaves bé, veies com s'obria pas amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m'informaven. Però sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella estranya dansa. L'avorriment és sa. Jo el reivindico com a part important de l'educació sentimental. T'ajuda a pensar. Et fa llegir. T'estimula la imaginació. Algun dia s'estudiarà el desfici amb què una societat tan decadent i hedonista com la nostra ha decidit que les criatures no poden estar ocioses. Que s'han de divertir perennement. Primer dia de juliol. Queda oficialment inaugurada la temporada de fer coses. Moltes coses. Predico en el desert, però jo us dic: Avorriu-vos com jo m'he avorrit, nostre serà el regne de la solitud.

El retrovisor (Segre, 1-7-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada